La necessària cultura del pacte

Eleccions-2

Alcàzar Joan del

Ara que estem en època electoral, els partits malden per polir i fer atractius els seus programes. No solament és lògic i raonable, sinó que és desitjable que així siga. Haurem de triar el proper mes als representants al Parlament europeu, la qual cosa és ben important. Cert és que no hi ha un veritable debat entorn de com hauria d’articular-se la Unió Europea, o quins haurien de ser les línies mestres de la seua política econòmica i social, o les directrius del seu paper en el concert internacional. Ens falta molta cultura política encara per a això, i la convocatòria electoral europea girarà fonamentalment entorn de qüestions d’ordre intern de l’Estat o de les regions autònomes.  Ara com ara, l’objectiu central és que l’abstenció no desvirtue el resultat que donen les urnes.  Hem sembrat un europeisme feble, i la pròpia Unió no ha estat capaç d’anar més enllà de constituir una superestructura allunyada de la vida diària dels europeus. I ja sabem que el que no sembra no recull. Veurem què passa.

Apareixen igualment en l’horitzó les eleccions autonòmiques i municipals, allà per a la primavera de 2015. Les enquestes pronostiquen dues novetats significatives: la desaparició del bipartidisme PP-PSOE i una caiguda important del suport a les candidatures del Partit Popular, fins i tot en territoris com Madrid i el País Valencià en els quals governen des de fa moltes legislatures.

En el cas valencià, a més, les enquestes amplien la pluralitat partidària de les Corts Valencianes i van confirmant reiteradament que un govern de progrés pot sorgir de la nova configuració parlamentària. Una part substancial de la població del territori és favorable, sempre segons les enquestes, al fet que s’aparte al Partit Popular del poder. I que això s’aconsegueixca en totes aquelles instàncies locals, provincials o regional en les quals siga possible engegar una alternativa multipartidària que comence a revertir la penosa situació ètica, política, social, cultural i econòmica a la qual ha conduït la seua desastrosa gestió política durant els últims vint anys. ¿Serà possible constituir un govern de progrés amb diferents sensibilitats que siga eficaç i que es mantinga unit durant la legislatura?

Possible és, però no serà fàcil. I és que no tenim una cultura del pacte mereixedora de tal nom. Però cal forjar-la.

Quan el lehendakari José Antonio Ardanza, que va governar el País Basc entre 1985 i 1999, va arribar a Ajuria Enea es va trobar ―segons declarava fa un temps― amb un país enfonsat per culpa del terrorisme d’ETA. No obstant això, catorze anys després va deixar ―i són les seues paraules― una comunitat completament diferent. “Allò va ser possible ―sosté l’ex lehendakari― perquè recorrirem a la cultura de l’enteniment, del consens, del pacte entre diferents. Vam aprendre que no ens quedava més remei que pactar”.

La situació valenciana és d’emergència absoluta, com l’era la basca de fa tres dècades, encara que per raons ben diferents. No hem patit, afortunadament, el terrorisme d’origen messiànic, tan anacrònic com a cruel i absurd. Però estem, com digué Ardanza, completament enfonsats. Per la corrupció, per la crisi, per la desconfiança institucional, pel partidisme de via estreta, per la deixadesa ciutadana, per la mentida, per les retallades; per massa raons.

Això fa imprescindible que assumim una cultura del pacte entre diferents. És necessari que les forces de progrés s’uneixen en un gran programa de govern i es concedeixen quatre anys per desenvolupar-ho. Amb lleialtat, amb compromís, sense mesquineses i amb generositat, conscients que ―efectivament― estem enfonsats i tots poden col·laborar per reflotar el navili.

Serà molt demanar quatre anys de col·laboració entre les forces polítiques que formen el govern? Es tracta de ser solidaris i cooperatius. Que cap partit vulga desenvolupar l’acció de govern pel seu compte, sinó en sintonia amb els seus socis.

Com sabem de les urgències partidàries i de les temptacions que aguaitaran als qui les representen; com sabem que el món no començarà el dia que es constitueixca el govern de progrés, sinó que existeix una llarga nòmina de desencontres i enfrontaments entre els socis; com ens coneixem tots els antecedents personals i col·lectius dels signants del pacte, és pel que se’ns fa evident que haurien de comprometre’s solemnement davant la ciutadania a respectar i a respectar-se. Aquesta cultura del pacte té alguns antecedents en governs municipals que han funcionat bé, així que no és impossible.

A més, que no se’ls oblide, el Partit Popular deixarà el País enfonsat en la misèria moral i destrossat econòmicament. La cultura del pacte és, llavors, una obligació no solament ètica; és el gran deure polític de la propera legislatura.

Publicat en el bloc Escriure en l’aire

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER