Sorolla i les “senyes d’identitat”

579px-Joaquin_Sorolla_-_Paseo_a_la_orillas_del_mar

 

Joan Garí

 

Avui, divendres, el ple del Consell té previst aprovar, a València, una llei de protecció [sic] de les senyes d’identitat valencianes. Simultàniament a la presentació d’aquest projecte, a l’octubre, s’inaugurava a la Casa Museu Sorolla de Madrid una mostra amb els dibuixos a llapis o al carbó de l’emblemàtic pintor. Es podria pensar que aquestes dues coses tenen alguna relació però resulta prou evident que no. La Generalitat Valenciana, en un desesperat intent per a arramassar algun vot despistat de caràcter anticatalanista, ha preparat un codi legislatiu per a blindar determinades manifestacions suposadament identitàries. Quan un polític parla de blindatges -ara ja ho sabem-, podem posar-nos a tremolar. Iron Man volava amb tota la seua primorosa ferreteria al damunt, però el resultat habitual si proves d’enlairar-te amb segons quin pes a sobre és acabar ben esclafat a terra.

En hores baixes des del punt de vista demoscòpic, el PP valencià ha recorregut a un argumentari tristament habitual. Ara resulta que la nova llei definirà la llengua pròpia a partir de la seua “individualitat”, és a dir, l’anticatalanisme colla una mica més. Al costat d’aquest idioma pur i ancestral -acientífic però entranyablement populista- la llei protegirà la gastronomia pairal, les bandes de música, els bous al carrer, el Segle d’Or o els monestirs de la Valldigna o el Puig. Un còctel cruel on Ausiàs Marc estarà al mateix nivell que un trist bou embolat, o l’arròs amb fesols i naps figurarà en el mateix epígraf epistemològic que el Tirant lo Blanc.

Si ets valencià i tens una certa edat, aquestes coses ja te les agafes amb una certa filosofia i no oblides l’excipient -sempre excitant- de la hilaritat. Ni totes les astracanades del món evitaran al PP la derrota electoral, però arribarem al dia fatídic ben divertits. De tota manera, no deixa de resultar il·lustrativa aquesta insistència d’alguns elements locals a definir la singularitat valenciana -la identitat, en diuen, prenent alè i unflant molt els queixos- a partir d’uns tòpics suats que ja no semblen capaços de mobilitzar ni un artesà faller de cent vint quilos en corpenta convenientment alcoholitzat i fervorosament regionalista.

Era molt interessant escoltar un conseller del govern valencià, en un perfecte castellà de Burgos, explicant la nova troballa jurídica. Seriós com un plat d’arròs (expressió molt valenciana que propose des d’ací incloure en l’aliatge victoriós del nou blindatge legal), un tipus que no mereix ser citat pel seu nom barrejava alegrement el desficaci filològic, la passió tauròfila, l’absurd literari i la coartada gastronòmica sense que ningú, a la roda de premsa, s’aixecara immediatament i li llançara un pastís de nata a la cara (única resposta racionalment i humanament possible).

Mentrestant, a Madrid, els dibuixos prodigiosos d’aquell gran pintor que fou Joaquim Sorolla, els milers de petites obres mestres que tant va prodigar, eren desvelats per al públic a la primera planta de la que va ser sa casa a Madrid, al carrer Martínez Campos. L’home que va saber captar com ningú la delicadesa dels cossos impactats pel sol mediterrani i llepats per les aigües de la nostra mar, el creador que va fer del blanc un compendi de totes les sensacions possibles en el color, va ser també, i abans que res, un superb dibuixant. Si hi ha una “identitat valenciana” i si aquesta ha de ser representada per alguna classe d’emblema ontològic, jo m’adheriria primer als quadres de Sorolla abans que als patiments d’un animal dissortat o a considerar la llengua d’Ausiàs Marc exasperadament diferent de la de Bernat Metge. Però jo sóc un excèntric, ja se sap, un mal valencià obsedit a usar tothora aquesta llengua, en lloc de blindar-la.

Recorde ara una recent visita a Madrid. Amb poques hores de diferència, vaig visitar el Valle de los Caídos i la casa de Sorolla. Franco va saber triar bé el lloc per al seu repòs infernal, però el jardí d’aquella petita mansió, l’illa de pau vital i creativa que suposa el lloc on Sorolla va viure els seus últims anys, representa un espai incommensurablement més mobilitzador de l’esperit que tota aquella megalomania feixista.

En el fons, és molt valencià això de fer forat a Madrid -i viure-hi- per visualitzar una certa idea del triomf. Sorolla té els seus clar-obscurs (i perdoneu el joc fàcil de paraules). Però en els seus estris de pintar -que són allí, al seu taller, disposats per al públic- hi ha més veritat que en mil polítics corromputs per la idiòcia. Paraula de valencià.

 

Publicat a l’Ara, divendres, 13 de novembre de 2014

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER