Hegemonia i confluència

monica_porres_pp

Àlex Raga

Fa dues setmanes vaig compartir Blablacar amb una persona que d’entrada em va semblar, si més no, d’España 2000. Accent castís, polo verd obscur, texans apretadets i una sivella ben gran, tot amanit amb unes ulleres de sol rodones estil Guàrdia Civil sobre un cabell curt i un xiclet a la boca que, com no podia ser d’altra manera, mastegava amplament. Ell va fer de copilot, mentre que jo, tot defugint la conversa, em vaig seure al darrere, però el moment inevitable va arribar: “Y tú, ¿qué haces en Madrid?”. Els hi vaig explicar que estava estudiant Sociologia i Ciències Polítiques, que no tenia gaire futur, etc., però la distracció no va fer efecte: “Y ¿qué piensas de Podemos?”. Amb una barreja de por i cautela els vaig explicar com ho veia jo, la situació d’España, les alternatives i tot allò que la por i la cautela em van permetre fins que em va tallar: “Yo es que los voy a votar”. I, de sobte, tot allò que jo havia previst sobre la conversa es va alterar. Era la xica amb més estudis la que més problemes veia a Podemos, mentre que el conductor –menys– i aquest home, que semblava d’España 2000 –més–, defenien acabar amb el “sistema”.

Efectivament, tot allò que podia esperar sobre aquella persona –encara que algun prejudici sobre els immigrants vaig haver d’escoltar– va quedar anul·lat. I és que, al capdavall, l’efecte Podemos està canviant el sentit comú de molta gent que, fins ara, era aliena a la política o molt poc interessada. Per dir-ho en termes gramscians: estan guanyant la guerra de l’hegemonia. Cert és que estem en les primeres batalles, però l’avantatge tàctic hi és. Amb aquest escenari, les forces de [la resta] de l’esquerra tenim l’obligació moral, la responsabilitat històrica, de participar de la guerra de posicions, de ser ferramentes útils per al canvi i no entrebancs per a la transformació, de fer front al poder en totes les seues formes. Que ningú pense que ens bastarà amb mirar els bous des de la barrera amb l’excusa de considerar-nos purs salvadors de la nació, la història o l’esquerra, perquè amb el context geopolític actual la qüestió va més enllà.

Hui, les esquerres podem participar d’aquesta guerra de posicions des de dues estratègies distintes: a) la creació d’un Exèrcit Popular (AKA candidatura única); o b) la coordinació de les nostres respectives milícies (AKA pacte postelectoral). També existeix la possibilitat de no participar, però permeteu-me que no la contemple, que “Roma no paga a traïdors”. I l’estratègia que escollim no és, ni molt menys indiferent, sinó que pot tenir conseqüències molt importants.

Al País Valencià ens podem trobar el proper maig amb un arc parlamentari –i és el que reflexen les enquestes actualment– en el què PP no tinga majoria absoluta i el PSOE-PSPV siga segona força a poca distància de Podem/Compromís/EUPV, tres forces que, per separat, no sumarien suficient per a ser la segona força ni per formar govern. Amb un PP no recolzat per ningú (tot i que podria entrar UPyD, però sembla que no sumarien suficient), la responsabilitat de formar govern recauria en la segona força política. De veritat volem deixar la Presidència de la Generalitat en mans del PSOE-PSPV?

Amb la importància que va a cobrar ser la segona força al nostre país, hem d’estar a l’altura, arribar a un pacte preelectoral i marcar la vida política. Hui, ja no ens valen les milícies, hui necessitem ser un exèrcit, perquè així ens ho marquen les regles institucionals. Hem de formar una candidatura capaç de ser la segona força, és a dir, capaç de formar Govern. Tota la resta, de continuar les projeccions de vot com ara, ens servirà bé per fer president/a de la Generalitat al candidat/a  del PSOE-PSPV, bé perquè ens toque fer altres eleccions, perquè un PSOE-PSPV segona força no farà president/a a cap candidat d’un partit que haja quedat baix d’ells. I no estem per pedre el temps.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER