La increïble història minvant de l’esperit de Catalonia

Trueta

Andreu Ginés i Sànchez

Quan l’any 1946 Josep Trueta va publicar The Spirit of Catalonia, tot just s’havia acabat la contesa mundial i encara existia un bri d’esperança que les potències aliades farien caure la dictadura franquista.

Per argumentar a favor de la causa catalana, l’il·lustre metge repassava i resumia en l’obra la història d’aquest poble seu, i hi recollia amb naturalitat els fets i els grans noms del passat que havien fet dels catalans uns “bons europeus”. Trueta volia convèncer les potències occidentals -especialment Anglaterra, on s’havia establert- que Catalonia no es mereixia estar sota el jou del feixisme, adduint que històricament havia demostrat el seu caràcter avançat, humanista i democràtic. Aquest discurs, òbviament, requeria una relat històric interessat -idealitzat, sens dubte- que poguera fer convergir la història del poble català amb la de les democràcies liberals, eufòriques per la victòria en la contesa mundial i convençudes de la seua superioritat moral.

Des de les grans fites medievals fins a la guerra de successió, Trueta explicava la història d’un poble català impulsat pels grans valors humans en contra de les pressions i les agressions estrangeres, on Castella-Espanya representava, quasi sempre, la regressió. Però més enllà dels fets, eren els grans hòmens els que, segons Trueta, havien construït aquest Spirit. A la seua llista hi havia Ramon Llull, Eiximenis o Arnau de Vilanova; i també Bonifaci i Vicent Ferrer. De tots ells, però, només un mereixia un capítol propi: Joan Lluís Vives. Així, no dubtà en reproduir-hi textos sencers del “filòsof català” qui, als ulls de Trueta, era un dels grans precursors europeus de la “democràcia moderna” (i que, a més a més, tenia uns importants vincles amb Anglaterra, cosa que, segurament, seria un bon reclam per als lectors a qui s’adreçava l’obra).

Després d’una renaixença compartida i d’unes mateixes esperances frustrades, The Spirit of Catalonia era, com no podia ser d’altra manera, un al·legat a la llibertat dels Països Catalans. Tant era així que Josep Trueta, quan es referia a l’idioma, l’anomenava la llengua de “Llull i Ausiàs March” o, més encara, quan feia referència a Blasco Ibàñez, assegurava que les seues idees entorn el problema nacional espanyol eren “les d’un català qualsevol, les d’un nadiu de la ciutat on Vives havia nascut”. Era aquest Spirit el que, pocs anys després, Joan Fuster dotaria d’un articulat polític modern.

Setanta anys després, l’esperit de Catalunya sembla que ha reviscolat: la història negra d’Espanya s’ha transformat en un “Espanya ens roba” que, com en Trueta, amenaça les aspiracions europeistes i de llibertat del poble català. La diferència, però, és que aquest poble català ja no és el mateix, perquè hui en dia ningú s’atreveix a definir Ausiàs March, Vicent Ferrer o Joan Lluís Vives (no diguem ja Blasco Ibáñez!) com a catalans. I és així perquè després de trenta anys d’autonomisme (inclosa l’anomenada Batalla de València), The Spirit of Catalonia ha minvat considerablement i ja només se circumscriu a les quatre províncies principatines. I sembla que, fins i tot, els hereus del fusterianisme a banda i banda del Sénia ho hagen acceptat de bon grat.

Hi ha, però, a València, persones que encara ens identifiquem amb l’esperit de Trueta (i no necessàriament amb el seu relat històric, ni amb les seues intencions polítiques) i ens sentim defraudats i traïts quan es reclama el dret a decidir del poble català i no se’ns té en compte. Els Països Catalans compartim fonamentalment una història, una llengua i una cultura, i un minúscul territori on viure-les. Podem construir projectes de futur a partir d’això i podem no fer-ho. La història la fan els hòmens i som lliures de triar el nostre camí. Però és molt difícil d’imaginar que la Catalunya del sí-sí siga -o puga ser algun dia- la d’Ausiàs March o la de Lluís Vives, perquè, en l’essència de la seua reivindicació -en els seus discursos, en la seua terminologia- està la renúncia explícita als Països Catalans. Cadascuna de les parts ha fixat les seues línies roges, siga l’estat de dret o el mandat popular, però en cap cas la reivindicació de la nació completa ha sigut una d’elles. El no-referèndum reforçarà la renúncia i, segurament, les eleccions plebiscitàries (tant se val si amb candidatura única o amb una altra d’alternativa) la consumaran. Hi ha qui es ven l’ànima, i hi ha qui es ven un tros de l’esperit. I ambdós ho fan convençuts que és pel seu bé. I hi ha, també, qui malgrat ser valencià i del cap i casal no vol renunciar a un futur compartit, lliure i socialista. Perquè, al cap i a la fi, nedar contra corrent és també propi dels catalans, inclosos els valencians, -i no perquè ho diguera Josep Trueta.

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER