Sal·lus Herrero
José Bono, Pepe Barrionuevo, Alberto Ruiz-Gallardón, Joaquín Leguina, Feliciano Fidalgo o Juan Carlos Rodríguez Ibarra haurien pogut ser perfectament -com ho va ser Fraga Iribarne- ministres del franquisme, de la dictadura franquista, si aquest règim haguera continuat més enllà de la mort del dictador. Ens els podem imaginar perfectament com a membres d’un equip governamental “oberturista” de la prolongació del règim. Els podem veure perfectament en un NODO modernitzat inaugurant alguna cosa o tallant la cinta corresponent. Les diferències entre ells existeixen, però arribat el cas no són tan grans, qüestió de matís… Perquè, estiguen en el PP o en el PSOE, o en UPyD,els uneix, al cordó umbilical del franquisme, el seu nacionalisme espanyolista radical. És a dir, la seua concepció –no precisament basada en la voluntat popular- de la “unidad indivisible de la nación española”, estampada, amb el mateix furor i sanya que a l’Espanya de Franco i dels militars africanistes, en la lletra de la legalitat vigent.
In illo tempore… en l’Espanya de Franco i dels militars africanistes, que malament que ho tenien aquells que no pensaven com ells, com bé explica Paul Preston al seu llibre -de lectura molt recomanable- L’holocaust espanyol. Ja foren jornalers andalusos, castellans o extremenys o, amb sanya afegida, obrers, intel·lectuals o simplement demòcrates bascos, valencians, balears i catalans, que tenien una altra idea d’Espanya, parlaven una altra llengua, tenien una altra cultura i eren considerats per l’estat totalitari de Franco l’antiespanya.
Però és que ara mateix, encara continuen considerant-los ‘antiespanya’ tots aquells que en la seua simplicitat mental i concepció jacobina, amb o sense matisos imperialista, només entenen l’Espanya castellana, nacional-catòlica, apostòlica i carpetovetònica. L’Espanya eterna, la de sempre, l’única possible, la que no reconeix ni protegeix la pluralitat, ni la diversitat, la que malda per anorrear o dur a una via morta les altres llengües, cultures i nacions distintes a la castellana.
El senyor Bono,que ha sigut virrei de Castella la Manxa durant anys, que anava tot cofoi a la processó del Corpus de Toledo en companyia dels cardenals del nacionalcatolicisme, fa servir això de “socialisme” i “dels pobres i aturats”, a la manera d’ornament paternal i farsa cínica. En realitat, José Bono sempre s’ha considerat en el fons una persona d’ordre, sempre s’ha mostrat devanit que el seu pare fóra falangista i del sometent, no ha necessitat de cap conflicte ni ruptura familiar ni ideològica amb el seu estimat progenitor, perquè entre les idees del seu pare falangista i les seues, primer al PSP de Tierno i després al PSOE, hi ha una bona dosi de continuïtat i de sintonia. Tal per a qual, de tal fusta, tal falca.
Per això, amb aquest esquema mental o rerefons falangista, el diumenge 14 de setembre, altament contrariat pel gran èxit de la Diada de l’11 de setembre, va publicar al diari El País l’article “Un sopar tempestuós. Menys corrupció i més solidaritat és el que li cal a Catalunya” (això aconsellava paternalment des del cim de la seua arrogància castellana), on apuntava que el contingut eren notes originals per a un futur llibre, “Diario de un ministro”. Tot seguit explicava un sopar de l’octubre del 2005.
En el curs del dit sopar José Bono, llavors ministre de Defensa, va retraure al president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, el que considerava la seua “deriva” cap a posicions “nacionalistes”, perquè volia reformar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya des d’una perspectiva més federalista i inclusiva. Acusava a Maragall de “nacionalista”, un furibund i rabiós nacionalista espanyol com és Bono, que durant el temps que va exercir de ministre de Defensa i després de president del Congrés dels Diputats no va admetre que es poguera parlar en les altres llengües ni a l’exèrcit ni al parlament i obligava tots els diputats sota amenaça d’expulsió a expressar-se -únicament i exclusiva- en llengua castellana. Però ell no troba que hi haja cap discriminació econòmica, fiscal, d’inversions, d’infraestructures, ni lingüística ni cultural, ni nacional contra els països de parla catalana, que no poden federar-se ni confederar-se perquè s’ha prohibit i punt. Ells, els Bono, Ibarra, Ruiz Gallardón, Peces Barba l’exmonarca, Fraga, etc., consideraven que reformar l’Estatut de Catalunya era alçar fronteres, quan el cas és que ells, amb l’aplicació d’un règim “autonomista” interpretat a la baixa, alcen fronteres entre Catalunya, el País Valencià i les Illes, de dia i de nit, sistemàticament.
Li preguntava el ministre de Defensa a Pujol i a Maragall, “de què et queixes? No hi ha dret ‘natural’ per a ser més que el veí”, quan ells, els Bono, Guerra, Ibarra, Gallardón, Fraga, Peces Barba, etc., per ser espanyols castellanoparlants tenen dret natural a ser molt més que el veí [catalanoparlant i castellanoparlant del domini català], no reconeixen la pluralitat i la diversitat cultural i nacional de l’estat i imposen una noció d’Espanya basada en el monolitisme.
Una concepció que no amaga la voluntat explícita d’esborrar la diferència cultural i nacional, com veiérem en el franquisme i veiem ara mateix en la llei Wert, la seua continuïtat natural, doncs són hereus de la concepció ideològica i patriòtica del franquisme. Perquè segons afirmen el senyor Bono i els seus palmeros del nacionalisme espanyol, PP-PSOE, els “nacionalistes” perifèrics només volen tenir les competències culturals i educatives per a formar l’alumnat en una concepció nacional distinta a l’espanyola. Aquella colla espanyolista, formada per Bono, Ibarra, Gallardón, el Borbó, Fraga, Peces-Barba, etc., consideren “natural” coincidir en el seu anticatalanisme i la seua concepció tancada de la unitat d’Espanya, però si Pujol i Maragall, per exemple, coincideixen en la defensa dels drets de Catalunya i del seu reconeixement polític com a nació, ho consideren del tot sospitós i digne de crítica radical, una perversió , fins al punt que, segons Bono, això era una mostra clara que Maragall havia deixat de ser socialista i s’havia tornat exclusivament “nacionalista”.
Les reivindicacions catalanes, sempre són considerades per aquests distingits nacionalistes espanyolistes, com “a victimisme”, com a reivindicació de “privilegis”, com a “insolidaritat”, etc., perquè ells, imperialment i hegemònicament, no qüestionen els seus privilegis en llengua, cultura, economia, inversions i nació; ni qüestionen tampoc que l’estat espanyol estiga dominat per una concepció nacionalista que amputa i exclou la resta de llengües, cultures, societats i nacions distintes a l’espanyola de matriu castellana.
Suso de Toro ho ha explicat molt bé i ho ha criticat, perquè és una concepció pròpia d’un nacionalisme intolerant, excloent, ignorant, arrogant i prepotent, a la manera de l’exministre de Defensa, José Bono. Per això, no té cap escrúpol ni vergonya en contar una versió -ara que Pasqual Maragall està malalt d’Alzheimer i no es pot defensar i Jordi Pujol està tocat i lligat de mans i peus- per a donar la seua particular versió i interpretació d’uns fets de fa quasi deu anys. I vol remarcar que ell ja pronosticava que la reforma de l’Estatut de Catalunya portaria a la secessió de Catalunya de l’estat espanyol. El senyor Bono és profeta i es compliran, al peu de la lletra, totes les seues intuïcions anunciades molts anys enrere. Els catalans del Principat, les Illes i el País Valencià li agraïm que ens ajude amb la seua clarividència profètica i política. La responsabilitat del que des del nacionalisme estatal espanyol, anomenen de manera denigratòria, fent servir el mateix llenguatge que el franquisme, “la deriva secesionista” o “el separatismo”, no la té la impugnació de l’Estatut de Catalunya pel PP davant el Tribunal Constitucional, després que la ciutadania catalana votara l’Estatut, ni una sentència vexatòria i humiliant contra Catalunya i la gent que havia votat a favor de la reforma estatutària, no. La “culpa” sempre la tenen els “nacionalistes” perifèrics perquè no tenen dret a existir ni a tenir cap dret a tenir drets. Els únics que tenen dret, prioritari, a tenir drets, llengua,cultura i nació són els espanyols castellanoparlants.
El problema dels nacionalistes espanyolistes, els més nacionalistes de tot l’estat, no és la seua concepció excloent i patrimonial, el problema sempre és dels nacionalistes no castellans o espanyols perquè no haurien d’existir. I Tanmateix, existim.
Aquests nacionalistes espanyolistes es vanten de defensar “la constitució” espanyola, una constitució que incorpora el nucli dur del franquisme en alguns dels articles fonamentals. I Bono, com a ministre de Defensa, amenaçava a la manera franquista, militarment, amb la força de les armes, que no anava a permetre que Catalunya es definira i es reconeguera com a nació, encara que la seua ciutadania ho senta, ho demane i ho vulga així, perquè respectar i reconèixer això, segons ell, “es reconèixer un dret diferit en el temps a reivindicar-se com a estats”. Afirmava així mateix el que li preocupava, a més de la defensa de la “unitat d’Espanya”, i no aprovar res que puga “perjudicar-la”, és la “igualtat de drets de tots els espanyols”… Doncs bé, si de veritat li preocupara la igualtat de tots els ciutadans de l’estat espanyol, acceptaria i respectaria la seua diversitat lingüística, cultural i nacional, no imposaria la seua concepció nacional castellana, ni la seua llengua, ni els privilegis primacistes i espanyolistes.
Perquè en l’actual estat de coses, “uns són més iguals que altres”, no? En l’actual estat de coses, la ciutadania catalanoparlant és maltractada per un estat hostil, que ens discrimina sistemàticament en llengua, cultura, inversions i fiscalitat [també a la ciutadania castellanoparlant dels Països Catalans]. Si no, com és possible que el corredor mediterrani, que és el lloc de més trànsit de la Península Ibèrica, fóra relegat a un tercer o quart pla per l’estat espanyol, en contra dels criteris de la UE, amb inversions d’infraestructures prioritàries cap a Andalusia, Valladolid, Guadalajara, l’AVE de Madrid a Astúries, a Palència, etc.? Com és possible que Castella la Manxa, en els pactes Bono-Zaplana, s’enduga l’aigua del Vinalopó i del Xúquer per a regar l’altiplà de Castella, al servei dels interessos dels terratinents castellans, de conreus excedentaris i subvencionats, posant en risc els ecosistemes dels rius del País Valencià?
El senyor Bono, fa servir la corrupció a Catalunya com a manera d’intentar desqualificar les reivindicacions catalanes, però en compte de calmar el que fa és llençar sal a les ferides. Catalunya no cedirà en les seues legítimes i justíssimes reivindicacions, per la corrupció d’un Pujol que fou declarat “espanyol de l’any” per l’ABC als anys vuitanta -com Bono- perquè feia de tap de les reivindicacions sobiranistes de Catalunya i pactava amb la UCD, el PSOE i el PP, indistintament, donant suport a una subordinació dels països de parla catalana en llengua, cultura, economia, acceptant la impossibilitat de federació o confederació de les comunitats autònomes de llengua compartida.
Ens agrada que Bono continue per aquest camí, no volem que calle ni que serve silenci, volem que parle com més millor, ens ajuda a prendre més consciència de les nostres discriminacions i vexacions; esperem amb ardent ansietat les seues memòries com a ministre de Defensa, de “la unidad de España”, “por justo derecho de conquista”, des del 1707-1714 fins al 2004, perquè, segurament, veurà les seues profecies auto-acomplertes i ell ajudarà en aquesta realització.
Si al País Valencià -durant molts anys “Un país sense política” [de país], com denunciaven Joan Fuster, Josep L. Blasco o Vicent Ventura- hi haguera una mínima capacitat política autòctona, més autoestima i dignitat, la societat civil i política valenciana [sobretot l’oposició], també s’afegiria a la defensa del dret a decidir del Principat, del País Valencià, de les Illes, i de qualsevol comunitat lingüística, cultural i política amb dret a la seua defensa, reproducció cultural, política, econòmica i nacional, sense admetre cap discriminació. En defensa pròpia davant discriminacions intolerables en tots els àmbits; la ciutadania dels països de parla catalana es defensaria, com una pinya, com fan els espanyolistes de distinta ideologia, PP-PSOE, al voltant d’una concepció unitarista, homogeneïtzadora i discriminatòria d’arrel franquista. Nosaltres, en això no els hauríem d’imitar, al contrari des d’una concepció política inclusiva, integradora, defensora del dret a la diferència, a la pluralitat i a la diversitat, hauríem de defensar el dret de la comunitat catalanoparlant [i castellanoparlant dels països de parla catalana] a tenir els mateixos drets que els nostres veïns de nació, cultura i llengua espanyola. En tots els àmbits.
Perquè tot i que Bono, Fraga, Ibarra, Gallardón, Guerra, Aznar, Rajoy, etc., no ens ho reconeguen, tenim dret a tenir els mateixos drets lingüístics, culturals, socials i nacionals que els espanyols de matriu castellana. I si l’estat espanyol ens és hostil i enemic nostre, tenim dret a construir un estat que ens defense i no ens discrimine. Ells ho fan des d’una perspectiva excloent i exterminista, hereva de la dictadura, on cal esborrar la diferencia i la diversitat perquè no hi té cabuda, ni la pluralitat ni el reconeixement de l’altre amb els mateixos drets. Perquè, en efecte, no hi ha cap dret natural a ser més que el veí, com han fet els espanyols castellans -amb primacisme- contra els catalans [valencians i balears], subordinats, des del 1707 fins a l’actualitat, derogant les nostres lleis, llengua, cultura i nació i imposant les lleis, la llengua i la concepció nacional castellana mitjançant la dominació de l’artefacte estatal de manera unidireccional. Per això, naturalment, té sentit el dret a decidir, amb la democràcia i la participació cívica com a bandera, perquè no ens imposen un futur uninacional i monolingüe des de la seua complexió mental castellana, basada en una pulsió dominadora.
La diferència i tot el que implica de crida al futur, a la reproducció garantida d’una manera de ser i de viure, de projecció interior i exterior, no hi té cabuda. Per tant, ens empenten a construir les nostres pròpies estructures d’estat. Malgrat la concepció espanyolista imperant, plena de virulència, i l’exemple negatiu d’una UE contrària, ara com ara, al reconeixement de la nostra llengua, cultura i nació catalana.
