Gustau Muñoz
Fa poc, Joan Olivares (Otos, la Vall d’Albaida, 1956) va guanyar el Premi Enric Valor (que patrocina la Diputació d’Alacant) amb la novel·la El metge del rei, centrada en la figura d’un gran personatge medieval, el metge Lluís Alcanyís, d’origen jueu, nascut a Xàtiva i víctima del furor inquisitorial. L’autor mateix explicava que en aquesta obra havia volgut “reflectir com era el Regne de València al segle XV i com la Inquisició i la persecució dels conversos jueus va ser l’inici de la decadència del regne, un dels més influents de l’època”. Un gran tema, sens dubte, en el qual es fan presents la intransigència, la Inquisició, la llibertat de pensament amenaçada, i un context històric gloriós. Joan Olivares -un bon narrador- no és nou en l’art de la novel·la històrica (ja havia publicat abans Dies de verema i Pana negra), que combina amb prodigioses incursions en la novel·la eròtica.
Poc temps abans, Ferran Garcia-Oliver (Beniopa, la Safor, 1957) guanyava el Premi Alfons el Magnànim 2013 amb La melodia del desig, que reconstrueix la vida i els amors entre “un jove i vell orguener (jueu neoconvers)… i una monja culta de noble família que s’atreveix a pensar per si mateixa. Tot això a la València del primer quart del segle XV”. Hom ha destacat, en aquesta obra, la precisió en la presentació del context social, dels ambients, dels escenaris físics, dels personatges i les jerarquies, de les tensions d’una època, de la mà d’un coneixedor expert de l’edat mitjana que alhora fa servir un llenguatge acolorit, ric i també contingut. Ferran Garcia-Oliver és un professor d’història medieval de la Universitat de València que al llarg d’una trajectòria ja considerable ha donat proves d’una sensibilitat literària i d’un talent narratiu evidents.
I encara més recentment Lluís Miret (Gandia, la Safor, 1973) guanyava el Premi Ciutat d’Alzira 2014 amb la novel·la L’ombra del mal. Aquesta obra, “ambientada en la València del segle XVII en el context de l’expulsió dels moriscos” combina tres històries, inclou aventures, revoltes, debats teològics, intrigues de palau… “Tots els estaments de la societat valenciana de l’època hi apareixen”. L’autor és professor de Secundària, doctor en economia, està vinculat al CEIC Alfons el Vell, i havia publicat prèviament novel·la juvenil.
Són només tres mostres recents de la gran florida de la novel·la històrica a què assistim, i que com anem veient s’endú tots els premis literaris més importants i ben dotats que s’atorguen al País. La llista podria allargar-se, no sé si indefinidament, però molt. Tomàs Llopis (Beniarbeig, la Marina Alta, 1954), per exemple, va guanyar el Premi Andròmina dels Octubre 2012 amb Hi ha morts que pesen cent anys, una altra novel·la històrica. Vicent Josep Escartí (Algemesí, la Ribera Alta, 1964), per la seua banda, ha construït tot un cicle narratiu centrat en l’època del Barroc a casa nostra, amb obres com Barroca mort (1988) o Dies d’ira (1991).
De fet, un dels moments fundacionals de la nova literatura al País Valencià fou Crim de Germania, de Josep Lozano (Alginet, la Ribera Alta, 1948), “un retaule d’estampes acolorides i vivaces, per les quals travessen, amb tot el seu relleu, personatges i circumstàncies de la revolta de les Germanies, en el segle XVI: Germana de Foix, el rei Encobert, Vicent Peris, el duc de Calàbria, les festes cortesanes..”, una obra que marcà tota una època i que és encara un referent cabdal, amb la qual guanyà el Premi Andròmina dels Octubre el 1979.
Per la raó que siga, històries farcides de moriscos, jueus conversos o no, trabucaires, bandolers, agermanats, monges i predicadors, inquisidors, cavallers, poetes de cort i les grans figures històriques, més o menys familiars per als lectors, omplen les pàgines d’una bona part de la narrativa valenciana més publicada i reconeguda. El segle XV és un dels més visitats, però tota la història dels moros i dels moriscos fins a la seua expulsió el 1609 també atrau molt, així com aventures situades entre l’alçament maulet i el triomf botifler, sense oblidar l’època del bandolerisme i la crueltat dels virreis. Cal dir que els autors i autores malden per presentar el fresc d’una època d’esplendor i plenitud, i que no es limiten als personatges sobresortints i més coneguts, sinó que exploren els ambients més anònims, fent de vegades exercicis meritoris d’història social, dels subalterns, dels vençuts, d’història des de baix.
Un altre període històric, ja més acostat en el temps, que excita la pulsió creativa de molts escriptors valencians, i que ha estat rerefons de nombroses novel·les, és l’època de la guerra civil, que de vegades inclou la República, en clau d’esperança desfeta, de gran entusiasme popular ensorrat després enmig de la repressió, l’oblit, la fam i la misèria de la postguerra. La guerra civil com a gran frontissa i fi d’una època. Així, el darrer Premi Andròmina dels Octubre l’ha guanyat, aquest any 2014, el medievalista Juli Alandes (Castelló de la Ribera, 1968), amb Trencatenebres, una novel·la d’intriga situada en plena guerra civil. I seria només un exemple, entre desenes d’altres.
Algú hauria de fer un recompte aprofundit i precís, quantificat, d’autors, intencions, obres i arguments. La nòmina completa (un llistat en el qual tindrien un lloc destacat obres com El mut de la campana, de Josep Lozano, o Borja Papa, de Joan Francesc Mira) ens deixaria parats, tan àmplia com seria. El denominador comú, en tot cas, d’una part cabdal i quantitativament molt important de la narrativa valenciana contemporània és aquesta mirada al passat. Que està molt bé i ha retut fruits no només abundosos sinó de gran qualitat. I que s’inscriu amb naturalitat en un corrent més ampli de la literatura catalana (només cal veure, per exemple, el ressò enorme de Victus, d’Albert Sánchez Piñol , l’obra de Jaume Cabré o les novel·les d’Antoni Vives, entre tants altres) i, més en general, en tot el corrent impetuós que revisa els materials del passat europeu sota el signe de la història i la memòria, amb el debat corresponent, aparentment inacabable, sobre les relacions entre coneixement i narració, entre consciència individual i experiència col·lectiva, entre realitat i ficció.
La novel·la històrica al País Valencià ha fet i fa una contribució molt destacada a la formació de la consciència col·lectiva, a la fixació de referents nacionals en l’imaginari d’un seguit de generacions, a l’assentament de la visió d’una història pròpia, d’un passat valuós, d’uns temps en què els valencians tenien -teníem- institucions, lleis, furs, personatges, literatura, cort, sants, màrtirs, esdeveniments i una dinàmica singular i específica… una història que, certament, hom va voler esborrar i fer caure en l’oblit. Que havia de passar a la categoria subalterna d’història menor en comparació amb les grans gestes imperials de la història inventada pel nacionalisme espanyol castellanocèntric. Per això l’aportació de la novel·la històrica, més enllà de la seua vàlua literària estricta (que és una altra qüestió), és tan significativa. En el benentès que sense vàlua literària, la seua eficàcia hauria estat molt menor.
I tanmateix, cal potser fer una petita reflexió i plantejar-nos si no ha arribat el moment de fer un pas més en aquest procés de maduració que ha comportat, entre altres coses, un domini creixent de la llengua i de totes les seues possibilitats, i específicament del llenguatge literari. Potser seria cas d’avançar en el temps i recollir en la literatura el seguit d’emocions, tensions, relacions, vivències, percepcions i ambigüitats de la societat contemporània, marcada pels esquinçaments del temps que vivim. Una societat de predomini clarament urbà, més complexa i diversificada, en la qual cal obrir-se camí i realitzar enmig d’enormes dificultats els precaris projectes personals que les limitacions ambientals permeten. Una societat amb desnivells molt marcats entre unes elits tradicionals en davallada i el sorgiment de nous grups de poder. Una societat amb una amplíssima majoria colpejada per la crisi, indignada, privada d’expectatives de futur, i que ja no és la dels anys setanta/vuitanta. Una societat en la qual l’anomenada ‘batalla de València’, per exemple, ja és remota. Una societat molt individualitzada.
I no es tracta, ni de bon tros, de proposar novel·les o narracions de “contingut social” que miren de “reflectir” res, sinó tan sols de traslladar els escenaris, de fer-los més propers, de continuar la recerca al voltant del misteri de l’ésser humà –matèria primera de la literatura-, de les passions i les emocions humanes, a un entorn més immediat. D’indagar en el present i en la complexitat de la vivència humana, de les relacions i els condicionants, en el present. Sens dubte això ja s’ha fet, ja s’ha intentat amb gran èxit (només cal veure l’obra de Ferran Torrent) en diversos registres però sovint en clau de literatura de gènere. Ja hi ha, certament, tota una línia, un seguit d’històries i novel·les que s’han aproximat en el temps, a la recerca de signes i marcs que susciten reconeixement i identificació, més enllà dels artificis i les distorsions normals en la ficció. Hi ha tot un conjunt d’autors com ara Xavier Aliaga, Urbà Lozano, Vicent Usó, Adolf Beltran, Xavi Sarrià, Manuel Baixauli o Maria Folch, entre altres, que indaguen en la subjectivitat contemporània a partir de les coordenades del present, que situen les seues històries en el temps viscut.
La literatura és la literatura, i és intemporal. Independent del marc temporal. La vàlua literària és misteriosa, és una altra cosa, no es pot reduir a esquemes d’espai-temps ni res de semblant. La bona literatura no coneix límits. Però de vegades fa l’efecte com si la nota predominant en la literatura valenciana fos la mirada retrospectiva i no el present. Caldria, si més no, reflexionar-hi, perquè tot plegat ens diu alguna cosa de la nostra condició i apunta també oportunitats potser profitoses que no s’haurien de deixar perdre.
La relació amb el passat és una matèria literària de primer ordre. Per tant, no es tracta, ni ho pretenc, de simplificar les coses. En autors tan diferents com ara Josep Palàcios, Joan Francesc Mira, Martí Domínguez, Josep Piera, Raquel Ricart o Anna Moner, el passat hi té un lloc preeminent, vist des de perspectives irreductibles. Tots sumats, uns i altres -i la gernació de poetes, autors de dietaris, dramaturgs, assagistes i crítics-, componen un panorama literari sense precedents, molt més ric i enlluernador del que es podria pensar, a la vista dels silencis impenetrables dels mitjans convencionals. I dels menyspreus de la societat més establerta, rutinària i desentesa.
