Cadells de meuques

quicocul

 Vicent Olaso               

                Si no recorde malament, quan un notori empresari valencià era el president d’un conegut club de futbol, va afirmar que el director d’un famós diari era, textualment, “un fill de puta”. El diari, no cal dir-ho, va ressaltar ben clarament a les seues pàgines les declaracions de l’empresari, atorgant-ne la categoria de notícia preferent. En aquella època, aquest home, membre d’una provecta família de negociants, era notícia, dia sí dia també, per comentaris i accions tant o més controvertides que aquesta, de manera que els lectors tampoc no s’hi van escandalitzar gaire. I si la memòria no em falla, al juí que va seguir arran de la denúncia del director, es va defendre afirmant que, en un context valencianoparlant, l’expressió no significava necessàriament un insult, sinó que podia aplicar-se també en altres sentits.

                L’home tenia raó, perquè és cert que, de vegades, els valencianoparlants utilitzem  l’expressió “fill de puta” de manera laudatòria, per fer esment d’una persona amb un peculiar enginy. Diguem-ne algú especialment llest per trobar solució a un problema o per sortir-se’n d’una complicació. Diguem-ne algú que té l’habilitat de fer sempre el que vol o d’emportar-se la raó en qualsevol cas. Fins i tot, fixeu-vos, podem qualificar així els nostres millors amics, que entendran que estan rebent una lloança. Alto! El qualificatiu també té usos negatius. “Treballar com un fill de puta” significa fer molta feina, més de la que tocaria fer-ne. I, és clar, hi ha l’ús denigrant, que, comptat i debatut, és el més universalment emprat, i que té equivalents en un bon grapat d llengües arreu del món.

                Aquesta darrera accepció, la de la persona avesada a la malifeta, ha batejat fins i tot una manera d’actuar coneguda com “filldeputisme”, paraula moderna o neologisme que propose d’incloure en futures edicions dels diferents diccionaris normatius que són i seran. S’entén que el filldeputisme fa referència a una acció continuada de “putades”, duta a terme per un expert en la matèria, que possiblement s’arribés a sorprendre -i ofendre- si algú li’n fes l’oportuna indicació. Una cosa sembla clara, és difícil que un fill de puta dimitesca, de fer putades, vull dir. Com a tantes coses en la vida, t’hi acostumes, li prens gust. Potser un dia, amb la guàrdia baixa, t’assalta un remordiment sobtat. Però, reconeguem-ho, s’acaba fent corfa, i així, passats els anys, el fill de puta està convençut que actua dintre de la més absoluta normalitat  quan fa una “jugada fosca” contra els seus homònims, el que penca com un maleït o el que mostra un escreix d’intel·ligència. Pobres fills de putes, aquests darrers.

                Resumint, que per mor d’un ample camp semàntic, el País Valencià està ple (i envoltat) de fills de putes de tots els colors i sabors. Dels que treballen deu o dotze hores al dia, dels més llestos que la fam i dels que es dediquen a emprenyar el veïnat. D’amics i d’enemics, coneguts i saludats, dels que duen corbata i dels que es mantenen fidels a l’espardenya. Per trobar-los, només ens cal eixir de casa o seguir les notícies de premsa. Fóra tasca infructuosa fer-ne recompte; creixen com els bolets. El cas és que un català -ai!- ja ens ho deia fa més de trenta anys. El gran Francesc (Quico) Pi de la Serra avisava que “Si els fills de puta volaren, no veuríem mai el sol”. I potser tampoc la lluna de València.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER