‘Catalunya ja és una nació autodeterminada’

SUSO DE TORO

Entrevista amb Suso de Toro

Liz Castro

‘Tot això que s’ha construït no pot ser acceptat pels catalans’, diu l’escriptor gallec Suso de Toro en aquesta entrevista. Des del diari ElDiario.es, ha publicat uns quants articles de suport al procés d’independència de Catalunya. És molt crític amb la posició de l’esquerra espanyola, i sobretot dels intel·lectuals d’esquerres, respecte de la demanda d’un referèndum a Catalunya. ‘Tant la gent que s’anomena d’esquerres com la que s’anomena de dretes tenen una idea molt semblant d’Espanya. I això ha permès que una força o projecte com el de Rosa Díez sigui transversal. És un projecte d’un espanyolisme feridor’, diu.

—Els espanyols sempre diuen a catalans, a gallecs, que són espanyols. Però alhora sembla que no els acceptin com són.
—Els escriptors en una altra llengua que no sigui el castellà som com polissons en aquest vaixell. O, a tot estirar, viatgem amb els paquets a la bodega. És el nostre lloc, no n’hi ha cap més sinó aquest. Som una anomalia tolerada. Avui dia, per exemple, a Espanya, fora de Catalunya, ningú no coneix els escriptors catalans. Ningú. Això és part del balanç d’aquestes dècades des de la mort de Franco, i és una part del reflex del fracàs d’aquesta Espanya que es deia a si mateixa que estava oberta a reconèixer una Espanya democràtica. Jo vaig aprendre a parlar en català a l’època de Franco, a la segona cadena de TVE; avui és impossible d’escoltar una cançó en català en una cadena de televisió espanyola.

—Per què passa, això?
—És una lluita de poders. Hi ha molts interessos personals, professionals, econòmics i polítics. Molts interessos en un projecte polític nacionalista espanyol, de la mateixa manera que n’hi ha en uns altres projectes nacionalistes catalans, bascs o gallecs. Són interessos diferents. Qui vulgui garantir una convivència ha de cercar, negociar i pactar els interessos. Ara, qui vulgui imposar els seus interessos, la seva ideologia i el seu projecte sobre els dels altres, acabarà tot en fracàs col·lectiu. I ha passat això: el procés polític espanyol començat després de la mort de Franco, dos anys després ja ha fracassat. I quan parlem de literatura i llengua o d’economia o de seus d’empreses o institucions i capitals, parlem del fracàs de tot això. Tot això que s’ha construït no pot ser acceptat pels catalans.

—I què ha fet o què fa l’esquerra espanyola perquè això no sigui així?
—Jo encara pertanyo culturalment a l’esquerra antifranquista a Galícia. L’esquerra antifranquista espanyola, que era bàsicament comunista, mantenia la memòria del republicanisme, que ja havia reconegut l’existència de projectes nacionals dins d’Espanya: havia reconegut l’estatut dels bascs i dels catalans i dels gallecs, i s’havien votat. S’havien reconegut aquestes existències nacionals. L’antifranquisme portava dins aquest reconeixement, però aquella esquerra fou substituïda pel PSOE. Des del 1976, 1977 i 1978 l’esquerra va passar a ser del PSOE, que era un partit reinventat. I, per una altra banda, l’estat, tal com existia, no va canviar pas tant després de la mort de Franco. Va continuar essent l’estat. I tenia una ideologia i uns interessos a conservar tot el territori subjecte des de Madrid, controlat des de Madrid. Era, i continua essent, la idea de Madrid i les seves províncies.

—Un Madrid absolutament centralista.
—A això responen projectes com el de construir una gran T-4 a Madrid, que és deficitària i que va acabar essent un balafiament enorme; la xarxa radial dels ferrocarrils, convergint a Madrid. I quan el govern de Zapatero va traslladar una agència estatal de Madrid a Barcelona hi va haver una enorme campanya contrària des de la premsa espanyola. I quan hi va haver una empresa catalana que va fer una OPA a una empresa radicada a Madrid tots els poders madrilenys van reaccionar preferint que s’enduguessin l’empresa els neerlandesos abans que no els catalans. Sempre és igual.

—Espanya és Madrid?
—En aquests moments es pot dir que Espanya és Madrid, i Madrid és Espanya. Després de més de trenta anys de la mort de Franco, avui Espanya és més radicada a Madrid i controlada i identificada amb Madrid que no fa quaranta anys.

—I al mateix temps no volen deixar anar les nacions que hi ha…
—No, perquè hi ha molts interessos.

—Econòmics…
—Fins i tot professionals. Mentre la vida transcorre en democràcia i en pau els instruments de poder són els mitjans de comunicació. Qui són els intel·lectuals espanyols? Els qui signen en les capçaleres madrilenyes. Són aquests. No és pas algú que escrigui en una capçalera de Bilbao o de Barcelona. El fet de conservar aquestes elits, aquests ambients i xarxes, que s’identifiquen amb els interessos d’una Espanya centralitzada, tot es compenetra. De fet, al final, hi ha hagut un procés al País Basc i Catalunya d’intel·lectuals, professors d’universitat, escriptors, periodistes, que han acabat anant cap a Madrid.

—Perquè hi han anat a buscar poder?
—És allà on hi ha el poder. El poder polític és tot allà. L’empara de les institucions de l’estat, de les empreses identificades amb l’estat, les institucions identificades amb l’estat, tot això és a Madrid. I ho sap tothom.

—Dieu que ‘algunes coses volen ser una expressió de prepotència i en realitat fan visible tot el contrari, una debilitat latent’. Parlàveu sobre religió, però em va fer l’efecte que passa igualment amb la constitució, que l’han de defensar tant perquè és molt feble.
—És prepotència, però també és ignorància. Per una banda hi ha una defensa d’interessos, i a això respon l’espanyolisme centralista, a una defensa d’interessos establerts, que vol conservar els seus privilegis. Però també hi ha molta ignorància. Per exemple, en el cas de Catalunya caldria comptar quants veïns de Barcelona fan servir l’AVE i el pont aeri en direcció a Madrid i quants de Madrid cap a Catalunya. Hi ha una ignorància absoluta i una negativa a conèixer i a reconèixer. La ideologia els impedeix de conèixer què passa i viuen en la ignorància. Una persona pot viure tota la seva vida a Madrid o a Ciudad Real o a Lugo i no haver sentit mai ni una paraula en català. Mai. L’intercanvi sempre és desigual. Jo crec que, ja que diuen que el bilingüisme és tan bo i tot això, hauria de ser obligatori per a tothom.

—Hi veieu solució?
—Penso que no. Perquè veig que l’espanyolisme és transversal. Veig a la premsa de Madrid els intel·lectuals i m’adono que sobre la idea d’Espanya tant la gent que s’anomena d’esquerres com la que s’anomena de dretes tenen una idea molt semblant. I això ha permès que una força o projecte com el de Rosa Díez sigui transversal. És un projecte d’un espanyolisme feridor i hi ha gent tant de dretes com d’esquerres que el considera legítim. Veig que tots els diaris madrilenys, amb matisos, participen de la posició madrilenyista en el cas de Catalunya.

—No hi ha cap mena de curiositat o d’interès?
—No, no n’hi ha hagut mai ni tampoc n’hi haurà. Potser en el futur, per la força de les coses, hi hagi pactes. Però això es deu al fet que Catalunya haurà obligat Espanya a pactar. Ara ja parlen de federalisme, de reformar la constitució… Ja es parla de coses que fins fa un any eren impensables. I això és perquè Catalunya hi ha obligat. Però encara en el futur Catalunya imposarà una negociació a Espanya. S’haurà de negociar sobirania.

—Quines possibilitats penseu que té Catalunya de ser independent?
—El procés continua, és evident. Perquè els milions de catalans no desapareixeran pas, per més que molestin als poders de l’estat. No desapareixeran. O sigui que el procés continuarà. I crec que acabarà en una negociació de sobirania. Catalunya es va autodeterminant. I ho haurà de fer avaluant les possibilitats, pèrdues i beneficis, però ja va decidint. En aquest moment Catalunya ja és una nació autodeterminada. Ja fa el que vol, la seva societat ja fa el que vol, dins les limitacions en què es troba. La seva voluntat és lliure. I crec que tot plegat acabarà en una negociació de sobirania entre Catalunya i l’estat espanyol.

—Heu rebut moltes crítiques per la vostra defensa del procés català?
—Diguem que jo a la vida he rebut moltes hòsties. Jo defenso la meva llibertat de pensament, i faig tant com puc per aconseguir-ho. M’hi ajuda el fet de dir allò que penso a contracorrent. Sóc lliure de les temptacions que m’absorbeixin les institucions o els grups de poder. És evident que sóc incòmode, però ho sóc per a tothom. Puc dir allò que penso en llibertat, però cansa molt i ho he passat malament. Ho he passat malament a Galícia, i no diré quines coses m’han passat. Ho he passat molt malament de vegades, però he sobreviscut, i en tot cas he dit el que he volgut.

—A Catalunya hi ha molta gent que us llegeix.
—Vaig començar a escriure als anys noranta a Galícia, ho vaig fer mentre vaig poder i em van deixar. Després vaig poder publicar alguna cosa en els diaris de Madrid. Al Diario 16 vaig publicar un article que es deia ‘Per un Madrid federal i obert’, perquè ja veia la deriva del sistema polític espanyol i el paper que hi jugava Madrid. Veia que Madrid no podia ser una capital de tothom, i ja assenyalava això. Vaig continuar escrivint en capçaleres de Madrid, reivindicant l’Espanya de Paco Ibáñez… Sempre em va preocupar la deriva de tot plegat. Aquells articles me’ls publicaven, però molestaven, i m’assenyalaven. Avui ja no me’ls publicarien. Però sincerament jo tenia raó.

—I Galícia?
—A Galícia hi ha un procés històric molt diferent i molt més fràgil. Galícia no té classe dirigent. Per comprendre Galícia no hi ha cap més remei sinó remuntar-nos cinc-cents anys enrere, quan Isabel va usurpar el tron i va liquidar la classe dirigent i va sotmetre la noblesa. La destrucció de la classe dirigent fou un buit de segles i, quan es va reconstruir una burgesia a les ciutats i a la costa, fou una burgesia forana. Els processos d’industrialització a Galícia no s’expliquen sense els catalans. Però era gent que tenia un criteri colonial, no s’identificava amb el país. I això s’ha traslladat fins al segle XX. La memòria de les classes socials. La demanda nacional gallega sempre ha estat d’intel·lectuals, que s’adreçaven a un poble treballador, de camperols o d’obrers. I enmig d’això mancava una densitat urbana i social, que és la burgesia i que és la classe que construeix els països.

—Quin paper ha de tenir l’educació de la història a les escoles?
—La història i la llengua són els marcs de les identitats col·lectives. Hi ha una batalla per la història. En el cas de Catalunya discuteixen als catalans el seu argumentari històric. Però també és cert que això ha obligat a revisar en certa manera la historiografia espanyola. La història espanyola és mítica i ideològica. Fins i tot la memòria recent de l’antifranquisme i la lluita per la democràcia no surt en la magnitud que va tenir. Per exemple, la mobilització de la societat catalana va ser decisiva; la lluita al País Basc i les mobilitzacions a Catalunya, sobretot. I les lluites obreres a Ferrol, Vigo, Madrid, Sevilla… Però fou l’absoluta dissidència de la societat basca al franquisme i la multitudinària demanda de democràcia i de llibertat de la societat catalana. Això va obligar definitivament a fer un canvi. I això no ha estat reconegut.

(Vilaweb, 14 d’abril 2014

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER