L’Alcora, de l’èxit a la crisi

l'alcora

Josep Sorribes

Dia de Reis de 2014. Tot just abans de Nadal, en el marc d’aquests viatges de recerca, d’aproximació a les realitats concretes i arran de terra del País, havia estat a Betxí, amb la magnífica companyia de Ferran Nebot i acompanyat  per Mario i Ferran, dos quasi- economistes que solen vindre amb mi (Mario sempre, Ferran quan pot). Després de Betxí ens acostàrem a Onda, però ja no tinguérem temps per visitar l’Alcora (a la comarca de l’Alcalatén). Restava pendent.  Encara que no m’agrada la porta freda, vaig decidir provar sort i a les 9 del matí ja anava camí de l´Alcora fent ús, una vegada més, de l’autovia (A 7) que comença abans d’Almenara i acaba en Sant  Mateu.
Després de la desviació a l’Alcora el paisatge  era plàcid: turons suaus esguitats (no podia ser altrament!) de casetes, milers de casetes. En arribar a la darrera rotonda els cartells anunciaven  la proximitat de Sant Joan de Moró (a la dreta) alhora que la publicitat visual d’algunes fàbriques (APAVISA, ITT, VIVES..)  ens avisava de la proximitat de la gran concentració fabril d’aquest districte industrial centrat en la ceràmica, en el taulellet. La carretera que duia a l’Alcora era tranquil·la i s’hi veien pocs establiments industrials, cosa que em va estranyar. Després me n’adonaria que  havia agafar un accés nou de trinca que estalvia haver de passar enmig de les fàbriques, que era la imatge que tenia gravada a la memòria.

En albirar el nucli urbà recolzat a la part baixa en un relleu  accidentat (les darreres prolongacions de la serra de la Batalla) vaig patir el primer shock visual: a la dreta de l’església parroquial de Nostra Senyora de l’Assumpció (segle XV), jas!, una torre d’habitatges d’una altura desproporcionada, impressionant, trencava absolutament l’harmonia del paisatge. Quina cagada! Després em dirien que el maleït edifici (conegut  simplement com “La Torre”) era un regal del desenrotllisme dels anys seixanta.

Només entrar a la població travessant carrers de pendent considerable, vaig aparcar en una placeta i, en veure el rètol  “policia local”, m’hi vaig acostar per demanar informació.  Arribat al reten de la policia local, on un home i una dona feien el torn de guàrdia,  la collita fou escassa. No parlaven en valencià, no semblava que saberen gaire del terreny (potser estaven cohibits) i es limitaren a donar-me un plànol, això sí, molt detallat de la petita ciutat. Quan els vaig demanar si sabien d’alguna persona que conegués  bé  la història i els problemes actuals de l´Alcora, vaig tindre una sort segurament immerescuda:  “el que más sabe de esto es Pepe Gasch  pero no sé si hoy estará”. Se m’encengué una llumeneta i per indicació dels policies aní a un bar situat al costat de la Plaça d’Espanya. Dos individus ja grans hi prenien el sol i els vaig preguntar el mateix que a la policia, amb resultat  idèntic: havia de parlar amb Pepe  Gasch. “Viu ací davant al carrer Major, la darrera casa a la dreta”. La cosa començava a posar-se interessant. Si no el trobava, viatge endebades, però si tenia sort…

De camí cap al meu objectiu, una dona xerrava  animadament amb unes veïnes metre agranava el carrer. Al passar al costat vaig sentir que deia “lo he sentido, lo he sentido”, cosa que m’arribà a l’ànima i em féu recordar els sainets d’Escalante . Amb el cor una mica encongit, vaig picar a la porta d’una casa gran, amb signes evidents que havia estat restaurada. Era el número 47. Al cap d’uns segons interminables, obrí un home d’uns 50 anys que anava encara en batí. Quan li vaig explicar de què anava la cosa demanant-li disculpes per presentar-me d’aquella manera intempestiva, em contestà: “Uf, avui és molt mal dia perquè tinc dinar amb tota la família i no et podré atendre massa, però, en fi, passa, passa”. Em va fer passar a una cambra plena de llibres que hi havia només entrar a l’esquerra, em va fer asseure i va respondre amablement totes les meues preguntes, fetes en pla metralladora i amb la mala consciència d’estar  molestant. El meu interlocutor no era qualsevol: Josep Gasch i Monferrer (hi ha molts Gasch, a l´Alcora)  havia estat regidor en els dos darrers governs locals (del PSPV i del PP) del seu poble i a hores d’ara és professor d’Història a l’Institut d’Andorra, a Terol, tot i que manté la casa a l´Alcora i hi baixa els caps de setmana.

Amable , molt amable, i evidentment il·lustrat en el millor sentit del terme, aguantà estoicament les meues impertinències al llarg de més d’una hora malgrat la inoportuna incursió en la seua llar. Molta de la informació que segueix es deu al seu profund coneixement del tema i a la seua bonhomia. Em vaig prometre tornar a visitar-lo, i així li ho vaig dir. Buscaré l’ocasió de fer-ho.

Pepe Gasch em féu moltes apreciacions d’interès. La primera era que fins que, a partir de la gran gelada del 1956, no començà el creixement sostingut de la indústria ceràmica, els alcorins (o part d’ells) passaven –literalment- fam perquè els pocs tarongers, els ametlers, les garrofes, les oliveres i el vi (de monastrell i bellcaire) donaven  només per anar tirant, i molt justet. Em vingué al cap un dubte: tan poc important havia estat la ceràmica que no compensava la pobresa agrícola? Després miraré de respondre-hi, ara continuem amb la informació oferta per Pepe Gasch.

Segons el meu interlocutor, quan començà  l’esclat dels  seixanta i setanta del segle passat i aparegueren fàbriques com  Aparisi, Vives, Inalco o Sulliver, Soriano el de Porcelanosa  i altres fàbriques de Vila-real, Castelló i Almassora cercaren gent amb experiència  i s’endugueren mà d’obra qualificada  de l’Alcora, Onda i Ribesalbes, viles que tenien una antiga tradició en aquest ram, com veurem després en el cas de l’Alcora. La ceràmica de l’Alcora s’especialitzà  en taquets quadronats de 15×15 de color base pintats a mà i el mètode normal era “fer la trepa”, és a dir, superposar al taulell la plantilla i pintar els espais lliures. Com a curiositat, el nostre benvolgut amfitrió  ens assegurà  que el metro de Londres està ple de taulells rectangulars bisellats fabricats a l’Alcora i que fan dibuixos ben curiosos.

En les dècades dels 70, 80 i 90 anaven a treballar a l’Alcora gent d’Atzeneta, Costur i altres pobles de la comarca. Hi havia un Casino i un Teatre, signes inequívocs de prosperitat. A hores d’ara la crisi ha colpejat la indústria ceràmica de l’Alcora potser més fort que a d’altres ciutats del “districte”. De fet, hi ha naus buides i antigues fabriques són comprades com a magatzems per aquelles que han aconseguit  surar enmig de la crisi. Un repertori que es repeteix en altres ciutats.

Com pertocava a la seua dedicació política i professional, Pepe Gasch estava, diguem-ho així, alguna cosa més que irritat davant la manca de cultura i sensibilitat patrimonial dels darrers ajuntaments i  la destrucció  que havia sofert sobretot la part baixa de la vila (les cases penjades) que és on més riquesa patrimonial existeix per haver estat aquest sector del sud-est el centre medieval de l´Alcora. Em parlà d’una sala gòtica prop del carrer Major i altres indrets d’interès però no podia acompanyar-m’hi, i jo vaig em vaig estimar més deixar-ho per a una altra ocasió. De tota manera, el plànol que m’havia fet a mans la Policia Local permet localitzar fàcilment alguns d’aquests llocs visitables: la Sala de la Vila / Casa de Música; el Museu de Belles Arts Vicent Mallol Moliner; el Portal de Marco; el Museu de Ceràmica de l´Alcora; l’Església de la Sang ; la torre del Rellotge de la Vila; l’ermita de Sant Vicent; l’Antiga Fàbrica del Comte d’Aranda o el Taller de Ceràmica Martí i Miralles, per esmentar-ne els més  importants.

Com que es feia tard i jo estava patint vaig canviar  de registre i li preguntí per alguna llegenda d’interès sobre la localitat. La més important -em comentà- és la que dona origen a la festa gran de la vila, la del Crist, que ha relegat a secundàries unes altres  festivitats. La llegenda és  ben senzilla: diu que tres pelegrins alcanterins (de l’orde de Sant Ferran d´Alcàntera, franciscà més “radical” encara que el d’Assís) arribaren a l’Alcora i com que el seu aspecte era sospitós foren tancats a la presó, però al cap de tres dies quan obriren la porta de la presó, els alcanterins havien desaparegut   i en el seu lloc hi havia una valuosa talla de fusta d’un Crist  que es pensa que és del segle XVII. Arran d’aquest fet, el Crist esdevingué la festa grossa de l’Alcora  i Sant Vicent i Sant Cristòfor (la festa del rotllo beneït que prové d’una històrica rogativa al sant demanant pluja en temps de gran sequera) li han cedit el pas en la jerarquia del fervor popular. De fet, la llegenda potser que tinga, com tantes, un fons de veritat perquè està documentat que el 1632  s’alçà a  l´Alcora un convent de frares alcanterins que fou desafectat i enderrocat en la primera meitat del segle XIX .

Fins ací, si fa no fa, la meua entrevista amb en Josep Gasch. Me’n vaig acomiadar i em vaig decidir a voltar una mica per la població. La part baixa a prop del carrer Major serva un cert encant, tot i que  n’és molt desigual el grau de rehabilitació. La resta, què voleu que us diga, una mica pansida i desballestada. El boom immobiliari ha deixat algunes finques noves a l’entrada però també n’hi ha, ben visibles, amb l’estructura a l’aire i sense acabar, una seqüela de la crisi del 2008. Per descomptat, “La Torre” és la icona màxima inconfusible de la barbàrie que  acompanyava els “Planes de Desarrollo” del franquisme opusdeista. Però, tot plegat, l’ambient  que es respirava a l´Alcora era una mica trist i al mateix bar de la Plaça d’Espanya (petita i humil) les converses  giraven al voltant dels jornals que proveïa l’ajuntament per a la neteja. Pel carrer, alguns grups de magribins  parlaven entre ells . El comerç i els serveis eren del tipus “bàsics”. No n’hi vaig trobar -o no vaig saber trobar-  atractius dignes d’esment. Agafí el cotxe  de tornada a València i , aquesta vegada sí , vaig travessar els  2 Km. llargs, ben impressionants, de fàbriques arrenglerades a banda i banda del camí de Castelló, que era el que la meua memòria havia retingut d’algun viatge anterior.

Sens dubte, el tema de la indústria ceràmica  demana  més precisions. I no sols perquè tothom coneix la “Reial Fàbrica”, sinó perquè l’Alcora és un centre productor important i el flux de camions l’Alcora-Castelló és continu.

Sortosament, hem pogut trobar un treball del geògraf José Quereda Sala titulat “L’Alcora y su industria azulejera” (http://www.uv.es/cuadernosgeo/CG13_032_055.pdf‎) que ens proporciona un panoràmica bastant detallada al respecte. Com no podria ser d’una altra  manera, el treball comença amb una citació del gran Cavanilles : “aunque la agricultura ha hecho progresos  conocidos, no es ella la verdadera causa de la riqueza de Alcora sino que la industria alzulejera le ha dado nueva vida”.

L´Alcora (que vol dir alqueria en àrab) és probablement un assentament d’origen àrab, igual que el castell de l’Alcalatén  que dóna nom a la comarca, però sembla que  la tradició alfarera es més aviat d’origen medieval. El cas és que qualitat excel·lent de l’argila de la zona, la disponibilitat d’aigua el riu de Llucena o Verd (que baixa del massís del Penyagolosa), que  transcorre pel sud de la població, la llenya abundant per als forns i els 24 forns de cànters que funcionaven a l´Alcora foren les raons per les quals En Buenaventura Jiménez de Urrea y Abarca de Bolea, Comte d’Aranda, decidí construir el 1727  una  nova fàbrica que assoliria gran prestigi al segle XVIII. Fins al punt que a partir de 1748 s’imprimeix la lletra A  en or o en color com a marca  de fabricació. La Reial Fàbrica “de Loza y Porcelana” del comte d’Aranda  és famosa no sols a Espanya sinó també a França, i és anterior a la preuada ceràmica de Sèvres. En l’època de màxim esplendor, el darrer quart del segle XVIII, la fàbrica arribà a tindre uns 300 operaris.  Amb l’extinció de la casa d’Aranda a final de segle, el duc d’Hijar es posà al front de l’empresa però  aquesta entrà en una fase de decadència, malgrat que a mitjan segle XIX tornà a haver-hi una fase expansiva. Com fos, la ceràmica de l’Alcora havia creat estil i l’empremta roman fins als nostres dies en la petita part de la producció que fabrica vaixelles i porcellana amb els cànons de sempre.

Tant a l’Alcora com a Ribesalbes i Onda, a principi del segle XIX hi havia una activitat ceràmica que s’havia especialitzat en altres línies de producció. La creació en 1925 de l´Escola Ceràmica d’Onda fou una fita important que ajudà al manteniment i expansió de l’activitat. Les dades que aporta Quereda indiquen que el predomini d’Onda fou tothora aclaparador, mentre que l’Alcora (o Castelló) quedava en una situació molt secundària, cosa que es prolongaria fins a la dècada dels seixanta quan la part costanera de la Plana prengué, d’alguna manera,  el relleu. Per evocar una dada significativa: en 1932  Onda  comptava amb  30 fàbriques, 109 forns  i produïa  4.350 metres quadrats diaris; a l’Alcora les xifres hi  eren de  6, 19 i 595 respectivament. Com es pot veure, una diferència molt gran. Tant el treball de Quereda com els de Rosselló Verger i de Joan Feliu Franch donen molta informació sobre les transformacions  de la indústria als segles XIX i XX, mentre que l’excel·lent  treball de Xavier Molina permet comprendre  l´abast (afortunadament limitat) de la crisi actual.

Hi ha al treball de Quereda un plànol especialment interessant on figura al localització de les indústries ceràmiques de l’Alcora als anys 60. Una localització que es produeix cap a l´oest i el sud-oest per salvar els límits geogràfics imposats pel riu i per l’ abrupte relleu de la part nord del terme. Malgrat l´escassa visibilitat del plànol (no hem pogut identificar tots els noms i totes les dades de creació), el llistat és prou significatiu:

Safont (1963), Llimerd (1961), Ripollés (1962), Color y Cerámica (1963), Hispanozul (1963), Pinoso (1963), Borja (1963), Medusa( 1957), Aranda (1967), Vives (1967) , Tilesa (1951), Gómez   (1942), Copla S.L. (1957), Estrella ( 1963), Monje (1963), Viñals (1963), Cabrera (1961), Plaza (1963), Azteca (1962), El Cisne (1963), Eurozul (1962), Aparisi (1965), Inalco (1973)… Com es pot comprovar, els anys 60 concentren una gran part de les noves empreses creades, la qual cosa explica que segons dades de l’Agrupació Azulejera la producció de metres quadrats per dia passà de 11.875 en 1963 a 54.300  en 1973  i el nombre d’empreses de 22 en 1960 a 58 en 1973.

Esment a banda  mereix  una empresa força important com Torrecid, potent multinacional del sector que té la seu central a l´Alcora (el seu primer director general fou el General Michavila, oriünd de l’Alcora) amb filials en 20 països. Un cas d’història empresarial pendent d’estudi.

Deixem ara l’anàlisi de la principal activitat productiva de l´Alcora  per fer una ullada a algunes dades estadístiques bàsiques. Començant, com sol ser habitual, per la població, cal dir que l´Alcora  es un municipi d’èxit  Des de 1877 fins al 1950 la població  evoluciona ben poc: uns 3.800 habitants en 1877, un pic de quasi 5.000 en 1910 i una davallada posterior que torna a situar la població en 4.000 habitants  l’any 1950. Gràcies a l’embranzida  industrial, els habitants de l´Alcora són ja més de 5.000 el 1960 i 7.000 el 1970, prova de l’existència d’un saldo migratori positiu.

El comportament ascendent s’ha mantingut fins l’actualitat, amb un creixement  del 25% entre  1996 i 2012,  quan la població de l’Alcora arriba als 10.821 habitants .

Evidentment, la crisi ha alentit el procés i ha comportat també un augment remarcable de l’atur. Del 2006 ençà el nombre d’aturats s’ha multiplicat per quatre, i ha passat de  358 persones  a vora 1.200

Si parlem de l’estructura productiva, l´Alcora és una de les poques ciutats on  les contractacions vigents a 31/10/2013 són més importants en la indústria (47´7%) que no pas en el comerç i els serveis (43´11%) sent-ne residual l’agricultura (1´77%) i poc important la construcció (7´42%).

Pel que fa a l’habitatge crida poderosament l’atenció la importància relativa de les vivendes no principals (secundàries i buides) quan  l’Alcora no és evidentment un municipi turístic ni el turisme interior sembla gaire rellevant. De vegades les dades estadístiques juguen males passades, que cal  investigar. Segons el cens de 2011 a l´Alcora hi havia 2.148 habitatges no principals (secundaris i buits) enfront de 4.143 habitatges principals, és a dir , més del 50%. En canvi a la veïna Onda (amb més impacte de la crisi) les xifres eren  de 3.700 i 9.537, poc més del 30%. Una mica estrany.
Pel que fa al sòl artificialitzat (és a dir transformat de rústic en urbà) les xifres de l’Alcora  són , així mateix prou elevades. Entre 1990 i 2006  s´artificialitzaren  478 Ha., quan la dada de partida era de 450. Vaja, que es duplicà en 16 anys. En canvi del 2006 al 2011 sols s´hi afegiren 4 Ha. al sòl artificialitzat.  En aquest cas, les xifres d´Onda (més elevades encara) sí que fan més creïble aquesta font estadística perquè  les diferències son raonables, dins de la barbàrie general, és clar.

Per últim, pel que fa a la hisenda local, les dades són poc encoratjadores. El pressupost mitjà per habitant en euros constants de 2002 passa de 789´71  en 2002 a 606´34 en 2012 amb un descens de  quasi el 25%. Encara pitjor és el panorama de les inversions. Dels 859.000 euros de 2002 passem als 82.000 euros (menys del 10%)  de 2012 després d’haver tingut xifres entre els 3 i els 4 milions d´euros els anys de la quimera de l´or (2005-2009) . Amb aquest panorama financer  poca política de promoció econòmica pública cal esperar  i les més de 1.000 persones aturades a final del 2013 ho tenen una mica cru si pensen que l’ajuntament pot fer-hi alguna cosa.

Arribem al final del nostre breu recorregut per l´Alcora: una ciutat industrial, treballadora, emprenedora, amb un passat  del qual poden sentir-se legítimament orgullosos (si exceptuem els excessos immobiliaris i l’escàs encert de la política relacionada amb el patrimoni històric),  però amb una situació actual de crisi i paràlisi  que reclama un pla d’acció  urgent. No més ací sinó en tots els municipis del districte del taulellet.

De nou l’enyorat Sanchis Guarner, amb el seu recull de dites i frases de la saviesa popular, ens permet finalitzar el nostre recorregut amb un somriure:

Mare meua, em vull casar.

Filla meua, no tinc olles.

M’on anirem a l’Alcora

i ne comprarem de noves.              

 

A la mar me n’aniré

a enramar-me de petxines,

i a l’Alcora tornaré

a vore les cares fines.     

 

A l’Alcora van pujar un burro, lligat pel coll, al campanar, per a que es menjare un llicsó que hi havie eixit. Quan el van abaixar, l’animalet ja estave gelat. Per això als alcorins els diuen “gelats” de malnom.

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER