Josep-Lluís Carod Rovira
Aznar sentencià el primer, amb aquell to amable i conciliador tan seu, que abans es fracturaria la societat catalana que no pas es trencaria Espanya. Jordi Cañas, del mateix partit intransigent, reblava el clau dient “os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar”, expressió d’una finor estètica i una alçada intel·lectual indescriptibles. Pere Navarro, el primer secretari, atribueix un incident personal lamentable al pretès clima de crispació sobiranista, el qual va arribar al seu punt màxim per Sant Jordi, amb l’esclat de roses i llibres amb què van ser rebuts amics de Catalunya com Rosa Díez, Joaquín Leguina o Pedro J. Ramírez. Finalment, un altre coreligionari, J. Lucena, assegura que, d’ara endavant, les coses aniran així i que “el millor està per arribar”. M’esgarrifo només de pensar què deu entendre Lucena pel “millor”. Estem davant d’una persona imaginativa, provocadora o, simplement, ben informada? Començo a sospitar que tanta coincidència amb la mateixa línia argumental no és casual.
Som a la Unió Europea i al segle XXI. I tot el món ens mira i més que ens mirarà quan s’acosti l’hora de la veritat. No podem fallar, no ens podem arronsar, no ens podem equivocar. Ens hem guanyat fins ara el respecte internacional per haver optat per la via democràtica i pacífica, en defensa dels nostres drets i rebutjant la violència. La nostra arma és la democràcia i el nostre exèrcit la gent, els ciutadans, i no en tenim d’altres. Per això qui quedarà deslegitimat, qui perdrà, serà qui primer caigui en la temptació de l’ús de la força. I nosaltres no podem ser ni els primers, ni els darrers, ni els del mig, perquè nosaltres no optem per aquesta via, sinó per les urnes. Des del dependentisme proespanyol, convençuts que, potser en algun cas no pas per falta de ganes, no podrà ser utilitzada la força contra els vots, s’ha optat per la desestabilització social promoguda des de l’anonimat ja que, a la Unió Europea, veure uniformats i vehicles militars apuntant un parlament queda lleig. No és fortuït que siguin ells qui sempre emprin termes i conceptes negatius com trencament, fractura, crispació, persecució, divisió, fronteres, imposició, nazis, etc.
Any rere any, milió rere milió de catalans al carrer cada 11 de setembre, donant la cara, no s’ha produït mai cap incident. Així, doncs, les pràctiques incíviques minoritàries en algunes manifestacions, cremant contenidors, fent malbé mobiliari urbà o engegant cops de roc contra aparadors d’establiments de tota mena, qui les promou, qui en són els protagonistes i, sobretot, qui perjudica veure encaputxats fent destrosses, a la capital de Catalunya? És obvi que l’únic perjudicat és Catalunya i el seu anhel democràtic per la llibertat, ja que s’associen aquests comportaments rebutjables amb unes aspiracions ben dignes. Per això ha de quedar clar que els incívics no representen Catalunya, sinó que hi estan, directament, en contra, estan al servei d’una altra gent i d’una altra causa, perquè la seva actitud condemnable fa mal als desigs de sobirania del poble català, ja que en perjudica totalment la imatge de país. Una cosa similar podríem dir pel que fa a cremar banderes espanyoles, un gest inútil, d’impotència i hostil cap a un país i un poble. Cremar banderes no costa gens, no cal ser un heroi per a fer-ho, sobretot amb la cara tapada. Ja es requereix un xic més de valentia per a situar la bandera espanyola allà on ha d’aspirar a onejar al nostre país: als càmpings, hotels, restaurants i bars de platja, a l’ambaixada espanyola i als seus consolats futurs en territori català. No es tracta, doncs, de cremar banderes espanyoles, sinó d’arriar-les. I, millor encara, si ho fem amb la màxima solemnitat, tot hissant-ne una altra: la nostra. Llavors voldrà dir que hem guanyat.
Publicat a El Punt Avui, diumenge, 11 de maig del 2014
