Josep Gifreu
La virtut d’Operación Palace (OP), el fals documental ideat per Jordi Évole per recordar el 23-F d’ara fa 33 anys, rau a situar en el centre del debat públic la naturalesa del discurs audiovisual. Cap dels cinc milions de teleespectadors del programa va restar indiferent davant la farsa televisiva. El programa va suscitar un activisme inusual a les xarxes socials i de signe extremadament oposat: des dels que el consideraven un programa genial als que el qualificaven de paròdia intolerable.
L’emissió d’OP també ha motivat debat conceptual en l’estela d’Orson Wells i dels fakes (falsificacions) memorables de la comunicació de masses o de les pràctiques de la comunicació com a guerrilla. La gràcia d’un fals documental rau a saber amagar la falsedat de la informació mentre es lliuren a l’espectador les claus de la falsificació. I l’obra d’Évole compleix bé aquesta doble virtut: un director escènic posa guió i imatges a la trama d’un fals cop d’estat ideat pel govern i executat pels militars per salvar la democràcia espanyola. La farsa del gran guinyol és tan perfecta com inversemblant. Fa riure. Fa somriure. I fa mal.
El debat social ha arrossegat també un cert pronunciament dels intel·lectuals. L’OP no ha deixat tampoc indiferents els comentaristes del discurs públic i de la història. Periodistes, columnistes i bloguers s’han fet ressò aquests dies de la divisió d’opinions sobre com parlar del 23-F. En general, els periodistes han aclamat la idea. Els escriptors i historiadors, no tant. Per exemple, la novel·lista Carme Riera (La faula del 23-F) considerava l’obra una ficció magistral per l’intent de buscar “la veritat de les mentides”. Tanmateix mantenia reserves sobre la pertinència d’usar el gènere del fals documental, així com sobre la participació de polítics reals en la farsa.
Una esmena a la totalitat de l’OP, la plantejava l’historiador Agustí Colomines (Évole i el 23-F). A la pregunta de què havia aportat el programa al coneixement dels fets, contestava: “No res”, no va fer avançar “ni un pas més sobre el que ja se sabia”. Al seu criteri, el periodista va optar per “la ficció espectacular i escandalosa i no pas per sotraguejar de veritat els fonaments del poder actual”.
Casualment, l’endemà de l’emissió de l’OP, Mediapro, l’expropietària de La Sexta on es va programar la paròdia d’Évole, va recuperar i projectar el documental El 23-F des de dins. Aquest documental, coproduït amb TV3, dirigit per Joan Úbeda i emès el 18 de febrer de 2001, és encara el document(al) de referència sobre aquells fets. Però, vist ara a tretze anys de distància i l’endemà de l’Operación Palace, l’observador no pot deixar-se de plantejar un interrogant: què se sap avui de la veritat històrica del 23-F?
I una qüestió no menys interessant: què pot fer i dir avui un documental realista sobre el 23-F? En realitat el documental del 2001 no fa més que registrar la gran farsa que llavors continuaven representant els militars colpistes, orgullosos d’haver sofert condemna per haver estat “lleials al rei”. I a la democràcia? I a la sagrada Constitució? Silenci.
En suma, en la pantalla història i farsa han de conviure. La teoria dels gèneres narratius ens permet de valorar tant la necessitat del bon documental històric com l’interès d’un fals documental de qualitat quan l’opacitat, la impunitat o la falsificació interessada de la història impedeixen la veracitat exigible al bon periodisme.
Publicat a El Punt Avui, dissabte, 8 de març del 2014
