El Titànic era ell

azua

Quim Torra

La meva generació, que ronda els 50 anys, ha assistit a un dels espectacles més fabulosos del nostre temps: la decadència i enfonsament de la progressia espanyola a Catalunya, disfressada toscament de moderna i cosmopolita, incapaç de connectar en el segle XXI amb un país que se n’ha cansat, d’ells. Dolçament acomboiats per les mainaderes de les cases de Pedralbes i de l’Eixample on vivien, com a bons progres, van decidir matar els pares i fer la revolució, encara que la factura la seguissin pagant les mamàs, d’esquena dels papàs. Allò va ser un trencament apoteòsic: barbes pre-Conchita Wurst, viatges a l’estranger, discussions inacabables sobre el marxisme o el postmarxisme o el retromarxisme, i lectures de Che Guevara i Vargas Llosa. Sobretot, molt Vargas Llosa. Va esclatar el vell món i es van autobatejar com els nous moderns. Amb les Vises, els càrrecs i les masies a l’Empordà, el marxisme es va anar guardant en un calaix. Però és igual, tot començava aleshores. Ells havien decidit que eren els homes nous i moderns. La modernitat, quina paraula més extraordinària! Ser moderns! Conèixer el món, el cosmos, l’univers! La seva ment va marxar tan lluny, tant, que no van deixar espai per saber a quin país vivien.

El triomf de Jordi Pujol va ser l’apocalipsi. De sobte, aquella Catalunya de la qual no havien volgut saber res, tan endarrerida, tan folklòrica, tan pagesa, reapareixia, per a la seva desolació. Se n’havien oblidat del tot, d’aquella llengua, que no escrivien i a penes els semblava que fos de cap utilitat, i d’aquell país, que els impedia assolir la plenitud còsmica (tan generosos que havíem arribat a ser durant el franquisme, quan la llengua catalana no emprenyava ningú i feia el seu camí silenciós i pacífic per les clavegueres; aquells temps que no calia preocupar-se del català, perquè ja se’n preocupaven els franquistes).

Catalunya va aparèixer al seu davant com la crosta, una massa d’endarrerits que amenaçava el glamour cultural que després de tantes nits divines havien anat modelant a la seva imatge. I aleshores un article va sacsejar-ho tot. Fa 32 anys, i va ser a El País, òbviament. Félix de Azúa publicava un escrit destinat a fer fortuna, comparant Barcelona amb el Titànic i “alertant” de la “provincianització a la qual estava abocada la capital catalana”. Era el darrer recurs, el crit d’alerta general, perquè Barcelona era el seu únic salvavides, ella era la seva màxima creació: una capital que no era capital de cap país, sinó la capital d’una província d’Espanya. Però aquest detall no els importava: de Barcelona al cosmos i, alehop, ja tornàvem a ser ciutadans del món.

I els anys han passat. I aquest país, per les escletxes per on ha pogut filtrar-se la llum, ha començat a conèixer millor la seva història, a entendre els riscs que per la seva supervivència comporta l’actual espoliació i submissió espanyola i a preguntar-se, senzillament, per què no? Per què no podem ser independents?

Ara resulta que miren Catalunya i no l’entenen. Veuen un poble que es dóna la mà i s’esgarrifen; veuen espais de memòria recuperats i posen el crit al cel; veuen que el discurs hegemònic gira al voltant de la llibertat i la democràcia i els agafa un cobriment; veuen com Barcelona està millor que mai i més reconeguda al món que mai, i no s’ho expliquen; veuen Madrid convertida en una ciutat depauperada i sense un bri d’energia intel·lectual, i miren enlaire tot xiulant dissimuladament. El seu discurs és trist, agre, decadent, madrilenyitzat. Fa uns mesos en una de les seves prèdiques apocalíptiques, el Sr. Azúa ens feia saber que es traslladava a viure a Madrid perquè no volia que els seus fills fossin educats a Catalunya. Ara acabem de saber que dóna suport al partit de Rosa Díez, UPyD. Una trajectòria impecable i de la qual encara vés a saber què més ens espera.

Volien ser cosmopolites, però van oblidar-se que no només s’ha de ser d’algun lloc, sinó que cal estimar-se’l. Volien escapar de la província i avui el practiquen a Madrid amb tot l’impudor. Deien que Barcelona era un Titànic, i el Titànic eren ells.

 

Publicat a El Punt Avui, dilluns, 19 de maig del 2014.

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER