Una Pasionaria de secà

cospedal

Joan B. Culla

Al principi de l’estiu de 2010, amb prou feines coneguda la sentència del Tribunal Constitucional que castrava l’Estatut català, María Dolores de Cospedal va qualificar de “molt antidemocràtic i molt feixista” el comportament del president de la Generalitat, José Montilla, criticant amb duresa la resolució del tan alt com ideologitzat Tribunal. Davant els severs retrets a les seues gravíssimes desqualificacions, la secretària general del PP va tractar després de matisar-les confusament.

A l’abril de 2013, la qui a més era ja presidenta de Castella-la Manxa va qualificar els escraches promoguts pel moviment anti-desnonaments de “nazisme pur”, equiparables al que ocorria en l’Alemanya de Hitler. I dilluns passat, durant un acte del PP a Guadalajara, es va permetre titllar de “feixista” el conjunt del sobiranisme català, barrejant en una amalgama demagògica el “radicalisme” de la reivindicació independentista amb les “agressions físiques” contra persones o béns del PP de Catalunya.

Els tres exemples citats permeten concloure que la senyora De Cospedal té el gallet fàcil a l’hora de disparar contra els seus adversaris polítics l’insult suprem en democràcia. Aquesta conducta seria comprensible si la practicàs una persona de perfil esquerrà connotat, algú que hagués sofert en carn pròpia el veritable feixisme i afrontatels perills de combatre’l. Però no és el cas. Res en l’ambient familiar i social de la número dos del PP apunta a la menor incomoditat pel que fa al vell aliat de Hitler i Mussolini que va governar Espanya fins a les darreries de 1975. Tampoc crec que el temari de les oposicions a l’advocacia de l’Estat —guanyades brillantment per donya María Dolores en 1991— dedicàs molt d’espai a explicar què és el feixisme i què l’antifeixisme.

D’altra banda, no sembla símptoma d’una sensibilitat antifeixista massa aguda el fet que, una vegada convertida en alta funcionària, la jove De Cospedal s’afiliàs al Partit Popular, la formació política creada per sis exministres de Franco; la que va tenir com a “president fundador” fins a 2012 aquest servidor lleial i apologista irredempt del franquisme anomenat Manuel Fraga Iribarne; la que encara no és capaç de condemnar sense equívocs l’alçament militar de 1936.

Però admetem com a hipòtesi que, en l’actual presidenta castellano-manxega, la de “caçadora de feixistes” fos una vocació sobrevinguda. En un tal cas, ha tingut ocasió de practicar-la sense eixir de les seues pròpies files, verbigràcia entre aquests membres de Nuevas Generaciones amb peculiar tendència —o serà un reflex pavlovià?— a posar practicant la salutació braç en alt, o a enarborar la bandera franquista, o a celebrar el 18 de juliol. No obstant això, i encara que aquests espècimens juvenils són especialment nombrosos a Castella-la Manxa, De Cospedal no només s’ha abstingut de condemnar-los, sinó que s’ha fotografiat al costat d’alguns d’ells; per exemple, a Alcázar de San Juan durant l’estiu de 2013. Les imatges estan disponibles en Internet.

La pregunta, doncs, resulta no només lícita sinó pertinent: què entendrà De Cospedal García per “feixisme”? Aquest dilluns, a Guadalajara, va oferir una definició digna d’Ernst Nolte, de H. R. Trevor-Roper, de Christopher Seton-Watson o de Pierre Milza —per citar a alguns dels grans estudiosos del fenomen durant l’últim mig segle—, i va dir: “Creure’s que un és el millor, que no pot haver-hi res de millor (sic), que a altres partits cal atacar-los… Això és ser un feixista”.

Definició ben curiosa en boca de qui, com a primera espasa del PP, no es cansa de repetir que el seu partit és, no només la millor, sinó l’única opció de govern per a Espanya; en boca de qui, fa un mes (el 4 d’abril) va sentenciar que les sigles del PSOE “són sinònim de crisi, de caos, de reculada”. Si afirmar que la pròpia oferta política és indiscutiblement la millor i deixar com un drap brut els partits rivals, ridiculitzar les seues propostes i desqualificar els seus líders, si el feixisme consistís en això, llavors la campanya electoral que comença avui seria una apoteosi feixista, alguna cosa així com una versió celtibèrica dels congressos de Nuremberg.

És de justícia precisar que, en la seua definició alcarreña de “feixisme”, De Cospedal va afegir una mica més: una al·lusió al fet que el sobiranisme català vol “imposar el pensament únic”. No, presidenta, es confon vostè. “Pensament únic” és el que vostè mateixa, sotssecretària del ministeri de l’Interior l’11 de març de 2004, el seu cap el ministre Ángel Acebes i el cap suprem de tots dos, José María Aznar, van tractar d’instal·lar en la commocionada opinió pública espanyola, venent-li amb enganys i pressions als mitjans que les bombes dels trens eren obra d’ETA, i no del terrorisme islamista, per aconseguir rèdits electorals. Encara estem esperant una disculpa.

I, si vol detectar feixistes, li suggeresc fer un cop d’ull a certes webs de la ultradreta espanyola —webs i grups perfectament legals, no cal dir-ho—, on triomfa des de fa mesos una campanya amb el següent enunciat: Derecho a decidir. ¿Es Artur Mas un hijo de puta? Sí. Sí. Sí.

 

Publicat a El País (9 de maig de 2014)

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER