Publiquem ací un primer lliurament de l’extensa aproximació, a càrrec de Josep Sorribes, a la problemàtica actual i al passat d’una ciutat emblemàtica, capital de l’Alt Palància, la històrica ciutat de Sogorb, que presenta perfils singulars i alhora representatius en molts aspectes de les dificultats i reptes de futur a què s’enfronten nombroses poblacions valencianes allunyades de les zones més dinàmiques del litoral.
Josep Sorribes
Després de la breu introducció a la Vall del Palància que em va semblar adient de presentar, i que es va publicar abans de l’estiu en aquesta mateixa web, he ensopegat amb un os dur de rosegar: Sogorb. D’allò que hem fet fins ara, Sogorb és probablement la ciutat que m’ha ocupat més temps, tal vegada ex aequo amb Borriana. I això resulta poc raonable –en principi− perquè, comptat i debatut, si bé és veritat que Sogorb és una ciutat “històrica” del País, que “mana” en un territori molt més gran del que faria pensar la seua modesta demografia, no deixa de ser, malgrat tot, una ciutat secundària en el conjunt del sistema urbà del País.
Tanmateix, amb la voluntat de fer una feina ben feta i de millorar allò que ja vaig escriure l’any 2001 (al llibre Un País de ciutats o les ciutats d’un país, PUV, 2002) he de reconèixer que m’he embolicat a base de bé. Tal vegada perquè la documentació recollida arran del preceptiu viatge és realment abundant (ja anirem veient-ho) o tal vegada perquè he intentat “comprendre” les claus de la davallada (o millor dit, l’estancament) de Sogorb des del segle XIX fins a la represa democràtica del 1979.
Per a desfer l’embolic quan, al final, m’he posat a escriure he pensat mil i una vegada per on començar i quin fil calia seguir. I he decidit començar amb la meua impressió del que és avui Sogorb per a després mirar una mica enrere, a la seua història contemporània. Temps hi haurà després de ressenyar algunes fites històriques interessants més antigues. L’èxit o no de la temptativa, com sempre, resta a judici de l’amable lector o lectora.
Fem de primer una ullada a les dades estadístiques. Sogorb té un comportament que podríem qualificar de “moderat”. La població passa de 7.657 hab. en 1996 a 9.291 hab. en 2012, un increment inferior al 25%. La població estrangera també augmenta el seu pes relatiu (del 0´1% al 10´59%) però no arriba a les xifres de les ciutats de la Plana. L’atur augmenta igual que pertot arreu entre 2008 i 2013 degut a la crisi però el deute viu per habitant és pràcticament estable en el mateix període. Com ja és habitual, el pressupost per habitant en euros constants baixa de 2002 a 2012 (de 943 euros a 692 euros), però l’esforç inversor es manté i registrà un màxim el 2010 de 5.587.343 euros malgrat que el pressupost ordinari ja estava baixant des del 2006. Per últim, en la vessant territorial, el comportament continua sent moderat: un increment d’unes 4.000 a 6.000 vivendes entre 1991 i 2011 i un increment del sòl urbanitzat de 180 Ha. entre 1990 i 2006 i de només 36 Ha. entre 2005 i 2011.
Més enllà de l’esforç inversor (lligat evidentment a la rehabilitació del patrimoni) pocs trets rellevants ens ofereixen les estadístiques disponibles. Pel que fa a la base econòmica o a les fonts de renda de la ciutat, no és gens arriscat imputar-ne la major part a la funció de Sogorb com a capçalera comarcal de l’Alt Palància i, probablement, de part de l’Alt Millars. Si, com veurem més avant, Sogorb no pogué assolir la “capitalitat” provincial ni ser cap d’una desitjada “quarta província”, el seu ascendent políticoadministratiu en la seua àrea d’influència ha estat sempre notable i la ciutat se n’ha beneficiat tot concentrant una important dotació de serveis públics (educatius, sanitaris i culturals) i d’activitats comercials i de serveis privats. Sogorb mana i la competència de Xèrica es perd en la boira dels temps medievals. La tradicional riquesa agrícola i ramadera de Sogorb i la seua comarca definia el perfil econòmic de forma més nítida fins a l’embranzida industrialitzadora dels anys seixanta (a la postguerra hi havia “censats” uns 600 carros que tots els dies tornaven de les feines del camp) però a hores d’ara el seu pes relatiu ha baixat considerablement i tan sols l’oli i algunes activitats tradicionals que han agafat volada -com els Vivers Orero i el Mas de Valero- semblen activitats amb futur. Pel que fa a la indústria, Sogorb no s’ha lliurat del fracàs de la industrialització a l´interior de Castelló i, com veurem després, la indústria tèxtil ha anat perdent protagonisme fins desaparèixer, la qual cosa sembla reclamar algun estudi específic que no es limite a certificar la crisi del sector a Sogorb o a Morella. De la mà de Mercadona, l’empresa DAFSA (ubicada en un turó i que es veu des de lluny trencant la perspectiva visual) suposarà pròximament una interessant irrupció de la indústria agroalimentària a Sogorb. D’altra banda, el 2000 els Serratosa obriren una fàbrica d’alumini http://www.valencianadealuminio.com/ que té tot el perfil d’una “illa” industrial, originàriament instal·lada al camí de Soneja en una antiga granja de porcs i molt a prop del conegut prostíbul de Les Paquis. A Sogorb hi ha també, naturalment, una interessant artesania de la ceràmica i sobretot una important producció dels famosos bastons (o gaiatos) de Sogorb, fets amb fusta de palosanto o de lledoner i que omplen un gran nombre de botigues. També hi ha una certa especialització en fer portes de garatge d´aquestes que pugen i baixen, però tot plegat no es pot dir que Sogorb tinga un perfil industrial
Sí que és, sens dubte, una ciutat “capital de comarca” amb unes condicions notables d’habitabilitat i una excel·lent accessibilitat determinada per la seua ubicació en l’eix del Palància, circumstància que a més li ha proporcionat al llarg de la història uns indubtables avantatges competitius.
Dit això, caldrà afanyar-se a “explicar” el títol d’aquest article: “viure del passat?” No és aquesta una expressió casual ni de cap manera pejorativa. Si alguna cosa destaca a Sogorb els darrers quinze anys n’és l’aposta per un turisme cultural basat en bona mesura en una tasca, primerament, de caire arqueològic i després de restauració del ric patrimoni històric de la ciutat. I en aquesta tasca, que podríem qualificar d’exemplar, hi ha, com sempre, noms i cognoms: Vicent Palomar, arqueòleg municipal i alhora professor de l’Institut, que fou el nostre amfitrió (sense oblidar al cap de la Biblioteca Rafael Simon Abad), respira passió per tots els porus i et fa estimar encara més una tasca tan valuosa.
Dos libres publicats els darrers anys deixen constància de l’esforç dut a terme per Sogorb en aquest camp: Diez años de arqueologia en Segorbe 1998-2008 de Vicent Palomar i Luis Lozano (Ayuntamiento de Segorbe, 2008) i Rehabilitación del Patrimonio Histórico y Urbano del Casco Antiguo de Segorbe 2005-2010 (Ayuntamiento de Segorbe, 2011). Dos magnífics llibres que donen testimoni de la serietat científica i de l’esforç econòmic que s’ha traduït en un bon nombre d’intervencions, entre les quals cal destacar la Muralla de l’Argén, la Muralla del Paseo Sopeña, el passeig de ronda entre les Torres de la Presó i del Botxí, la Torre de l´Arxiu, la reposició dels merlets de les muralles, l’Aqüeducte, l’Arc de la Verònica, la cisterna de la Leonera, l’aparcament municipal i les places de la Jueria, la Sang, el carrer Villagrasa, els carrers del Barri de San Blas, els carrers dels Fenicis, la reforma de la Glorieta (modernitzada amb el Pla E amb un nou mirador, amb set columnes toscanes, sis miradors semicirculars i 550 balustres de mabre travertí tornejats a mà), la famosa Font des 50 “caños”, l’església de Sant Martí i l’imponent Seminari (amb la intervenció en ambdós casos de La Llum de les Imatges) i un llarg etcètera. Unes obres que entre 2005 i 2011 han suposat una inversió superior als 7.500.000 euros sense comptar les ajudes públiques i el cost de les excavacions prèvies, públiques però també privades. Seria inútil i pretensiós tractar de “resumir” ací el contingut dels dos libres adés esmentats. En canvi és escaient i altament recomanable invitar al lector a fruir d’un tranquil passeig pels espais rehabilitats que han fet de la ciutat un lloc on el patrimoni històric esdevé una experiència excitant i educativa. Espais rehabilitats i altres preexistents com la mateixa Seu Concatedral i, per descomptat, el dèdal encisador de carrers d’origen àrab.
És a dir, Sogorb pot viure, si més no en part, del seu passat i s’ho ha guanyat a pols, encara que Morella continua sent, de lluny, el paradigma del turisme interior cultural i monumental amb més prestigi. Fins i tot, Sogorb gaudeix d’una modesta oferta hotelera(http://www.booking.com/searchresults.es.html?aid=303946;label=segorbeeiULicON1CgqBdC_I6zKBwS13702895543%3Apl%3Ata%3Ap110%3Ap2%3Aac%3Aap1t2%3Anes;sid=6b8b8e8c037b67229126262b869fdff3;dcid=1;city=402547;hyb_red=1;redirected_from_city=1;src=city) i d’un edifici ben parat i ben situat de tourist info. A més, Sogorb té altres atractius per al turisme cultural com ara la Fundació Casa Ducal de Medinaceli (vegeu El País, 20 de gener de 2000) on s’hi poden apamar i estudiar nou segles d’història d’aquesta nissaga nobiliària tan important en la història d’Espanya o visitar l’activa Fundació Max Aub, que té la seu a Sogorb gràcies a un acte d’oportunisme que és d’agrair perquè Max Aub sols esmenta la veïna Viver en una de les seues obres més conegudes, però això fou suficient per a “fixar” a Sogorb la Fundació que porta el nom d’aquest autor inclassificable que es considerava valencià (http://www.maxaub.org/http://www.museosdeescritores.com/ESP_II/autor/maxaub.htm).
És en aquest sentit que dèiem, al títol, que Sogorb podria viure del passat, d’un passat conegut i reconegut sense nostàlgia ni melangia, d’un passat que projecta la ciutat al futur. Però el punt d’interrogació també té la seua lectura. No seria bo ni lògic un excés “d’especialització” en aquest camp. Sogorb ha d’aprofitar la relativa diversitat de la seua estructura productiva perquè aquesta diversitat és la que dóna una certa estabilitat de futur. Sogorb ha de continuar exercint de cap comarcal, ha de desenvolupar la indústria agroalimentària, millorar la qualitat i la comercialització del seu excel·lent oli, tractar de recuperar la rica agricultura comarcal que la féu famosa i continuar l’esforç en la valorització del seu patrimoni i en el turisme cultural. I pel que fa a aquesta darrera vessant encara hi ha recorregut. Vist el treball realitzat i la qualitat del treball arqueològic, no m’haurien d’acusar de bufanúvols ni de somiar truites si propose que Sogorb siga en el futur un centre de referència per als professionals i estudiants d’arqueologia.
Com que sempre és una mica perillós excedir-se en l’elogi, abans de parlar del secular estancament del passat, voldria insistir en què la col·laboració estreta amb Sagunt sols li por reportar beneficis a Sogorb. Com veurem, a Sagunt no li’n manquen precisament problemes però estem parlant d’una ciutat de vora 70.000 habitants, deu vegades més que Sogorb i els camps de col·laboració (també en el terreny del patrimoni històric), si hi ha voluntat, son infinits. I tant se val que Sogorb i Sagunt estiguen en províncies diferents. La miopia es corregeix amb una mica de cultura. A més es beneficiarien no sols Sogorb i Sagunt sinó tots el municipis de l’eix , els de la Baronia i els de l´Alt Palància. Dit i fet (ja voldria jo que fos així).
Com a resum de les pàgines precedents m’arrisque a dir que Sogorb, dins del necessari realisme, és una ciutat amb futur. Però també es cert que sense necessitat de remuntar-se a les èpoques “d’esplendor” medieval −de les que també en parlarem− Sogorb pateix al llarg del període 1800-1979 un clar estancament socioeconòmic que cal explicar. Per començar podem fer un senzill exercici: agafem les xifres de població que dóna Madoz d’algunes ciutats del País el 1854 i comparem-les amb les actuals:
A.- Madoz 1854 B.-Població 2012
Alcalà X. 4.954 8.218
Alcora 5.609 10.821
Alcoi 19.697 60.105
Altea 5.592 24.298
Alzira 11.287 44.941
Alacant 19.021 334.678
Asp 7.029 20.341
Bunyol 2.473 9.927
Borriana 6.203 35.598
Benissa 3.678 13.808
Bocairent 4.074 4.456
Canals 2.150 14.024
Carcaixent 7.280 20.979
Castelló 16.952 180.204
Concentaina 5.972 11.558
Cullera 7.824 22.736
Dénia 2.619 44.455
Elda 3.846 54.536
Elx 18.068 230.587
Ènguera 5.244 5.903
Gandia 5.723 78.543
Ibi 2.988 23.616
Monòver 7.590 12.844
Morella 5.180 2.739
Sagunt 5.349 65.238
Novelda 8.095 26.692
Oliva 5.645 27.787
Ontinyent 9.529 37.140
Oriola 17.452 90.087
Paterna 4.595 67.356
Pego 5.565 11.029
Quart P. 1.539 25.292
Requena 10.404 21.554
Santa Pola 2.215 33.965
SOGORB 6.005 9.291
Sueca 8.874 29.091
Torrent 5.192 81.402
Torrevella 3.876 103.720
Utiel 6.551 12.429
València 66.355 797.028
Vall d´Uixó 5.847 32.782
Villena 8.224 34.834
Xàbia 3.654 32.983
Xàtiva 13.168 29.196
Xest 3.373 8.615
Xiva 2.983 15.185
No cal massa esforç per comprovar que Sogorb ha experimentat un creixement demogràfic ben moderat els darrers 150 anys i que amb data tan pròxima com el 1970 sols comptava amb 7.342 habitants. És evident que a mitjan segle XIX Sogorb ja havia perdut molt llocs al ranking en referència a la seua època daurada, el segle XIV, sota el regnat de Martí l’Humà i Maria de Luna. Tanmateix, fins i tot el 1854 Sogorb encara mantenia una posició intermèdia: Castelló tan sols en tenia 10.000 habitants més i hi havia poques ciutats que superaren els 10.000 habitants. La demografia del 2012 és molt més cruel i moltes ciutats que demogràficament estaven en l’entorn de Sogorb o que fins i tot hi eren clarament inferiors l’han ultrapassat. Parlar en termes relatius de regressió econòmica no és, així doncs, gens exagerat.
I en un segon i pròxim lliurament en veurem les raons.
