Nosaltres els valencians, de Joan Fuster

nosaltres els val

Gemma Pasqual

 

No havia fet encara els divuit anys quan un amic em va lliurar un exemplar de “Nosaltres els valencians”. Recordo com si fos ara com vaig mirar-ne escèptica la portada: una foto de l’Àngel Custodi del Regne de València amb un cangur taronja a sota. L’única cosa atractiva era el nom de l’autor: Joan Fuster. Encara no havia llegit res d’aquest insigne suecà, tot i que ja en aquella època s’havia convertit, per a mi i per a molts altres joves, en tot un referent.

Vaig tenir abandonat el llibre molts dies a la tauleta de nit, mai no trobava el moment de posar-m’hi. Fins que un dia em vaig decidir a fullejar-lo i no vaig poder parar. Fuster negre sobre blanc conceptuava i explicava d’una manera clara tot el que em bullia al cap, amb les seves pròpies paraules: “Pocs valencians hi deu haver –valencians amb un mínim de consciència d’ésser-ho– que no s’ho hagen plantejat alguna vegada: què som, i per què som com som.” Aquest llibre em va ensenyar que “Dir-nos «valencians», en definitiva, és la nostra manera de dir-nos «catalans».”

Amb el temps he descobert el perquè de la foto de l’Àngel Custodi. Fuster mateix ho explica: “Palau de la Generalitat, a València. Fragment de pintura mural de l’anomenat Saló de Corts, que representa l’emblema del Braç Reial: un àngel que sosté l’escut i la bandera de les poblacions valencianes que el constituïen. La senyera és la de les quatre barres, sense discussió: sense blau.” (El blau en la senyera, 1977). I que el cangur taronja pertany a l’edició de butxaca d’Edicions 62, que es va estrenar amb aquest llibre el Sant Jordi del 1962.

Segons Fuster: “El Nosaltres el vaig fer en mes i mig o dos. Allò va ser una d’aquelles coses del Max (Cahner). Max és un personatge impertinent que sempre m’estava burxant: «Has d’escriure un llibre, has d’escriure un llibre, has…» «Te l’escriuré, però deixa’m tranquil.» Em vaig posar a la màquina, i vaig anar posant en solfa totes les coses sobre les quals havia reflexionat els darrers anys.”

El recentment desaparegut Josep Maria Castellet explica en una entrevista feta per Francesc Viadel que “Nosaltres els valencians causà una gran sorpresa. El llibre representa l’ampliació de la visió de la cultura catalana des d’una òptica de Països Catalans, per cert, sempre tan entredita aquí a Catalunya. Joan Fuster serà l’intel·lectual amb més influència de 62, un dels fars d’il·luminació de l’editorial.

En el desè punt del contracte entre l’editorial i l’assagista va fer constar que es comprometia “a regalar a l’editor un titot per cada reedició que l’editorial faci de l’obra”. Més de cinquanta anys després de la seva publicació desconec quants titots va haver de regalar Fuster, el que és cert és que “Nosaltres els valencians”, el pensament i la figura de Joan Fuster són plenament vigents, per la seva capacitat d’anàlisi i de reflexió més enllà dels fets conjunturals.

Joan Fuster deia que “Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir.” Segueixo el seu consell i continuo llegint i rellegint “Nosaltres els valencians”, d’una altra manera, més reflexiva i més crítica. I em pregunto que diria l’il·lustre suecà de tot el procés de construcció nacional que està vivint el Principat i quina anàlisi faria sobre el País Valencià. De segur que feia un altre llibre. Però ell no hi és i ara ens toca a nosaltres… els dels Països Catalans.

 

Publicat a El Punt Avui, dijous, 27 de febrer del 2014

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER