Julià Álvaro
Vosté que m’està llegint, vull fer-li una pregunta: “si un dia trobara un calaix en el qual hi ha un pou inesgotable de diners (que no són seus però que tampoc tenen un propietari concret), i tinguera accés a l’esmentat calaix sabent que mai, ningú, de cap manera descobriria que s’ha emportat els diners, els robaria?”. Sembla una situació impossible, irreal, pròpia d’un joc de xiquets o d’una pel·lícula o d’un compte. Doncs ara sabem que aquestes coses existeixen, que hi ha gent que viu tenint accés directe a calaixos plens de diners que no són seus i els furten sense risc, ni vergonya. Les “targetes negres” de Caja Madrid i Bankia són això, botins de pirates però sense èpica i sense córrer cap perill. Un robatori sense rastre, un atracament que s’amaga al propi atracat.
I els responsables de tot això no són qualsevol, són grans presidents de bancs, ministres totpoderosos, expresidents de Govern. És evident que les “targetes negres” no eren només una manera d’operar de Caja Madrid i Bankia, ni pensar-ho. El sistema funciona tan bé per als de dalt i tan malament per als de baix, que tenim el govern dels nostres diners en mans de delinqüents que es gasten en “putes i marxadors” allò que necessitaríem per l’Alzheimer de mon pare, per l’escola dels nostres fills, per evitar que un de cada quatre espanyols estiga per davall del llindar de la pobresa o que cada sis segons muira un xiquet a Àfrica de fam o per culpa de malalties de fàcil curació. Certament se’ns pixen al damunt i diuen que plou. Però no, dir això és demagògia. Mentida, dir això és dir la veritat, i fer les coses que fan és un crim.
No són casos aïllats, el sistema està podrit, de dalt a baix. Ens volen fer creure que les trampes són l’excepció quan, en realitat, la trampa és el lubricant per a que tot funcione. Sense trampes tot el castell de cartes trucades els cauria al damunt. La corrupció no pot ser excepcional perquè si ho fora ja hagueren saltat totes les alarmes i tindríem als corruptes rodejats i cap a la presó. Una majoria de governants honrats no permetrien el que està passant, es prendrien mesures.
Doncs no es prenen, la corrupció és la norma, una ferma cadena de complicitats que garanteix el silenci absolut. Pura màfia. I no donen opcions. Per això, enfront del miserable Miguel Blesa està el gàngster Rodrigo Rato (que bé va estar David Fernández en aquell qualificatiu). Cal recordar que Blesa i Rato van protagonitzar, allà per 2009, una batalla per la presidència de Caja Madrid. El primer era el candidat d’Alberto Ruiz-Gallardón, i Rodrigo Rato, el d’Esperanza Aguirre. La diferència no estava en la manera de dirigir l’entitat, sinó en les butxaques a les quals anirien a parar els diners espoliats. És el símbol perfecte de les falses alternatives que ens ofereix aquesta falsa democràcia que patim: podem escollir entre roín i pitjor, entre un miserable i un gàngster però, al remat, la gent del carrer no té altre rol que pagar la festa dels poderosos.
I tot això no s’acaba ací. Blesa arriba a Caja Madrid en 1996 perquè un president del Govern, José María Aznar, el col·loca; eren amics d’estudis. Pel seu cantó, Rato, membre d’una família de bon passar, va ser el “Rei Sol” de l’economia espanyola dels 90 i començaments del segle XXI i, després, va passar a president del Fons Monetari Internacional (FMI). El Govern d’Espanya i el FMI! Algú es pot creure que aquestes organitzacions posen al seu davant a gent a la qual no coneixen? No, Aznar sabia perfectament que Blesa era un pocavergonya, igual que els “amos” de les finances mundials coneixien les desviacions de Rato. En el món no passa res que ells no controlen, que no detecten els seus investigadors, que no destapen els seus policies. La qüestió és que Aznar és de la mateixa mena que Blesa, igual que Rato i els seus deliris ja els anaven bé a un exèrcit de banquers que són una barreja de voltor i rata.
Hi ha lleis per empresonar a qui roba una gasolinera però no per posar entre reixes a qui s’emporta milions i milions amb corrupció d’alt standing. És com si les corbates i la gomina foren un salvo conducte per escapar de la presó. Doncs bé, les lleis les fan els polítics; i si el pobre que roba 200 euros paga, i el ric que en furta 200 milions se’n va com si res, és evident que els polítics legislen a favor dels que roben a l’engròs. I si pensem que els únics condemnats de Gürtel i Caja Madrid són els jutges que investigaven els casos (Garzón i Silva), podem fer-nos una idea també de per a qui treballen els tribunals.
Ho tenen molt ben muntat. Com en el cas de les “targetes negres”, pensen que mai els pillarem, que poden fer un món contra nosaltres que l’acatarem. Doncs s’enganyen, els hem descobert i ara la batalla està plantejada. La consciència és la poderosa arma dels de baix. Els de dalt, només tenen bales.
Publicat a eldiario.es (17 d’octubre de 2014)
