Un bellíssim testament poètic

Vinyoli

 

Jordi Llavina

 

El 1984, l’any de la seva mort, Joan Vinyoli va publicar dos llibres importants: Domini màgic i Passeig d’aniversari. No són dos apèndixs circumstancials a una obra ja closa, sinó dos títols de pes.

He llegit moltes vegades els poemes d’un i altre llibre, però no ha estat fins fa poc que m’he fet conscient de l’autèntica significança de l’últim poema del darrer, del seu valor testamentari. No és gens casual que aquest poema –que tanca la suite “Elegia de Vallvidrera”– citi el conegut vers-divisa de Hölderlin sobre la perdurabilitat d’allò que funden els poetes. I no ho és, justament, pel valor que té com a formalització de les últimes paraules (gairebé de les últimes voluntats) de Vinyoli com a poeta.

El nostre autor era un home tenallat pels dubtes. El seu fill Albert ha explicat que, al llit de mort, el poeta va arribar-li a plantejar si tot allò –una vida dedicada enterament a la investigació poètica, a la recerca de la bellesa i del coneixement– havia, de debò, valgut la pena. Sembla que, poc després que ho preguntés, va entrar a la seva habitació d’hospital una infermera que duia Passeig d’aniversari a la mà, amb el desig que Vinyoli l’hi signés per al seu xicot, bon lector de poesia. «Sí –va contestar el fill–-: ha valgut la pena per això. Has fet feliç aquesta noia, i en faràs també el seu nòvio amb els teus poemes.»

Joan Vinyoli dubtava molt, perquè necessitava el suport d’un públic que, en general, no se li havia mostrat mai gaire afectuós, o que fins i tot, en alguns casos, li havia girat l’esquena. Però sí, el seu esforç ha pagat la pena. I molt! En aquests versos tan bells de l’últim llibre, hi deixa firmada tota una proclama estètica, i encara més que això: un testament literari.

El poema comença amb una referència a “un altre hivern i cada cop més àrid”. És l’hivern després del qual ja no hi ha primavera possible: definitiu, irrevocable (el verdader «acabatall d’una migrada vida», segons expressió del poema “El que en diem morir”, de Vent d’aram). A continuació, el jo líric –”sol i vern i groc i despullat”, com s’havia definit en el primer de Domini màgic– recorre a la memòria: «encenc la salamandra dels records». I llavors considera projectes no realitzats («naixença d’albes antigues que no van arribar a ser»), com també tots aquells altres projectes que sí que van existir, però que el temps -demolidor- ha anorreat: «tot l’enderroc dels anys»; o alguns altres que van quedar a mig fer: «I en moltes vies mortes trens aturats».

El poema, però, canvia tot d’una gràcies a un recurs molt estimat per l’autor: el del correlat objectiu. Quants poemes seus no el fan servir, i aleshores el jo líric engega exclamant: sóc o m’he tornat o m’he transformat… En aquest cas, el jo es metamorfoseja en «una golfa plena de mals endreços», i el sentit de recapitulació del poema es fa encara més palès: «Que un dia algú / va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota / i amb tanta llum que vaig quedar-me cec, / però vident d’alguna cosa certa, / certíssima: estel fix mirant-me fit / en la foscor. D’ençà d’aquell excés / totes les coses se’m canvien sempre / en altres de millors, insòlites: si rocs, / en diamants; si didals, en campanes / tocant a festa; si agulles de cosir, / en parallamps d’acer, si cavallets de fira, / en constel·lacions». ¿Com es pot dir amb més gràcia, això? ¿Com es pot resumir més delicadament la revelació, primer, de la meravella poètica, i, tot seguit, el procés de composició lírica, la seva alta, sofisticada, transformació: el didal que enclou la campana tocant a festa, l’agulla de cosir que esdevé un parallamps d’acer?

Però si aquesta poesia passa com a valuós testament poètic és, sobretot, pels últims versos, esperançadors, magnífics: «Tant és així que l’àrid / hivern amb què s’obria aquest poema / ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny / feliç, afirmatiu, il·limitat, / i tot el blat es torna pa de vida«. El blat es torna pa de vida com els cavallets de fira es tornaven constel·lacions. La paraula convertida en fecunda poesia. Que ben tancada, tota una obra! Havia valgut i val molt la pena!

 

Publicat a El Punt Avui, dijous, 20 de març del 2014

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER