La matèria dels somnis (Debat amb Andreu Ginés)

ppcc

Sal·lus Herrero

El 24 d’octubre de 2014, apareixia a la web País Valencià Segle XXI un interessant article d’Andreu Ginés, titulat  “La increïble història minvant de l’esperit de Catalonia”. L’autor es remuntava a l’any 1946, quan  “Josep Trueta va publicar The Spirit of Catalonia, en un moment en què tot just s’havia acabat la contesa mundial i encara existia un bri d’esperança que les potències aliades [les Nacions Unides] farien caure la dictadura franquista”.

Per argumentar a favor de la causa catalana, explicava Ginés, “l’il·lustre metge repassava i resumia en l’obra la història d’aquest poble seu, i hi recollia amb naturalitat els fets i els grans noms del passat que havien fet dels catalans uns ‘bons europeus’. Trueta volia convèncer les potències occidentals ‒especialment Anglaterra, on s’havia establert‒ que Catalonia no es mereixia estar sota el jou del feixisme, adduint que històricament havia demostrat el seu caràcter avançat, humanista i democràtic. Aquest discurs, òbviament, requeria un relat històric interessat ‒idealitzat, sens dubte‒ que pogués fer convergir la història del poble català amb la de les democràcies liberals, eufòriques per la victòria en la contesa mundial i convençudes de la seua superioritat moral.”

És reconfortant, sempre, tenir notícies i evocar el metge il·lustrat, demòcrata i exiliat Josep Trueta. O recordar  Lluís Nicolau d’Olwer, un altre català del Principat, exiliat durant la dictadura de Primo de Rivera i després durant la de Franco, autor de La lliçó de la dictadura (Llibreria Catalònia, 1931; reedició: La Magrana, 2014), que inclou el capítol “Catalunya nostra”.  Al pròleg a la recent reedició, titulat “Nicolau d’Olwer, sobre la llibertat i el seu fonament”, Carles Miralles, anota referint-se a l’autor: “l’erudit que hi ha en ell, l’estudiós de la literatura clàssica, ell que és català, ha provat amb documents que Jordi de Sant Jordi ‘era valencià’, i ho ha fet sense recança, convençut que Catalunya no n’era gens empobrida del fet que l’apassionat cantor d’Isabel fos nat vora el Túria i no vora el Ter”. Aclareix Miralles, “això deu voler dir el ‘nostra’ de ‘Catalunya nostra’: la Catalunya de tots els qui en parlem la llengua; la llengua tan enriquida, rebla en altres llocs, per l’aportació dels que s’anomenaven, recalca, ‘catalans de Mallorca’, des de Llull; i fins a Costa i Llobera i Alcover, passant per Turmeda i Aguiló”. A més dels catalans de Mallorca, també podem afegir-hi els ‘catalans del País Valencià’ com Joan Fuster, Josep Lluís Bausset, Vicent Ventura, Doro Balaguer, Maria Conca, Josep Guia, Josep L. Blasco, Isabel-Clara Simó, Vicent Partal, Vicent Sanchis, Francesc Viadel, Enric Sòria, etc. que ‒més recentment‒ han assolit la nostra valencianitat catalana o la catalanitat valenciana sense cap problema; al contrari, amb molta productivitat i enriquiment cultural i polític.

Andreu Ginés, ens deia, referit a la relació entre el País Valencià, les Illes i Catalunya que “des de les grans fites medievals fins a la guerra de successió, Trueta explicava la història d’un poble català impulsat pels grans valors humans en contra de les pressions i les agressions estrangeres, on Castella-Espanya representava, quasi sempre, la regressió. Però més enllà dels fets, eren els grans hòmens els que, segons Trueta, havien construït aquest Spirit. A la seua llista hi havia Ramon Llull, Eiximenis o Arnau de Vilanova; i també Bonifaci i Vicent Ferrer. De tots ells, però, només un mereixia un capítol propi: Joan Lluís Vives. Així, no dubtà en reproduir-hi textos sencers del ‘filòsof català’ qui, als ulls de Trueta, era un dels grans precursors europeus de la ‘democràcia moderna’ (i que, a més a més, tenia uns importants vincles amb Anglaterra, cosa que, segurament, seria un bon reclam per als lectors a qui s’adreçava l’obra)”.

Insistia Ginés dient que “després d’una renaixença compartida i d’unes mateixes esperances frustrades,The Spirit of Catalonia era, com no podia ser d’altra manera, un al·legat a la llibertat dels Països Catalans. Tant era així que Josep Trueta, quan es referia a l’idioma, l’anomenava la llengua de ‘Llull i Ausiàs March’ o, més encara, quan feia referència a Blasco Ibàñez, assegurava que les seues idees entorn el problema nacional espanyol eren ‘les d’un català qualsevol, les d’un nadiu de la ciutat on Vives havia nascut’. Era aquest Spirit el que, pocs anys després, Joan Fuster dotaria d’un articulat polític modern”.Tret de l’al·lusió de Trueta al lerrouxista Blasco Ibáñez, fins ací compartesc, fil per randa, l’escrit d’Andreu Ginés, perquè considere que els propòsits de Josep Trueta, Joan Coromines, Nicolau d’Olwer, Carles Salvador, Joan Fuster, Francesc de B. Moll, etc., són els nostres, els que apunten cap a la reproducció cultural, lingüística i inclús política dels Països Catalans.

No obstant, Ginés, al meu parer, canvia el repertori i exposa tot un seguit de greuges que cal analitzar i destriar en detall per no equivocar-nos massa. Afirma: “Setanta anys després, l’esperit de Catalunya sembla que ha reviscolat: la història negra d’Espanya s’ha transformat en un ‘Espanya ens roba’ que, com en Trueta, amenaça les aspiracions europeistes i de llibertat del poble català. La diferència, però, és que aquest poble català ja no és el mateix, perquè hui en dia ningú s’atreveix a definir Ausiàs March, Vicent Ferrer o Joan Lluís Vives (no diguem ja Blasco Ibáñez!) com a catalans. I és així perquè després de trenta anys d’autonomisme (inclosa l’anomenada Batalla de València), The Spirit of Catalonia ha minvat considerablement i ja només se circumscriu a les quatre províncies principatines. I sembla que, fins i tot, els hereus del ‘fusterianisme’ a banda i banda del Sénia ho hagen acceptat de bon grat”.

Però cal dir que la minva de l’esperit dels Països Catalans, si és així, no és a causa de la voluntat d’exercir el dret a decidir, sinó d’un règim constitucional i autonòmic, hereu del règim anterior, fonamentat en la manca de reconeixement dels altres, que atia el genocidi cultural i la fragmentació de les comunitats autònomes amb la mateixa llengua i cultura, prohibides la seua federació o confederació. Als hereus del “fusterianisme”, no se’ls pot posar  tots al mateix sac perquè no tots han acceptat de bon grat això, i fins ara molts d’ells s’hi han oposat, nedant contra corrent, enmig d’una societat i d’un estat que ha alimentat l’anticatalanisme, per tots els mitjans ‒inclús violents‒ com a manera de reafirmar el supremacisme castellà o espanyol i subordinar les nacions sense estat.

És injust dir que tots els fusterians han renunciat a la proposta dels Països Catalans, des del País Valencià. Al final de la dictadura, després de 40 anys de feixisme, les terres de parla catalana estaven malmeses.  Joan Fuster havia proposat els Països Catalans com a referència utòpica, com a camí i redreçament cultural i nacional, però ell mateix era conscient que calia treballar de valent perquè la proposta arrelara en tots els territoris. I més enllà de lleis, calia que la gent volgués; si, a sobre, les lleis estan en contra, com passava, esdevé molt més difícil. La “transició” al País Valencià, si més no, es va construir sobre els fonaments de l’anticatalanisme i d’un mur altíssim que s’elevà entre Catalunya i el País Valencià, al rierol de la Sènia, perquè no hi haguera cap referència a la catalanitat del País Valencià. Durant el règim ‘autonomista’, dirigit des de Madrid i les seues sucursals provincials, qualsevol referència a “País Valencià”, “Països Catalans”, “llengua catalana”, etc., ha sigut censurada, anul·lada, proscrita, reprimida i prohibida, tots els àmbits institucionals, tret de l’universitari perquè, tot i que ho han intentant, no l’han pogut prohibir del tot. És molt injust (encara que no crec que aquesta siga la voluntat d’Andreu Ginés) acusar els “fusterians” de ser culpables de tot el que passa al País Valencià o al món i, a sobre, de fer minvar els Països Catalans.

A veure, anem a pams. És cert que, més enllà de la política autonòmica seguida per la UCD, el PSOE i el PP, basada en el nacionalisme espanyol, la sentència del TC del 2010, contra la reforma de l’Estatut acordada pels  parlaments català i espanyol, ben raspallat per Alfonso Guerra i aprovat per la majoria de la ciutadania catalana, derivà en una modificació substancial. El TC introduïa fortes rebaixes en competències lingüístiques, educatives, i altres. En no acceptar que Catalunya es pogués definir com a nació ni tan sols al preàmbul, on no tenia efectes jurídics sinó tan sols simbòlics, les rebaixes i les modificacions  injustificables, junt als atacs constants del PP contra Catalunya, han generat un ofec i un clima de catalanofòbia irrespirable, que se suma a altres formes d’espoliació (econòmica) i de vexacions en el tracte, la consideració, el disseny de les infraestructures, etc. Tot plegat, a més de les aspiracions històriques del Principat, amb major mesura que al País Valencià i les Illes, han fet que la gent del Principat haja reviscolat i s’haja revoltat contra les imposicions d’un estat espanyol que tracta a Catalunya i als Països Catalans amb una hostilitat palmària i amb reiterats intents de re-centralització, de buidatge de competències d’autogovern i d’anul·lació a tots els àmbits, cosa que cal esmentar per entendre el que està passant amb la reivindicació del dret a decidir del Principat. Perquè, si no, no s’entén res de res.

Davant d’aquestes humiliacions, la majoria de la gent del Principat de Catalunya a través dels moviments populars i la societat civil s’ha revoltat i han forçat a les institucions de la Generalitat de Catalunya a plantar cara a les imposicions i al maltractament  a tots els nivells (com ara la llei Wert) i han donat suport al dret a decidir.En canvi, davant aquestes mateixes imposicions (i ofec fiscal), les institucions de la Generalitat Valenciana i del Consell Balear, han fet costat a l’estat espanyol i han col·laborat submisament. Tan sols una part (important, això sí) de la societat balear i valenciana s’ha revoltat i ha protestat, amb grans manifestacions i vagues, però sense aconseguir que el Govern Balear o Valencià s’insubordinen i canvien de política davant les malvestats dictades des de Madrid.

Continua Andreu Ginés el seu relat: “Hi ha, però, a València, persones que encara ens identifiquem amb l’esperit de Trueta (i no necessàriament amb el seu relat històric, ni amb les seues intencions polítiques) i ens sentim defraudats i traïts quan es reclama el dret a decidir del poble català i no se’ns té en compte. Els Països Catalans compartim fonamentalment una història, una llengua i una cultura, i un minúscul territori on viure-les. Podem construir projectes de futur a partir d’això i podem no fer-ho. La història la fan els hòmens i som lliures de triar el nostre camí. Però és molt difícil d’imaginar que la Catalunya del sí-sí siga -o puga ser algun dia- la d’Ausiàs March o la de Lluís Vives, perquè, en l’essència de la seua reivindicació -en els seus discursos, en la seua terminologia- està la renúncia explícita als Països Catalans”.

És veritat que la història la fan els humans  i hi ha molta gent al País Valencià que no ens sentim ni defraudats ni traïts quan es reclama el dret a decidir del poble català, cenyit al Principat, perquè reclamem també el dret a decidir del País Valencià. Voldríem que les coses hagueren sigut d’una altra manera, que hi haguera uns ritmes de presa de consciència política i històrica, més semblants a tots els Països Catalans, per poder reclamar el dret del poble català, valencià, balear o del Rosselló ensems, conjuntament, però la realitat és la que és. Tractar de demanar el dret a decidir de tots els Països Catalans seria la millor manera per escamotejar i boicotejar aquest dret al Principat, tenint en compte les circumstàncies polítiques actuals, al País Valencià i les Illes. Molta gent, no entenem que exercir el dret a decidir al Principat de Catalunya, per aconseguir la llibertat del poble català, o d’una part, siga una renúncia explícita als Països Catalans, si hi ha prou massa crítica al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya Nord per tractar de reconstruir, a poc a poc, els Països Catalans sencers.

Per tot això, no estic d’acord amb el company Andreu Ginés quan afirma: “Cadascuna de les parts ha fixat les seues línies roges, siga l’estat de dret o el mandat popular, però en cap cas la reivindicació de la nació completa ha sigut una d’elles. El no-referèndum reforçarà la renúncia i, segurament, les eleccions plebiscitàries (tant se val si amb candidatura única o amb una altra d’alternativa) la consumaran”.

És cert, en part, que no s’ha reivindicat, des del Principat, la nació completa, sinó, sovint, d’una manera prou soterrada i eufemística. Tanmateix, hi ha una història d’atiar l’anticatalanisme al País Valencià i a la resta de l’estat, cada vegada que des del Principat s’esmenten els Països Catalans que pot ser vista com un justificant o una excusa, però existeix. També és cert, emperò,  que hi ha molta gent al Principat que sí que reivindica, també en aquesta conjuntura, els Països Catalans. Un exemple en són els diputats de la CUP com David Fernàndez o Quim Arrufat o Joan Tardà, diputat d’ERC, o els exponent d altres espais culturals i polítics que funcionen a tot l’àmbit lingüístic.

Una eventual independència del Principat, amb un nou Estat a Europa, podria realitzar, per fi, les infraestructures de l’eix mediterrani, potenciar més el mercat cultural, comunicatiu, agrari, industrial, tecnològic i mercantil, entre Catalunya i el País Valencià, es podria aconseguir l’oficialitat del català al parlament de Brussel·les i Estrasburg que en quasi 40 anys de democràcia espanyola no s’ha reconegut, es podria tenir mitjans de comunicació en català més potents per poder-los veure en tot el domini lingüístic sense que l’estat espanyol ho poguera impedir, es podria tenir un estat a l’ONU per a poder reclamar els drets lingüístics i de ciutadania de les poblacions catalanoparlants a les Illes, el País Valencià, la Franja i el Rosselló, en procés d’aniquilació cultural… Davant els fonaments del franquisme i d’una “transició” del model 1978, que ha imposat la prohibició de la federació i confederació dels Països Catalans, que ha estimulat la fragmentació lingüística, la separació geogràfica, relacional i política i l’allunyament del País Valencià del Principat per acostar-lo i subordinar-lo a Madrid, s’ha bastit un edifici ple d’aluminosi, a punt de solsir-se…  si una part dels Països Catalans, el Principat, que gràcies ha haver encertat en propostes tàctiques d’emplaçament a la població (especialment des de l’esquerra independentista), ara pot tenir molta més consciència política, lingüística i cívica, pot defensar-se i posar-se a recer de la destrucció total, els habitants de la resta dels Països Catalans, ¿tenim dret a oposar-nos i impedir que puguen alliberar-se de l’opressió dels qui ens volen destruir com a poble?

Al remat Andreu Ginés, des del que sembla una hipotètica superioritat moral, rebla: “Hi ha qui es ven l’ànima, i hi ha qui es ven un tros de l’esperit. I ambdós ho fan convençuts que és pel seu bé. I hi ha, també, qui malgrat ser valencià i del cap i casal no vol renunciar a un futur compartit, lliure i socialista. Perquè, al cap i a la fi, nedar contra corrent és també propi dels catalans, inclosos els valencians -i no perquè ho diguera Josep Trueta”.

Al meu parer, no es pot desqualificar del tot els altres, els que opinen d’una altra manera, dient-los que “venen l’ànima o un tros de l’esperit”, per voler exercir el dret a decidir d’una part del territori o per acceptar, des de València estant, que la gent del Principat, si pot, s’independitze.

Compartiria l’opinió de Ginés si després d’aconseguir la independència, els del Principat, es desentengueren de la sort de la ciutadania del País Valencià i de les Illes que vol continuar essent catalans, i no ens ajudaren a alliberar-nos del jou de l’estat espanyol per tal de reconstruir els Països Catalans sencers i complets. Però, les coses no tenen per què ser així de tristes, desgraciades i insolidàries.

Es pot estar d’acord amb l’exercici del dret a decidir -a l’autodeterminació- del Principat de Catalunya, essent valencià, menorquí, mallorquí o rossellonès, i no renunciar a un futur compartit, lliure i socialista de tots els Països Catalans, en la mesura que siga factible. I ho serà si persuadim i seduïm a la majoria de la societat valenciana que construirem un futur molt millor si aconseguim federar-nos o confederar el País Valencià amb Catalunya i les Illes. No hem de renunciar als nostres somnis, malgrat situacions del tot adverses, hostils i contràries, i nedar contracorrent és, molt sovint, necessari i d’una gran virtut i valentia. No obstant, voler realitzar-los  ‒els somnis, les utopies o els millors ideals‒  sense cap mediació, per art de màgia i sense tenir en compte la realitat concreta ni els desitjos de la gent, sovint o sempre,  genera malsons. O el que és pitjor, el “purisme”, la creença d’estar en possessió de la veritat absoluta i tots els altres en l’error, “l’assalt als cels”, a fi de bé, obviant les circumstàncies concretes, la voluntat de la gent i els materials en què estan construïts els somnis, sovint o sempre, genera un atzucac, sense cap camí d’eixida ni cap possibilitat d’avançar.

Al meu parer, hem de continuar reflexionant sobre de quina manera al País Valencià s’activa el dret a decidir per poder recosir, redreçar i reconstruir els països de parla catalana. Per tal de no ser del tot “destruïts com a poble” des d’un estat espanyol que no accepta el pluralisme ni ens reconeix cap dret de ciutadania catalana amb tot el que se’n deriva de drets nacionals, culturals, socials. Per això, algunes persones , des de la defensa del “Dret a Decidir del País Valencià”, no entenem que alguns, ubicats a València, no s’afegeixen a espais més amples per treballar i conscienciar la població del nostre país de la necessitat d’exigir el dret a decidir i reconstruir el País València i els Països Catalans (si així ho desitja la majoria després d’un període d’informació veraç i de deliberació democràtica). Perquè entenem que les mediacions i les propostes tàctiques són imprescindibles i cal bastir-les des de cada realitat concreta, no en el buit o en abstracte, sinó des de la pròpia especificitat, des de cada país dels Països.

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER