‘Replay’

Josep Lluís Carod Rovira

 

El Parlament va concentrar-nos a Artur Mas, Manuela de Madre i a mi en un hotel cèntric de la capital d’Espanya, on hi havia les autoritats catalanes que, aquell matí del 2 de novembre de 2005, acompanyaven la delegació parlamentària que anava a Madrid a defensar l’Estatut aprovat poc abans, amb una majoria del 90% dels diputats. Les tres persones encarregades de la defensa, juntament amb algunes altres, vam pujar en un microbús cap al Congrés, al davant del qual uns centenars de persones amb banderes espanyoles amb l’àguila de la dictadura cridaven: “Carod-Rovira, la horca está vacía!” Superada la benvinguda cordial i comprovat l’esperit de diàleg que ens hi esperava, vam entrar a la cambra. S’hi respirava un ambient dens, especial, de jornada particular, precedit per portades de la premsa local ben clarificadores. Veníem d’un acte al Círculo de Bellas Artes, de suport a l’Estatut per part de l’Espanya liberal i progressista i cal reconèixer que hi va acudir tota, com un sol home: només Santiago Carrillo i la muller. L’hemicicle era força més gran que el nostre i, al bell mig, van col·locar-hi una taula, rere la qual vam seure nosaltres. Mirant per amunt, sentint-nos observats des de tots els escons, allà a peu pla, vaig tenir la sensació que érem jutjats en consell de guerra i que érem del tot vulnerables. M’arribaven, abans de començar, els comentaris imbècils i catalanòfobs d’un conegut popular valencià, mentre els seus li reien les gràcies.

Vaig ser el darrer a parlar: “En España existe un estado y hay varias naciones”, vaig començar dient, citant una frase d’Azorín un segle abans a l’ABC. Dels escons dels nacionalistes espanyols de dretes arribaven comentaris, crits, interrupcions, com abans ho havien patit també els altres dos catalans. “¿Para qué nos quiere España, a los catalanes?” Més renou. “Lo diga o lo silencie una ley o bien otra, Cataluña es una nación. No vean en mi, en nosotros, a sólo tres diputados. Detrás de nosotros hay un Parlamento, detrás de nosotros hay todo un pueblo, detrás de nosotros hay una nación que no piensa dejar de serlo.” Més rebombori. “Sean conscientes de que si ahora nos cierran esta puerta, ¿qué otra puerta nos dejan abierta?

El president Rodríguez, amable, cordial, simpàtic, va sortir, finalment, a l’escenari. L’Estatut va ser pres en consideració i va començar el viacrucis legal iniciat amb la humiliació del Parlament català veient el seu text mutilat pel Parlament espanyol, fins al calvari de l’escarni fet pel Tribunal Constitucional al poble de Catalunya que l’havia aprovat en referèndum. Aquell dia encara no ho sabíem, però la tensió ambiental ja no augurava gaire cosa bona. Vaig intentar, inútilment, que el president Rodríguez pronunciés un parell de frases curtes en català. Jo mateix les hi vaig redactar, en un català fàcil de pronunciar, comprensible, i les hi vaig fer arribar a través d’un uixer. Em va saludar, somrient, i em va fer saber que no, que no ho faria, que no s’hi veia amb cor. Paraula d’honor que no eren versos de Foix, ni d’Ausiàs March…

Confesso que només tenia ganes de fugir d’aquella ciutat i de tornar a casa. A Catalunya, les tres intervencions van ser assumides amb satisfacció, amb tants matisos com calgui, i es vivia una mena d’orgull nacional, resultat de la imatge compacta d’unitat civil, l’única que de debò impressiona a Madrid. Ara hi hem tornat i hi hem trobat la història de sempre, però encara pitjor. O no saben què passa a Catalunya, d’uns anys ençà, o simplement s’estimen més no saber-ho. Tanquen els ulls a la realitat i només veuen la seva, que no és la nostra. Amb Espanya, ni amb aquesta ni amb cap altra, no hi ha res a fer que no sigui sortir-ne i tal dia farà un any. Prou! Ara ens caldrà coratge, unitat, visió de la jugada, cap fred, mà esquerra, feina discreta i, democràticament parlant, un bon cop de falç. I l’últim que apagui el llum…

 

Publicat a El Punt Avui, diumenge, 13 d’abril del 2014

País Valencià, Segle XXI © 2024 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER