‘Neocons?, el retorn

neocons

Gregorio Luri
Els neoconservadors han tornat. Mentre un Obama indecís pensa què ha de fer a l’Iraq o a Síria, Robert Kagan, Dick Cheney, Paul Wolfowitz, Paul Bremer i Elliott Abrams l’adverteixen que “les superpotències no es jubilen”.
Em sembla que és un bon moment per mirar enrere. Qui són i què volen els neocons?
Crec que ells no em contradirien si situo el seu naixement el 20 d’agost de 1940. Aquell dia el trotskista Saul Bellow tenia una cita amb Trotski a Mèxic per parlar de les seves divergències. A Trotski li semblava que els seus seguidors nord-americans eren fins i tot massa antiestalinistes. Quan Bellow va arribar a la cita, va saber que Ramon Mercader li acabava d’enfonsar un piolet al cap a Trotski i va córrer cap a l’hospital, on va aconseguir veure el seu cadàver. “Acabava de morir. Un con d’embenats ensangonats li cobria el cap. Tenia les galtes, el nas, la barba, la gola solcades de sang i d’iridiscents filets de tintura de iode”. Era el capvespre del 21 d’agost. A l’exterior de l’hospital un grup de joves comunistes celebraven amb alegria l’heroïcitat de Mercader.
Després d’aquest fet, els trotskistes nord-americans ja no van tenir dubtes: Stalin no era una perversió del comunisme, sinó la seva lògica. Aquell assassinat els confirmava una cosa que dos dels seus referents intel•lectuals, George Orwell i Willmoore Kendall, havien après a la Guerra Civil Espanyola: que el gulag no havia estat una obra de criminals, sinó d’entusiastes convençuts de trobar-se al llindar del paradís. La sacralització de la història per part de Marx va permetre a Stalin subordinar la moral a la història amb més rotunditat que qualsevol existencialista.
Molts d’aquells trotskistes van anar a la guerra i allà van descobrir, com va dir Irving Kristol, l’horror. És a dir, la tragèdia de la guerra, evidentment, i les maldats dels enemics, esclar… però especialment van veure el mal que eren capaços de fer els seus mateixos companys… llevat que la disciplina els mantingués a ratlla. Precisament per això s’havia de guanyar la Segona Guerra Mundial, primer, i la Guerra Freda, després: calia salvaguardar el patriotisme constitucional nord-americà com a fonament disciplinari. Aquí hi van trobar la possibilitat de subordinar la història a la moral.
El terme neoconservador apareix el 1952 en un article de Dwight Macdonald, però els neocons no es definiran teòricament amb claredat fins al 1979, quan Irving Kristol publica Confessions of a true, self-confessed neoconservative, en què ell mateix es va definir com un esquerrà assaltat per la realitat.
A partir d’aquí, podem entendre els neocons com els falcons del somni imperial nord-americà i dedicar-nos a insultar-los o podem preguntar-nos de quina manera la seva reivindicació d’una moralitat suprahistòrica els va conduir fins al patriotisme.
Els neocons van aprendre d’Orwell que, siguin quines siguin les decepcions de la història, quan es canta l’himne nacional, desapareixen. A alguns els pot semblar una observació trivial, però els neocons entenen que un himne nacional no és sinó una pregària que serveix per donar-nos valor. La Internacional havia volgut competir amb els himnes nacionals en aquesta empresa, però quan Stalin es va veure forçat a mobilitzar els russos contra Hitler, no va recórrer a La Internacional, sinó al reclam de la mare pàtria. Havia fet el mateix el PCE el 1938, quan Jesús Hernández va proclamar als quatre vents: “Sentim les nostres venes inflamades d’entusiasme per l’orgull de ser espanyols”.
La pàtria dels neocons és una superpotència que en la seva Declaració d’Independència afirma com a autoevidents dos principis suprahistòrics: que “tots els homes són creats iguals” i que estem dotats de “drets inalienables ”. La defensa del patriotisme constitucional nord-americà significaria, per tant, defensar la fe en l’autoevidència d’aquests principis en contra de totes les formes de l’historicisme. I com que la fe sempre, sempre, té gana, els Estats Units tindrien interessos ideològics, i no només comercials.
Però em fa l’efecte que els neocons que avui estan de tornada no són exactament els mateixos que van acollir amb entusiasme l’aventura de l’Iraq. Precisament perquè han passat per l’experiència de l’Iraq, saben avui que la virtut d’un governant la mesura la seva fortuna, que és el que ja sabien Plató, Tucídides i Maquiavel i, per això mateix, tots ells s’imaginaven el governant com un artista l’obra del qual és la fe dels ciutadans. I la fe, insisteixo, sempre, sempre, té gana.

Publicat a l’Ara, dimarts, 8 de juliol del 2014

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER