Projecte Castor, tots els elements que expliquen el deute-estafa

castor

Mònica Guiteras

El Projecte Castor continua portant cua. El sistema decidit pel govern espanyol per compensar l’empresa promotora, ESCAL UGS, controlada per Florentino Pérez, és una bufetada a la cara dels soferts ciutadans, que pagaran durant anys centenars de milions d’euros en la factura del gas. Cal denunciar aquesta estafa i explicar que s’ha produït perquè les estructures financeres i polítiques de l’Estat espanyol i la Unió Europea ho propicien.

Fins al setembre de 2013, el projecte d’emmagatzematge submarí de gas natural Castor era desconegut per la majoria de la població. Però centenars de terratrèmols van despertar interrogants en l’opinió pública i van donar veu a la lluita local que portava temps avisant dels perills. A la concessió del projecte, una de les clàusules contemplava el dret a compensació de l’empresa promotora si s’extingia la concessió o si l’empresa hi renunciava, fins i tot en cas de dolo o negligència. Un any més tard dels terratrèmols, i poc després que la promotora, ESCAL UGS, renunciés a la concessió, la “solució” que el govern central ha posat sobre la taula és pagar una compensació a l’empresa promotora, per aquesta renúncia, però a càrrec de la factura del gas, fet que col·loca aquest controvertit projecte a la palestra mediàtica del moment. La forma per aprovar la compensació ha estat un Reial Decret Llei (RDL), en vigor des del passat 3 d’octubre, que permet la sortida d’ESCAL UGS i col·loca a Enagas com a gestor de les instal·lacions. El govern emet drets de cobrament a 30 anys per valor de 1.350 milions d’euros i els cedeix a la banca. Enagas canalitza l’operació i els bancs poden posteriorment vendre als mercats aquest deute (com amb el dèficit elèctric), o quedar-se’l als seus balanços, rebent una rendibilitat que supera el 4%.

A la ciutadania li preocupa com es concretarà el pagament de la indemnització a través de les seves factures del gas, i què passarà amb una infraestructura perillosa que, en comptes de desmantellar-se, es deixa hibernada indefinidament. A la classe política implicada en les diferents fases del projecte, en canvi, li cal trobar la manera de no sortir esquitxada d’aquest cas. Mentrestant, l’ACS d’en Florentino Pérez (que controla el 66% d’ESCAL UGS) sap que cobrarà els 1.350 milions d’euros íntegres, en un termini màxim de 35 dies des de l’entrada en vigor del RDL que va garantir els termes d’aquesta compensació.

Les fases d’un deute impagable

La història del projecte Castor començà a finals dels anys 90, quan ESCAL UGS, participada en un 66,6% per ACS (sense experiència en infraestructures gasistes) va convèncer el Govern espanyol de la utilitat d’aquest projecte perquè, de cara a convertir-se en país de trànsit del gas cap al centre i nord d’Europa, resultava més barat apostar per Castor que instal·lar tancs de gas a les regasificadores existents. Per iniciar la construcció del projecte, es va demanar un primer préstec a un consorci de 19 bancs, a pagar durant 7 anys.

El juliol del 2013 es va refinançar aquest deute amb una emissió de Project Bonds per valor de 1.434 milions d’euros, aquest cop a amortitzar en 21,5 anys. 300 milions eren adquirits pel Banc Europeu d’Inversions (BEI), que també aportava una línia de liquiditat de 200 milions (provinent de fons dels contribuents europeus), a punt per utilitzar-se si quelcom fallava. En aquesta segona fase, es divideix el deute generat per la inversió del projecte en un tram de deute subordinat i un altre de deute sènior. El BEI compra el deute subordinat (menys segur, en no tenir prioritat en el cobrament), i així, atrau a inversors com les companyies d’assegurances i els fons de pensions a comprar el deute sènior (més segur).

Després de l’emissió d’aquests bons, aquell mateix estiu es van produir els terratrèmols a la zona. Enguany, amb l’aprovació del RDL, es (re)refinancia el deute, fent que aquest cop es pagui a 30 anys per part de la ciutadania. Durant aquestes tres dècades, però, no es mantindran intactes, sinó que els interessos el faran créixer. La compensació que rebrà ESCAL UGS de 1.350 milions d’euros és una xifra que pot confondre. Amb l’interès del 4,2% que va associat a aquesta quantitat (s’acumulen les quantitats a retornar més els interessos corresponents any rere any durant els 30 anys) es converteix l’import a pagar per la ciutadania en prop de 4.700 milions d’euros. Sense oblidar els 100 milions d’euros anuals que costa el manteniment de les instal·lacions, i altres despeses d’operació i administració (encara no quantificables) i que també correran a càrrec de la ciutadania. Aquesta tercera fase ens mostra com el deute beneficiarà els sectors gasista i financer que prenen part en l’operació financera. Una operació que ofegarà la població consumidora de gas, que serà qui finalment pagarà un deute engreixat a través de les seves factures.

Per què tanta pressa?

A finals de juny de 2014, quan ESCAL UGS va anunciar la seva renúncia a la concessió de Castor, aquesta va ser assumida per Enagas, sense saber quina decisió prendria el govern espanyol respecte a la viabilitat del projecte. El govern espanyol argumentava que estava pendent de rebre els informes dels experts de la Universitat de Stanford i del MIT (Massachusetts Institute of Technology) sobre la possible relació entre la injecció de gas i els sismes, tot i que aquesta ja va quedar constatada en els informes elaborats per l’Institut Geològic i Miner d’Espanya (IGME) i l’Institut Geogràfic Nacional (IGN). De la mateixa manera, estava pendent l’informe final de la Fiscalia de Castelló sobre si hi va haver delicte arran de la crisi sísmica a la zona de la plataforma Castor. La investigació va concloure el passat dia 4 d’octubre, però una junta de fiscals ha de decidir sobre el cas i sobre si presentar querella o no.

El pagament als bonistes per part d’ESCAL UGS estava assegurat en la mesura en que l’Estat aprovés una compensació (la que figura ara al RDL esmentat). Per això, la renúncia generava pressa per prendre una decisió abans del 30 de novembre, data límit per la posada en marxa de les instal·lacions segons el prospecte que en el seu dia es va entregar als bonistes. Una negativa per part de l’Estat a acceptar la renúncia, una decisió més tardana que esperés als estudis o als processos judicials en marxa, o l’exigència del desmantellament de les instal·lacions, haguessin exposat més a ACS, ja que s’haurien hagut de tornar els bons en la seva totalitat. En definitiva, en la mesura que l’Estat espanyol reduís (o si una sentència judicial anul·lés) la compensació a ESCAL UGS, més exposat es veuria ACS davant el pagament dels bons, i menys exposada la ciutadania a “contribuir” al pagament d’un deute que no és seu.

Amb la mesura actual, dels escenaris possibles sobre els que s’ha especulat durant els últims mesos (assumir el deute des dels Pressupostos Generals, nacionalitzar les instal·lacions, negociar una quitança del deute, o iniciar el procés per a anul·lar-lo definitivament, segons la possibilitat que deixava oberta el Tribunal Suprem), s’ha acabat escollint la pitjor opció per a la ciutadania: aquella que socialitza la totalitat d’aquest deute privat, que obre la porta a que aquest segueixi creixent i a continuar utilitzant les instal·lacions en un futur.

Incerteses i desafiaments de futur

Enagas ha entrat en aquesta operació a cost 0, tot i que l’acord inicial amb el promotor era comprar-li la meitat de les accions una vegada la planta estigués operativa. Amb aquesta operació, en canvi, els seus balanços no pateixen: Enagas té un deute amb els bancs en el seu “deure” equiparable als drets de cobrament de Castor que apareixen en el seu “haver”. Tots els costos en els quals Enagás incorri relacionats amb Castor, els pagarem els consumidors (a més dels costos de manteniment, costos d’operativitat, administració…) a través dels peatges i cànons del sistema gasista. La dificultat a determinar quins són aquests costos, que s’ha visibilitzat en el sector elèctric, fa pensar més en les possibilitats de lucre de l’operació, que no pas que Enagas estigui fent un favor a l’Estat encarregant-se de vetllar per les instal·lacions durant aquest temps.

Mentrestant, una previsible pujada de la factura del gas podria tenir fortes conseqüències. Hi ha grans consumidors de gas com les centrals de cicle combinat i les grans indústries (17% de les vendes de gas natural són al sector de les centrals de generació elèctrica), fet que podria generar increments en el preu de l’electricitat i per tant també una repercussió en els imports de les factures elèctriques. De la mateixa manera, el preu final d’altres béns i serveis relacionats amb el consum de gas també es podria encarir.

Des de diferents àmbits s’estan duent a terme accions per aturar el pagament d’aquest deute. La indemnització que contemplava la concessió del projecte i el seu blindatge a través d’un reial decret que té forma de llei, provoca que la impugnació només es pugui tirar endavant davant del Tribunal Constitucional i per part d’actors concrets: el mateix President del govern espanyol, la Defensora del Poble espanyola, les comunitats autònomes per motius de violació de competències, o una difícil comunió entre 50 diputats o senadors. Es tracta d’un procediment farragós, que de tirar-se endavant implicaria anys. Es poden impugnar també les lleis d’acompanyament que se’n desprendran, però en tot cas, mentrestant, les operacions financeres que poden especular amb el deute que estarem pagant, ja estaran en marxa.

Ciutadania exposada als riscos

Per tot això, calen sobretot reaccions en l’àmbit ciutadà. Casos com els del Projecte Castor visibilitzen com la ciutadania està exposada a assumir tots els riscos, ja siguin aquests econòmics, ambientals o socials: el qüestionament de la “necessitat” d’aquestes infraestructures en un moment en què la demanda de gas es desploma, les irregularitats en les concessions administratives i les clàusules abusives també són una constant, la total absència del principi de precaució, així com la connivència dels poders financer i polític.

Cal comprendre les lògiques darrere aquests entramats, compartir la informació i la indignació, i evitar noves estafes vestides de projectes estratègics i “necessaris”. Cal evitar la socialització d’aquest deute i exigir responsabilitats als seus promotors, però també a les institucions que hi han estat implicades i han jugat un paper clau en el cas. Avui sabem del cert que hi ha hagut institucions que en diferents moments han girat l’esquena a informes o perspectives ambientals, economico-financeres i socials desfavorables al projecte. Però no estem davant un deute privat socialitzat per culpa d’una mala gestió. Estem davant un deute privat socialitzat gràcies a unes estructures financeres i polítiques fetes a mida, que la mala gestió ha portat a la palestra dels mass media, i que continuen intactes. Altres estafes han passat sense pena ni glòria, però potser aquesta (o el cúmul amb les que ja van passar a millor vida), fan activar les veus i accions d’una ciutadania que ni es pot permetre, ni vol pagar (ni deu) aquest deute.

 

Publicat a elcritic.cat (14 de noviembre de 2014)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER