Ferran Garcia-Oliver
Del porc s’aprofita tot, de Raimon també. L’altre dia l’Esperança Aguirre, verbigràcia, segrestà la consigna del «diguem no» per a no sé quin ús propi de clavegueram ideològic. I ves per on, l’Antonio Muñoz Molina no ha perdut l’ocasió tampoc per erigir un panegíric dels qui com Raimon diuen no als que presumptament són de la mateixa corda. Muñoz calla al que Raimon diu sí, com calla cada vegada que Espanya li refrega per la cara a Catalunya la Constitució i li pren com qui no vol ara aquesta i després aquella competència estatuària.
Però les apropiacions indegudes i, sovint, deshonestes, són mes velles que l’anar a peu i mostren la capacitat que té l’adversari per fagocitar i dissoldre programes condensats en una cita, en una balada o en una imatge destinades en principi a combatre’l. El capitalisme ha sabut nodrir-se dels contraris amb una habilitat perversa, mitjançant el reciclatge servit en subtils missatges de propaganda i màrqueting. Les cançons enrabiades del Dylan, el rostre del Che o les misèries laborals retratades per Charlot, posem per cas, han acabat sent pastura de marxandatge.
De Raimon s’aprofita tot perquè és un home que no sols l’escoltem quan canta melodiosament, o crida la consigna del combat encara per resoldre, sinó quan parla enraonadament del món i la bolla. Els homenots que tenen una projecció pública tenen el deure moral de dir la seua sobre tot allò que concerneix la col·lectivitat, i Raimon fa santament de dir-les perquè sap que no cauran en sac foradat i que, vulgues no vulgues, tindran la seua clamorosa repercussió. Nosaltres, la nostra comunitat de cultura, de sentiments compartits, de similar història aflictiva i a hores d’ara d’idèntica fiscalitat estatal abusiva, és a dir, la que va de Salses a Guardamar, els necessitem com aigua de maig, els homenots que assumeixen responsabilitats cíviques sense manies.
La independència de Catalunya és una qüestió que ens afecta als valencians. Com que els endevinadors del futur és una espècie desapareguda, el terreny queda obert a l’especulació. N’hi ha els que creiem que si l’adéu del Principat a Espanya mai es produeix, potser serà un incentiu per a aquest País Valencià nostre de cada dia. I n’hi ha els que creuen tot el contrari, perquè Espanya, argüeixen, entrarà a sac contra les comunitats que tenen llengua pròpia per deixar-la, la llengua i tot el que es mou al seu voltant, en un testimonial residu folklòric. Raimon s’alinea amb aquests darrers, amb els que dubten dels presumptes beneficis per als valencians de la independència de Catalunya. El de Xàtiva mai no ha sigut independentista, i està en el seu dret, només faltaria. Els seus temors són absolutament raonables, i venint d’un home que ha fet tant per la llibertat i les causes nacionals dels pobles sense estat, els hem d’escoltar i sotmetre’ls a la reflexió ponderada. Els insults que ha rebut només posen en evidència la misèria moral dels qui els han vomitat des de la impunitat de les xarxes socials. Tot és massa complex, hi ha en joc tantes cartes marcades, que no podem descartar la reacció devastadora de l’estat contra el País Valencià, reaccions que els agrada d’allò més als militars i a les elits polítiques espanyoles des que Felip V engegà la centralització i la uniformització borbòniques.
No sé, però, fins a quin punt els dubtes, legítims, són més el corol·lari de la falta de sintonia amb el projecte dels Països Catalans, que el resultat d’una por concreta. A Espanya no li cal apel·lar a la independència de Catalunya per a massacrar-nos: ja ho està fent. Mai no ha deixat de fer-ho. En qualsevol cas, el judici de Raimon m’ha recordat una mica, tan sols una mica, aquella dualitat mortificant entre els intel·lectuals republicans de l’exili i els resistents de l’interior. Des de Pedralbes, Sarrià o Gràcia o qualsevol altre barri de Barcelona, les opinions, sempre ben vingudes, no deixen de tenir un matís confortable, un cert luxe del pensament. Des de Monòver o Sumacàrcer, les coses es veuen i es pateixen des d’un altre angle, sobretot des del cantó dels qui tiren de la corda cada dia perquè tot no s’ensorre. Les perplexitats són més fondes i angoixoses. Per l’amor de Déu, voldria que se m’entengués el que no és una queixa sinó la constatació d’una realitat, avaluable segons el criteri del consumidor. La meua pròpia biografia no la podria entendre sense tot el que m’ha donat Raimon.
