La tàctica del quant que pitjor, millor. D’Allende a Maduro.

maduro

Joan del Alcàzar

 

En aquests temps que vivim de relativismes insuportables, en els quals els arguments més pelegrins s’exhibeixen amb una supèrbia inversament proporcional a la seua consistència, es pot llegir a analistes de diversa mena pontificant sobre com són i com han de ser les coses en qualsevol escenari polític. Es poden llegir i escoltar últimament opinions poc mesurades que realitzen ―per exemple― un exercici d’història comparada entre el Xile d’Allende i la UP i la Veneçuela de Maduro i el seu socialisme del segle XXI. I la veritat és que si açò sorprèn que es realitze des de latituds allunyades del país andí, allò que arriba a generar perplexitat és que també es faça des de Xile. L’ex canceller mexicà Jorge G. Castañeda es referia a aqueixos exercicis analògics com una expressió del pensament troglodita.

Equiparar la figura de Salvador Allende amb la de Nicolás Maduro és una cosa difícilment comprensible per a un observador mínimament informat. Des de la fortalesa del seu lideratge a la seua capacitat oratòria i el seu cosmopolitisme, des de la formació intel·lectual al compromís democràtic demostrat, el veneçolà està lluny de la talla del xilè. Però si els homes són inusualment antitètics, igual o més ho són els contextos en els quals ambdós se situen. Allende va liderar un procés que, amb les seues llums i les seues ombres, propugnava introduir canvis estructurals en el seu país superant els antagonismes binaris propis de la confrontació Est-Oest de l’època. Un context geopolític internacional que, malgrat la crisi d’Ucraïna, poc té a veure amb l’actual. No sembla, doncs, que un breu exercici d’història comparada ens permeta avançar més: no hi ha cas per a la comparació. Podríem, fins i tot, concloure ―com feia Castañeda recentment― dient que Allende va ser una víctima més de la Guerra Freda, mentre que Maduro és una tragicòmica reminiscència.
Tot amb tot, clar, és cert aquell adagi que el que cerca, troba. I ho hem fet. Existeix un element tangencial, un punt de contacte entre el procés xilè dels anys de la Unitat Popular i el que actualment es viu a Veneçuela. En ambdós casos trobem dosis elevades de mentida i manipulació per part dels actors en conflicte. Més enllà de les intoxicacions, de la propaganda negra i d’altres armes de combat, al voltant del que està ocorrent en la Veneçuela actual trobem ―dins i fora del país del Carib― dosis letals del vell axioma esquerrà del quant que pitjor, millor. Dit d’una altra forma, es tracta de maniobres que pretenen aguditzar les contradiccions internes del sistema a qualsevol preu, sense respectar a res ni a ningú, ni valorar costos fins i tot humans perquè, ja se sap, la guerra [de classes] és la guerra [de classes]. Llegia dies arrere un text d’un ciutadà situat en l’esquerra auto denominada revolucionària, en el qual afirmava que l’únic objectiu veritable de [la seua] esquerra és derrotar a la dreta, a com siga menester. Se suposa que per a, arran la victòria, instaurar una dictadura de proletaris obrers i camperols. Al cap i a la fi, açò del respecte pels Drets Humans no deixa de ser per a alguns ―sembla― una basta mentida burgesa.

Idees més o menys coincidents podem rebre de ciutadans que no han reflexionat molt no ja sobre allò que va ocórrer al Xile d’Allende, sinó sobre allò esdevingut a d’altres països d’Amèrica Llatina durant els setanta i els vuitanta; que no han reparat en les reflexions realitzades, precisament al fil de la caiguda d’Allende, per Enrico Berlinguer i els comunistes italians; que semblen ignorar l’ocorregut entre 1989 i 1991 en l’escenari internacional; que no són capaços de comprendre que Cuba és avui un projecte social fracassat convertit en una caricatura patètica del que va voler ser i no va poder. 

Aquestes lectures binàries, dicotòmiques, que engrandeixen els antagonismes que ja són grans entre els actors en conflicte de les nostres societats, no són no obstant això una novetat en l’espai polític. Tornem a la comparativa entre el Xile d’Allende i la Veneçuela actual, ara que el president Maduro diu que tots els que s’oposen a la seua política ―incapaç de traure al país del fossat de la inflació, el desproveiment i la violència extrema (no solament la política, la social que és molt més greu)―, no són sinó feixistes. 

 

Al novembre de 1971, es va produir un esdeveniment que tindria un efecte greument polaritzador en la societat xilena: la visita de Fidel Castro. L’estada es va allargar de forma impensable per als hàbits diplomàtics: va durar més de vint-i-quatre dies. Tant per la seua extraordinària durada com per les tensions i els problemes polítics i diplomàtics que va generar, la visita del mandatari cubà va causar un enorme impacte molt especialment per la conjuntura en la qual vivia Xile. El Comandant va recórrer incansablement el país de nord a sud, va visitar més d’una desena de ciutats, va participar en infinitat d’actes en espais públics oberts i tancats, va dictar conferències en diverses institucions, es va reunir amb una infinitat de representants d’organitzacions de la societat civil i de l’aparell estatal, especialment d’entitats sindicals i femenines, va participar en exaltats debats amb estudiants universitaris i va concedir una gran quantitat d’entrevistes a òrgans de premsa, xilens i estrangers. Castro va ser, per descomptat, una espècie d’estel mediàtic aclamat allà on va estar, però va ser un hoste que va arribar a resultar incòmode per al govern xilè.

Es va presentar com un amic primer i com un protagonista després, que va dir que compartia aliats i enemics en l’escenari intern amb els revolucionaris del govern. Açò va acabar per generar una situació molt delicada en les relacions diplomàtiques entre Xile i Cuba. Com va escriure Alberto Aggio, davant cada intervenció del Comandant, el govern es veia forçat a posicionar-se a propòsit de les interpel·lacions efectuades pel revolucionari cubà, per la qual cosa coincidim que amb Castro a Xile es va introduir un element de qüestionament del sistema polític nacional que no existia abans, així com un descrèdit del procés que estava sent conduït per la Unitat Popular i per Allende.
En una entrevista en la TV nacional xilena, conduïda per Augusto Olivares (el periodista que se suïcidaria en La Moneda poc abans que el seu amic Salvador Allende), mentre el president s’esforçava per fer explícits els assoliments del seu govern, el dirigent cubà explicava [també al mateix Allende] les resistències amb les quals s’enfrontava el procés xilè. La principal, el feixisme. Els feixistes xilens (segons ell tots els que no estaven amb l’Allende revolucionari) solament tractaven “de guanyar massa, amb la demagògia si és possible dels sectors més endarrerits de les capes humils, i guanyar massa en les capes mitjanes”. 

Certament, tant la desimboltura com la tendència a deixar de costat qualsevol subtilesa amb les quals Castro va intervindre en l’escenari xilé va acabar ―com explica Aggio― per produir o accentuar un ambient de confrontació entre esquerra i dreta que impediria o impossibilitaria a partir d’ací qualsevol convivència democràtica. 

Segurament, seguint la doctrina dels seus mentors cubans, Nicolás Maduro segueix aplicant, quaranta anys després, la mateixa tàctica que tan dolents resultats va donar a Xile.

És per açò que sorprenen algunes declaracions que s’estan produint actualment en aquell país. Molt recentment la jove diputada comunista Camila Vallejo ha rebut fortes crítiques per titllar ―en un twitt del seu compte personal― de feixistes als opositors al govern de Nicolás Maduro: “L’oposició feixista ―va escriure― està posant en greu perill la democràcia a #Veneçuela: el poder es guanya en les urnes, no mitjançant el crim”. Sorprèn que la jove dirigent comunista no sàpiga que és el feixisme o, si més no, que utilitze eixa etiqueta amb tanta lleugeresa. En paral·lel, el president del seu partit, Guillermo Tellier, a propòsit de la situació veneçolana ha culpat a la premsa: “Poden cometre’s excessos, però si es té en compte que la majoria dels morts són chavistes d’on ve l’excés? Tinc la sospita que a Veneçuela existeix molt de construcció mediàtica”. En la mateixa entrevista, referint-se al règim castrista, el dirigent comunista xilé va respondre de forma canònica: “Jo crec que a Cuba no hi ha problemes de drets humans. Hi ha restriccions que fins i tot ara estan alçant-se”.

No sembla ser aquesta la millor forma d’ajudar ni als veneçolans ni als cubans a assolir un govern de progrés com el que presideix Michelle Bachelet, al qual estan presents també els comunistes locals. La tàctica del quant que pitjor, millor mai ha donat bons resultats per a la causa de la majoria. Mai. 

 

 

 

(Publicat a http://escriureenlaire.blogspot.com)

 

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER