Vinyoli, Cortázar, Piera

saforíssims

Juli Capilla

Aquest cap de setmana passat va tindre lloc a la vila valenciana d’Alpatró un acte d’homenatge al voltant de la figura de Joan Vinyoli. Com ben bé saben vostès, enguany se celebra el centenari del naixement del poeta català i la Generalitat està celebrant tot d’actes per tal d’homenatjar-lo i reforçar –més encara, com es mereix– la transcendència de la seua obra. El d’Alpatró ha estat, però, el primer homenatge a Vinyoli celebrat al sud del Sénia –i esperem que no siga el darrer. Durant l’acte, organitzat per la Unió Cultural d’Amics de la Vall de Gallinera, amb la col·laboració de Saforíssims SL i l’Ajuntament d’aquesta petita localitat de la Marina Alta, l’escriptor i periodista Ignasi Móra va entrevistar públicament el també escriptor i poeta Josep Piera a propòsit del poeta barceloní. I és que el de Beniopa ha confeccionat durant aquest estiu –i en a penes dos mesos!– una mena de memòria particular sobre l’obra i la figura de Joan Vinyoli, intitulada Mai no és tard (Memòria vinyoliana). Durant l’entrevista, Piera va revelar algunes anècdotes vitals que es remunten a finals dels anys setanta, justament l’època en què el llavors jove poeta saforenc mantingué relació directa i epistolar amb l’autor d’El Callat. Sens dubte, caldrà llegir aquestes memòries vinyolianes, encara inèdites, per tal d’endinsar-nos en l’obra d’un poeta fonamental com Vinyoli, que és, segons va remarcar el mateix Piera, el que realment (li) importa –llavors i ara– del poeta. És aquest el millor homenatge que li podem fer, llegir i pair la seua obra, i aprofundir-hi tant com ens siga possible, perquè és en la seua poesia on hi ha l’essència de la persona i del poeta.

Vinyoli ha esdevingut una referència inexcusable per als poetes catalans contemporanis, va indicar també Piera durant l’entrevista. Un autèntic mestre que ha superat el pas del temps i que, de ben segur, continuarà projectant la seua saviesa en dècades futures. Un poeta que es va donar a conèixer durant la immediata postguerra, amb obres singulars com ara De vida i somni, Les hores retrobades o el conegut El Callat. Un poeta que s’abeura, en un primer moment, en el simbolisme de Rilke i Riba i que derivaria més tard cap a d’altres camins d’indagació poètica que l’aproximen a l’existencialisme i al realisme històric (llegiu, si no, el poemari Realitats). Un poeta rigorós, profund, ric en imatges, que aspirava a la perfecció de la seua obra –com deien els noucentistes, a “l’obra ben feta”–, i que mantingué sempre un doble compromís ètic i estètic: amb el seu país, Catalunya, i amb la literatura. És a partir dels anys setanta quan l’obra de Vinyoli arriba a la seua maduresa i esplendor, amb obres ben destacables com ara Tot és ara i res, Encara les paraules i Ara que és tard, on el jo poètic esdevé cada cop més pessimista i desesperançat, tot i no perdre mai la seua confiança en la paraula: “Ara que intento, vell i pobre, fer / desconhortat, nit closa ja, el poema, / bròfec, nuós, amb mans tremolejants, / poso llacunes de silenci trist, / mot rere mot, i miro la tenebra”. Són uns versos demolidors que traspuen, no obstant això, la seua adhesió, incondicional o potser irreversible ja, a les paraules, al poder redemptor de la literatura. Paraules que ens remeten a l’estètica –i a l’ètica– d’un altre homenot de la literatura, en aquesta ocasió espanyola, com és el cas de l’incommensurable Julio Cortázar, del qual se celebra, enguany també, com en el cas de Vinyoli, el centenari del seu natalici. Poc abans de morir, Cortázar escrivia també versos terribles: “Pero el negro se ahínca primigenio. Toda luz en el carbón se abisma, en el basalto”. I encara un darrer vers del que seria el darrer poemari de l’escriptor argentí, Negro el 10: “Tu sombra espera tras de toda luz”.

Vinyoli i Cortázar són dos poetes essencials, profunds, compromesos amb la literatura i amb la seua realitat més immediata. Cal recordar que Cortázar va recolzar la revolució cubana, va seguir de prop el moviment sandinista de Nicaragua i va avorrir explícitament els colps militars de signe feixista que van tenir lloc a l’Argentina. I que Vinyoli va ser un ferm defensor de la llibertat plena de la seua pàtria: “He cregut sempre en Catalunya com la meva nació, incrustada en la península ibèrica, però amb uns destins històrics diferents dels d’Espanya”. Tots dos van ser poetes exiliats. Cortázar a París, on va poder bastir una obra immensa, amb títols que ja són clàssics de la literatura universal, com ara Rayuela, Octaedro o Historias de cronopios y de famas. I l’altre exiliat a la seua pròpia terra, la Catalunya constreta pel jou del franquisme, des de la qual va confeccionar una obra amb vocació universal: “Jo escric com si el català no fos una llengua d’àmbit restringit, com si escrivís en anglès, per exemple, com si en un futur no massa llunyà fos la nostra literatura, arreu del món, el que fou en les hores de Llull o d’Ausiàs March”. Tots dos escriptors, Vinyoli i Cortázar, van ser coetanis, fins al punt que van nàixer i morir el mateix any! –una casualitat potser atzarosa i intranscendent, o no tant, però que fa gràcia… Vinyoli va nàixer a Barcelona, el 3 de juliol de 1914, mentre que Cortázar ho feia a Brussel·les, el 26 d’agost. Tots dos van morir el 1984. Cortázar abans, el 12 de febrer, a París. Vinyoli a Barcelona, el 30 de novembre. Tots dos, però, són plens de vida encara, si més no literària, i per molts anys!

Juli Capilla

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER