“Mentre parlem”, d’Enric Sòria, a l’Octubre

soria

Sal·lus Herrero

 Un luxe fou la presentació de la nova edició, íntegra i revisada, del llibre d’Enric Sòria “Mentre parlem. Fragments d’un diari iniciàtic”, publicat per primera vegada el 1991, que tingué lloc a la Llibreria 3i4 de l’Octubre, el 6 de març proppassat. Començà l’acte l’editor Gustau Muñoz, de PUV (Publicacions Universitat de València), donà les gràcies i indicà, que presentar el llibre era una gran satisfacció perquè les pàgines de Sòria eren com una conversa fresca, i ara es tractava de conversar entre amics, Vicent Alonso, Guillem Calaforra i l’autor, Enric Sòria; assenyalà Gustau Muñoz que de Sòria havia publicat, “Sermonari laic” (col. Sagitari, Germania, 1994), “Incitacions”, (col. Arguments, Tàndem, 1997), el 2012 es va fer la segona edició d’”Incitacions” per PUV i ara la recuperació íntegra de “Mentre parlem”, una edició revisada. Llavors quan es publicà, el 1991, fou una revelació d’un autor en formació que perfilava una veu pròpia amb moltes qualitats i ‘atributs’; ara que hi ha una mena de conspiració contra la nostra cultura, és molt important també refermar també la voluntat perquè no ho aconsegueixen, per això cal treballar dia a dia, sense defallir, per oferir productes de qualitat. 

 Vicent Alonso, traductor al català de les obres de Montaigne i autor de textos sobre literatura com “A manera de tascó” (PUV), assenyalà que “Mentre parlem” és un llibre que resisteix molt bé el pas del temps, que és el jutge més adequat; tres coses li ha suggerit la relectura del llibre d’Enric:

 1) Agraïment a la Universitat de València perquè restitueix, en aquesta edició, retallades prou ‘substancials’ obligades pel món editorial, com posem per cas aquella on escrivia: “Si hi ha un espectacle en el món que no té comparació amb res és assistir a l’orgasme profund d’una dona”; esmenta una citació del 26-2-1982: “Maite ha rist quan ha llegit això de parlar amb Déu (per a Machado, l’aspiració dels que parlem a soles. Déu s’amaga rere de cada plana, Senyor del laberint)”. Enric pensa en la divinitat, com el “Déu dels poetes” i bona mostra d’això és el seu darrer llibre de poesia “Arqueologia”. En la reedició de “Mentre parlem”, Alonso ha trobat un llibre nou, matisos, posem per cas, quan Sòria parla de “La muntanya màgica”, diu de la relectura, “Ara m’adone dels matisos que se m’escapaven… la sort dels bons llibres és que el temps renova el lector, en l’aventura de la lectura i en el goig dels bons lectors”; també “Mentre parlem” romandrà entre nosaltres, com un clàssic, per molts anys.

 2) Quina classe de llibre és “Mentre parlem”? Evidentment, literatura del jo, Sòria es pregunta per la naturalesa del gènere, no obstant a la pàgina 18 diu “ ‘dissortadament’ trobe ara, poques vegades vaig assajar l’apunt estrictament privat, desinhibit i al vol que és la gràcia mateixa dels ‘vertaders’ dietaris”. Es defineix com ‘aprenent d’escriptor’, i sabem que l’escriptor ha de córrer el risc i estar disposat a saber qui és, si no cau en l’engany; mirada cap endins i cap enfora, raó i emoció, poesia i assaig, veritat i intuïció; Sòria fa una distinció entre l’assaig, com a particularisme, i la poesia, com a eina per copsar la universalitat i l’eternitat. El preu de la llibertat és la infelicitat, haver de dissociar la seua ànima, els dietaris tradueixen aquestes ‘escissions’ on el jo descobreix ‘naturalment’ la composició de la mirada interior i exterior. Laura Freixas a La Vanguàrdia (5-2-14), sobre el segon volum del dietari de Susan Sontang “La conciencia uncida a la carne. Diarios de madurez, 1964-1980”, en diu quaderns i es resisteix a dir-ne diaris, perquè no estan prou elaborats, li retrau que hi ha abundància d’idees i absència d’emocions, que no esmenta pràcticament res del càncer i la mastectomia que va patir, és una intel•lectual més que una artista, la seua relació amb ella mateix i amb el món és ‘mental’ perquè com anota ella: “l’únic que compta són les idees”; al dietari de Sòria es diu “els dietaris com cal solen parlar d’assumptes propis, en canvi jo parle de literatura, d’altres, no sóc jo un reflex i una resposta als altres?”

 3) Enric Sòria no és original al seu dietari, parla dels temes comuns a la literatura universal. No obstant, n’és original com a exemple paradigmàtic en la forma expressiva, en la ‘imbricació’ ‘substancial’, en les idees que conforma i transmet al seus llibres. No és missió dels escriptors dirimir entre una veritat objectiva i subjectiva, sinó tenir present el lligam entre el pensament i la vida.

 Guillem Calaforra -que traduí “La ment captiva” de Czeslaw Milosz (PUV) i s’atreví a radiografiar a Joan Fuster en “La dialèctica de la ironia” i que acaba de traduir del polonès, amb Marta Cedro, “El llenyater” de Michal Witkowski- va manifestar que era del parer que l’autor no havia d’estar present a les presentacions del seu llibre, per poder parlar lliurement; quan va llegir entorn el 1994 “Mentre parlem” es va preguntar com era possible que algú amb 21 anys escrivís aquestes coses; com ha pogut llegir tant? Calaforra confessà que se sentí interpel•lat en una comparació inevitable: i tu què has fet? Un balbuceig (perquè era un dietari a l’estil de Pla, Segarra, Fuster, Valentí Puig, Gimferrer, Rubert de Ventós); aquest llibre era la veu d’un contemporani que parla com un clàssic.

 Si el llibre com diu el subtítol és un fragment, on hi és la totalitat? Iniciàtic o consagrat? Fou per Calaforra una aparició estel•lar amb una tradició al darrere, amb uns referents molts clars, una influència decisiva de la literatura catalana, hispana, llatinoamericana, francesa i centreeuropea que desenvolupa en altres dietaris i un to molt personal. Hi ha una certa evolució d’estil entre els sis anys que abraça el llibre, entre les anotacions d’un escriptor molt jove que s’acosta preventivament a l’escriptura, més, amb ofici, a l’estil alemany; i després introdueix un tarannà polèmic. Sobta l’estil, el fraseig, es nota que es tracta d’una escriptura madura, que només tenen els més grans en prosa. Si les idees són clares, l’escriptura serà clara (Wittgenstein), transparent, prosa de qualitat, evita i defuig la pedanteria i l’obsessió narcisista; existeix la ‘naturalitat’, després d’un treball de depuració com el que fan els escriptors de raça; transmet idees, reflexions; és un llibre riquíssim en al•lusions culturals, enciclopèdic, un pòsit de lectures, sensibilitats i coneixements envejables. Una curiositat constant, de novetats, per païr-les i posar-les en el text.   

 És un escriptor amb una tendència a l’equanimitat; això, per ser poc habitual al nostre entorn, em causà admiració. Si l’estil és així de transparent, clar i dialògic, és perquè Sòria considera que “tota escriptura és diàleg”, i ell és un dels millors conversadors que ha conegut. La reedició d’aquest llibre per PUV és una magnífica notícia perquè em desmenteix la sensació que tenia que aquest no és un país normal, perquè els llibres que es reediten són del tema de sempre, i, en canvi, els que aporten moltes coses substancials no es solen reeditar quasi mai; aquesta reedició trenca tendència.

 Enric  Sòria, després de donar les gràcies i dir que Calaforra té molta raó perquè si està davant l’autor del llibre que es presenta, si l’alaben li ixen els colors i si el critiquen ‘ja veus’; va dir que “Mentre parlem” eren un grapat de quaderns que havia anat escrivint, mentre escrivia poesia, durant sis anys; els va presentar a un premi, li’l donaren, però, a l’hora d’editar-lo li digueren que l’havia de retallar; la retallada la va fer ell mateix, amputant membres, però tot i que fou el seu propi cirugià, s’havia quedat amb les ganes de publicar-lo sencer. Aquest desig s’ha complit ara i li agrada perquè és com el va escriure i volia que fora. Les anotacions que quedaren retallades, semblen noves, d’una vitalitat renovada; són quasi un terç de llibre restituït que abans no s’ha pogut llegir i ara sí, sencer, íntegre; com un deute saldat.

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER