75 anys després, la memòria d’un xiquet de postguerra

Escola franquista 2

Joan del Alcàzar
Fa setanta-cinc anys que la guerra civil espanyola va acabar així: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, las tropas nacionales han alcanzado sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. Burgos, 1 de abril de 1939”. Bé, van acabar els combats, i no tots perquè van quedar partides guerrilleres disseminades per la península. El que va finalitzar oficialment en aquells primers dies de la primavera va ser la guerra de trinxeres. Però la pau no va arribar amb la nova estació.

Prompte farà cinquanta anys que em van obligar a aprendre de memòria eixe últim part de guerra, signat pel Generalísimo Franco. I ho cite sense consultar una altra cosa que els meus records de xiquet espantat en una escola rígida i jerarquitzada, d’ordeno y mando. Començava el primer curs de batxillerat i existia una assignatura denominada Formación del Espíritu Nacional, ―Política, l’anomenàvem― impartida per un vell falangista. Un home de mal caràcter, que ens explicava com havia estat empresonat i vexat pels rojos durant la guerra. He escrit adés que em van obligar, però realment no va anar exactament així la cosa. De la mateixa manera que havia après a cantar el Cara al sol amb el braç en alt sense que hi haguera cap amenaça explícita, aprendria l’últim part de guerra i tantes altres coses. Era preceptiu escriure-ho al peu de l’examen de l’assignatura Formación del Espíritu Nacional, de la mateixa forma que calia rematar la fulla de respostes amb un Arriba España! i un Viva Franco! Açò garantia l’aprovat.

No m’ho van explicar, però jo sabia que la guerra a la qual en el col•legi anomenàvem Cruzada l’havien perdut els meus. Ningú m’havia parlat explícitament de l’ocorregut quinze anys arrere, cosa lògica d’altra banda. Què podien explicar-li a un xiquet de deu anys que començava el batxillerat? No obstant això, jo ho sabia. Sabia que aquella bandera, aquelles cançons, aquells himnes del col•legi, no eren els nostres. D’aqueixa barreja d’ignorància i intuïció vindrien moltes coses després: des de l’interès per la història a la preocupació per la política, sense que siga capaç d’explicar si va anar primer l’ou o la gallina.

Per ací comença a prendre forma la meua memòria històrica individual. En aquelles vivències escolars tan explícites que coexistien amb les vivències familiars tan implícites es troba l’embrió d’aquella motxilla virtual de memòria personal i intransferible que carregue a la meua esquena. Quan al·ludisc a aquesta memòria històrica em referisc a la meua presa de posició cívica generada pels meus records, per les meues vivències individuals i de grup, i també pels discursos i els usos públics sobre el passat que he viscut. En aqueixa motxilla carregue moltes coses: la noció de càstig al costat de la noció de pecat: tot podia ser el segon i provocar el primer; la necessitat de practicar una certa rebel·lia que no arribava a ser heroica; massa assignatures pendents: des de llibres no llegits a amors no consumats; el compromís col·lectiu per construir una societat més lliure i equitativa; un rebuig instintiu a les doctrines i els dogmes… En fi, tantes coses, grans i xicotetes, transcendentals i menors. Supose que com li passa a tothom.

Els historiadors han tipificat en les seues anàlisis sobre altres experiències històriques traumàtiques diferents tipus de memòria. Per al cas argentí, per exemple, Luis Alberto Romero va establir l’existència de quatre memòries de l’última dictadura: l’anomenada memòria oficial, la militant, la rancorosa i la reivindicativa dels fets de la dictadura. Apunta a més una cosa que crec del major interès: per a cap d’elles la veritat, en el sentit convencional del terme, és un objectiu important. I és que, afegeix Romero: “Cadascun s’enrecorda del que vol i s’oblida del que li dóna la gana. La memòria és valorativa i categòrica, i tendeix a considerar les coses en termes de blancs i negres (…) tot el que en la memòria és exaltat i contrastat, en el camp del saber dels historiadors és opac i matisat”. Sí, hi ha una gran distància entre la memòria i la història.

Em pregunte, doncs, de quin tipus és la meua memòria. Sóc un professional de la història, però entenc que no encaixe bé en cap de les carpetes citades. No subscric el discurs més oficiós que oficial, que a Espanya s’ha emparentat molt amb el que l’historiador nord-americà Steve Stern va anomenar la memòria de la caixa tancada, és a dir que paga la pena no parlar del passat, no remoure-ho, no obrir eixa caixa perquè pot resultar perillós. Encara que sent dolor pel passat, no guarde rancor; i, per descomptat, no reivindique gens d’allò fet per la dictadura franquista. Potser la memòria militant em resulte la més pròxima, però és una militància la meua cada vegada més sentimental que política. És, crec, la meua una memòria sentimental i sorpresa.

No fa molt Pedro Ruiz Torres s’interpel·lava a si mateix entorn de quines eren les fonts, les coordenades de la seua memòria de la guerra civil. Ell, que no va poder ser testimoni directe ja que va nàixer dotze anys després de la seua finalització, va escriure: “Quant deu la meua memòria de la guerra civil al factor emotiu i al component racional? Quant hi ha en ella d’herència transmesa de manera conscient i inconscient i de comunicació cercada amb els altres? Com va influir en el meu treball d’historiador i aquest alhora en la meua memòria de la guerra civil? Com han anat canviant els meus records del conflicte i fins a quin punt aquestes imatges són sols meues o per contra porten l’empremta dels grups i mitjans socials amb els quals es va desenvolupar la meua vida?”. En la mesura que pertanyem a la mateixa generació, les preguntes també em serveixen, encara que poguérem trobar algunes diferències en les respostes. En el meu cas, la guerra civil va ser interpretada des d’edat primerenca, ja ho he dit, com una espècie de big bang familiar, com un succés terrible, complex, traumàtic i misteriós sobre el qual no es parlava davant dels xiquets que, malgrat tot, sentíem molt més que coneixíem. Afegiria, fins i tot, una pregunta més a les formulades per Ruiz Torres: Com va influir la guerra civil en la meua decisió d’estudiar història? Resposta: decisivament.

La memòria històrica de les persones [parent molt pròxima de la creença històrica de la qual parlara Shlomo Sand] és la que determina les nostres coordenades en la societat en la qual vivim. És, com he dit, aquella espècie de motxilla que cadascun de nosaltres portem a l’esquena com a resultat de la pròpia experiència vital, i en ella poden trobar-se coneixements, records, mites, prejudicis, apriorismes, enganys… Nostres, de les nostres famílies i, en un cercle més ampli, dels grups socials amb els quals ens relacionem de manera preferencial. Aquesta és la nostra memòria, que en entrar en contacte amb altres motxilles, amb altres memòries, es relaciona de forma complaent o conflictiva, i s’alinea millor o pitjor amb el corrent hegemònic que interpreta el passat històric, llunyà o recent.

A l’abril de 2014 es compleixen 75 anys de la fi d’aquell desastre col·lectiu que va ser la guerra, que no va concloure en la pau, sinó en la massacre, la humiliació i l’exclusió dels vençuts. Els que van aconseguir imposar-se, els victoriosos, no solament mai van convidar als derrotats a la reconciliació o ―si més no al retrobament―, sinó que es van esforçar a recordar-los a ells i als seus fills que havien estat vençuts. Es van obstinar ―de fet encara hi ha qui ho fa, de forma més o menys explícita― en què no se’ls oblidara que aquell exèrcit roig havia estat desarmat i conduït a captivitat.

Quan un canalla amb acta de diputat [en les llistes del Partit Popular] diu ―setanta-cinc anys després― que hi ha qui s’enrecorda que va perdre al seu pare o al seu avi en la guerra perquè ara hi ha diners per a repartir entre els familiars està mentint com el que és, com un bergant. A més està insultant la memòria de tanta gent que esgarrifa pensar en com escup sobre els sentiments d’ancians als quals els angoixa la idea de morir sense poder rescatar les restes del seu pare, de la seua mare o dels seus germans d’una cuneta anònima o d’una fossa comuna. Però, a més, allò que eixe miserable i els qui l’emparen i protegeixen, o fins i tot ovacionen, estan dient-nos és que ni tan sols són capaços de sentir misericòrdia pels vençuts que segueixen patint, tantes dècades després. Em provoca sorpresa, estupor, tant d’odi, tant de menyspreu. D’ací la meua memòria sentimental i sorpresa. Constatar aquesta realitat fa que em dolga el cor i el cervell, i tampoc sé què precedeix a què.

El Grup de Treball de Desaparicions Forçades i Involuntàries de l’ONU que va visitar recentment Espanya està elaborant un informe que es farà públic en els pròxims mesos. No obstant això, segons la valoració preliminar que s’ha fet des de Nacions Unides: “El nombre de víctimes de desaparicions forçades del 17 de juliol 1936 a desembre 1951 ascendiria a 114.226 (…) [A més] 30.960 xiquets dels detinguts republicans haurien estat lliurats a les famílies que recolzaven el règim de Franco després que les seues identitats foren suposadament canviades en el Registre Nacional”.

Massa dolor com per a acceptar sumar-nos a la memòria de la caixa tancada. I això, en primera instància, per simple lleialtat als nostres majors, víctimes directes d’aquella horrible guerra. Però, també, per nosaltres mateixos, per aquells xiquets de postguerra que ―ara pares i fins i tot avis― tenim dret a alleugerir el pes de la nostra motxilla de memòria.

Publicat a http://escriureenlaire.blogspot.com

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER