El 14 d’abril i la utopia republicana

14 d'abril

Joan del Alcázar

És curiós constatar que molt probablement no hi ha cap data en el calendari polític espanyol amb més predicament que el 14 d’abril. Ni el 12 d’octubre, de ranci tuf franquista, ni el 6 de desembre, dia de la Constitució, poden competir amb aquest dia de la primavera que evoca el record d’aquella jornada de l’any 1931 en la qual milers de ciutadans van sortir als carrers a celebrar la proclamació de la II República Espanyola. No era per a menys. Després de les eleccions municipals del dia 12, que van donar una àmplia majoria als partits republicans en totes les grans ciutats i pobles importants, Espanya s’havia gitat monàrquica i s’havia alçat republicana. Així de gràficament ho va expressar el llavors president del Consell de Ministres, Juan Bautista Aznar.

Només tretze dies després, el 27 d’abril, el nou règim va proclamar un decret que va establir, en el seu article 2, que la bandera de la República espanyola estaria formada per tres bandes horitzontals d’igual ample, sent vermella la superior, groga la central i de color morat la inferior. El decret, a més, explicava el significat de la nova bandera: La República acull a tots. També la bandera, que significa pau, col·laboració entre els ciutadans sota l’imperi de justes lleis. Significa més encara: el fet, nou en la Història d’Espanya, que l’acció de l’Estat no tinga un altre mòbil que l’interès del país, ni una altra norma que el respecte a la consciència, a la llibertat i al treball. Aquella franja de color morat, popularment s’associava als moviments progressistes del segle XIX, particularment a l’anomenat Trienni Liberal (1820-1823), avortat per la tornada a l’absolutisme de Fernando VII. Des de llavors, la franja en qüestió va sofrir avatars diferents, però a partir de l’últim terç d’aquell segle la tricolor va identificar a les entitats, casinos, associacions i partits republicans i, en paral·lel va significar per a molts valors tan principals com la llibertat, la igualtat i la solidaritat. Aquests que els vells republicans van transmetre des d’aleshores amb una salutació de fraternitat: Salut i República!

Des d’aquelles dècades fins avui, la bandera de les dues franges vermelles i una central groga és una ensenya molt poc estimada en els cercles progressistes espanyols, per trobar-la excessivament identificada amb el franquisme. De fet, al visitant estranger li sorprenen moltes coses respecte als usos i costums de l’estendard oficial a Espanya: la primera, l’escassa adhesió  popular que suscita quan s’abandonen les aigües de la dreta i l’extrema dreta; i en segon lloc, que en les manifestacions polítiques populars la bandera que resulta dominant és la tricolor republicana, mentre que l’anomenada rojigualda, senzillament brilla per la seva absència. Gairebé amb la notable excepció dels sentiments lligats a la selecció espanyola de futbol, ―constaten els forasters―, la bandera bicolor solament apareix en aquells llocs on és oficialment preceptiva.

Ara, en aquests dies d’abril, es commemora de nou aquell règim que va despertar tanta passió, tanta il·lusió i tants avanços per a molts; i tant odi per a uns altres.

En els temps que vivim, amb una monarquia desprestigiada i afectada per processos judicials i escàndols inocultables; amb un govern que pretén fer-nos retrocedir en la roda de la història a força de conculcar drets, convertir els seus principis morals en llei, i fer erms tant d’esforç i tanta obstinació per construir una convivència harmoniosa entre les diferents realitats nacionals de l’Espanya actual, una part substantiva ―i creixent, segons sembla― de la societat espanyola, particularment entre la joventut que no entén l’anacronisme monàrquic, s’apropa encara amb timidesa a l’ideal republicà.

Encara no és un debat central en la societat espanyola, però en la mesura que el suport a la monarquia ha descendit en picat en els últims temps, ningú descarta que puga ser-ho en un futur més o menys proper. De la mateixa manera que la dreta política va anatemizar en el seu moment aquella II República, i així es va mantenir i es manté; l’esquerra ni va poder ni pot ser sentimentalment més que republicana. Una altra cosa serà com i en quina mesura aquesta esquerra estiga disposada a incloure la qüestió de la forma d’Estat als seus programes electorals durant els pròxims anys.

No obstant això, les commemoracions, com la del 14 d’abril de cada any, poden ser també un bon moment per refrescar els vells ideals, per llunyans que es semblen en la difícil conjuntura que vivim. Aquest és un dia emblemàtic, especial per als qui aquella vella bandera tricolor és la millor expressió d’un desig polític de pertinença a una comunitat de ciutadans lliures i iguals. A més, aquest data i aquest estendard exciten la reivindicació del record de tots aquells que van donar la seva vida en l’intent de fer d’Espanya un país més modern, més just i més habitable.

Cada 14 d’abril reviu per als republicans l’esperança que arribarà un temps en el qual els ciutadans seran realment lliures i efectivament iguals davant la llei, en el qual s’aconsegueixen els drets efectius que l’Estat ha de garantir als seus residents, en el qual s’accepten i integren les diferents realitats nacionals existents a Espanya, i en el qual els principis escrupolosament laics regeixen l’educació pública al servei del desenvolupament integral de l’ésser humà, de manera que potencie la solidaritat entre els homes i les dones del món.  Una bella utopia sens dubte. Utopia? Potser, però també un camí pel qual transitar cap al futur.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER