Gustau Muñoz
Raimon, guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2014, ens acompanya amb el seu cant, la seua poesia i la seua actitud cívica insubornable des de fa mig segle. Personatge cabdal del nostre país, de la nostra cultura, de la nostra llengua. Referent i exemple clar de la unitat profunda de les terres de parla catalana, una unitat actual, viva, que enfonsa les arrels en un passat que es remunta al segle XIII. Un passat que ens determina i que després d’un llarg desdibuixament es va revitalitzar en temps de la Renaixença. I va rebre l’impuls definitiu als anys 1930 i sobretot a partir dels anys 1960, quan la nova consciència valencianista promoguda per Fuster va deixar clares algunes coses, les coses fonamentals. En aquesta nova època d’esplendor literari i civil, malgrat els retrocessos a la foscor, malgrat els entrebancs i la repressió, Raimon hi ha tingut un paper excepcionalment destacat. Perquè Raimon és un artista subtil i poderós capaç d’arribar a la sensibilitat més íntima, de fer vibrar milers i milers de persones. Un músic que ha concebut melodies i cançons que ens vénen sovint a la memòria. Un poeta que sap activar l’emoció. Un prosista molt considerable. Un home de cultura que ha sabut llegir i transmetre els nostres clàssics com ningú. Un ciutadà coherent, lúcid i combatiu, compromès amb els més febles, amb els derrotats i humiliats, amb la gent que va “alçant-se des del fons dels segles”, amb el seu País, al qual ha aportat la dignitat cultural que tant necessitava. Ramon Pelegero Sanchis, Raimon, un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes més que merescut que referma ara, en un moment de desclosa, el sentit d’un vell combat.
