Mites i fantasmes dels Països Catalans

Imprimir

Toni Rico

Darrerament hem tornat a viure un d’aquells moments de debat nacionalista estúpid. La discussió girava al voltant de la història i l’antiguitat de les nacions. Els protagonistes, com sempre, uns polítics que des del seu nacionalisme banal acaben projectant un essencialisme atemporal i, val a dir, també d’un nivell intel·lectual molt baix. No cal ser gaire espavilat per a entendre que tot nacionalisme crea els seus mites i fantasmes. Aquell que pretén construir els Països Catalans com a realitat nacional plausible no n’és menys. És per això que, més enllà de la dialèctica nacionalista interpretada per dos personatges dretans com Mas i Rajoy, cal que fem un exercici introspectiu i analitzem com la idea dels Països Catalans també s’ha construït a partir de la repetició, generació rere generació, d’una sèrie de mites i fantasmes que, com a mantra elemental, han arribat a l’any 2014 i s’han trobat amb una realitat que els qüestiona i no els assimila ni socialment, ni històricament, ni molt menys políticament.

El mite de la catalanitat comuna

El primer mite a patir del qual s’ha construït la idea dels Països Catalans, ha estat el de la catalanitat comuna. A partir de la llengua, hem fet la translació cartesiana, per tant certa, de llengua és igual a nació. Aquesta equació herderiana semblava que no havia de fallar. Ara bé, si analitzem la història de les nacions i els moviments nacionalistes, podem observar com això no és així. Si més no sempre i de manera inevitable. Els austríacs parlen alemany però políticament, per tant nacionalment, no se’n senten ni ho volen ser. Una part de Suïssa parla francès, però en cap cas els habitants de Ginebra o Jura pretenen passar a formar part de l’estat gal. La llengua, per tant, uneix els Països Catalans culturalment i lingüísticament, però no políticament. Compartir llengua no vol dir compartir nació, perquè la formació de la identitat d’aquesta va més enllà del fet lingüístic, es troba estrictament en el plànol polític i sobretot voluntarista dels seus habitants.

La mitificació de la història

Algú podria dir: d’acord, la llengua no fa la nació, però i la història? Si alguna disciplina acadèmica ha tendit a la creació de mites ha estat la història. Sobretot una història presonera de la política i no de l’acadèmia. Tota nació necessita d’un relat històric més o menys sòlid que la justifique. Els Països Catalans tornen a no ser menys. El nostre relat ha anat a cavall entre el romanticisme del primer catalanisme que considerava el País Valencià i les Illes com una mena de prolongació de la catalanitat, i la selecció d’una història a la carta al servei d’un llinatge que es va expandir i consolidar en temps medievals. Hem desenvolupat una narració on la conquesta jaumina juga un paper fonamental; els mariners valencians i mallorquins, malgrat el particularisme del XV, s’identifiquen com a catalans pels Consolats del mar; i que obvia, per incòmodes, els segles XVI i XVII, arribant així a la gloriosa resistència d’Almansa i l’Onze de setembre de 1714. La memòria històrica és selectiva i la que serveix per a justificar una nació encara ho és més.

El fantasma de la particularitat

Si alguna cosa ens demostren els dos segles “oblidats” de l’època moderna, i sobretot la història contemporània de cada territori, és que l’aprofundiment en la particularitat no ha estat cap invent del “malèfic” nacionalisme espanyol, sinó la construcció lògica d’una identitat particular per a uns territoris que de manera autònoma, i des del minut zero de la seua existència, s’han construït a ells mateixos. Un procés que, val a dir, no ha comptat amb cap resistència per part dels seus habitants, fet que ja ens indica que la particularitat territorial ha estat un element volgut i no imposat. Podem buscar en la història, que no trobarem, cap proclama des dels diferents territoris en favor d’eliminar l’autonomia, i per tant independència política, de cada país. És més, el primer catalanisme, valencianisme o mallorquinisme contemporani -com no podia ser d’altra manera- planteja la idea de la nacionalitat compartida des de la diversitat. Això és lògic: són moviments hereus del republicanisme federal de finals del XIX. Tret de la idea de la Greater Catalonia defensada per la dreta catalana, cap moviment progressista o esquerrà amb una sensibilitat favorable a la construcció nacional comuna per a valencians, catalans o mallorquins, va pretendre mai eliminar la particularitat en favor d’un centralisme que, precisament, s’identificava com a enemic de la llibertat i el progrés. Quan canviem, doncs, el plantejament federal dels Països Catalans per un fonamentat en el binomi centre/perifèria?

La transició com mal de tots els mals

Des del meu punt de vista tot plegat acaba sent fruit d’una interpretació errònia de la proposta fusteriana i, sobretot, del paper autodefensiu que els partidaris del projecte prengueren davant del canvi de règim polític. Fuster no va concretar mai com havien de ser els Països Catalans que imaginava. Al cap i a la fi, la definició del projecte passava del marc teòric i intel·lectual, si es vol filosòfic, a l’estrictament polític. No és qüestió d’excusar Fuster, sinó de no culpar-lo d’allò que altres tampoc foren capaços de fer. Perquè el de Sueca no va ser Déu, però tampoc el dimoni. Va ser la transició una “traïció” al projecte dels Països Catalans? Relativament. I m’explique. El pas de la dictadura a la monarquia parlamentària fou un moment traumàtic per a les diferents cultures polítiques, especialment per a aquelles que havien estat protagonistes de l’oposició al règim. No va haver la ruptura imaginada sinó el pacte d’elits. Els plantejaments considerats com a “maximalistes” foren abandonats amb una facilitat que anys enrere hauria semblat increïble. Així, de la mateixa manera que la proposta republicana fou eliminada del programa del PCE, l’embrionària idea política dels Països Catalans va quedar també en el calaix dels records de l’antifranquisme. Perquè els Països Catalans encara no estaven consolidats el 1975 com a projecte comú ni tan sols per a les cultures “nacionalistes” dels diferents territoris. Per tant, la ciutadania en general encara tenia menys assumida aquesta nova proposta nacional. Si exceptuem el nou independentisme, la resta tot just començaven a acceptar la idea dels Països Catalans amb molts matisos i elements de discussió. Per què? Doncs per la simple raó que aquesta nació de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó mai havia estat en el seu imaginari polític, ni com a programa ni molt menys com a realitat nacional plausible. Per una qüestió de traïció? De botiflerisme? Explicació simple i a més falsa. No ho estava perquè en els diferents territoris la identitat nacional diferent de l’espanyola que s’havia construït només contemplava el territori immediat, i anar més enllà de les pròpies fronteres assumides com a “nacionals” només es tenia present en termes estrictament culturals i lingüístics. És per això que el resultat de la transició fou el que fou més enllà de les prohibicions de federació per part de l’Estat espanyol, el soroll de sabres o les “renúncies” d’una naixent classe política amb més tics de l’antic règim del que ells mateixos pensaven.

I més enllà del nacionalisme… què i com?

Per tot això, saber analitzar el passat i no repetir mantres que històricament no són del tot certs, ha de ser el primer element a tenir en compte en la construcció dels Països Catalans. Per a entendre la realitat present cal entendre també el passat. La mitificació de la història, per a bé o per a mal, només serveix per a encallar el projecte dels Països Catalans en batalletes de bons i dolents, traïdors i almogàvers conscients, i d’altres glòries de la dialèctica política més bàsica de tot nacionalisme. Com deia recentment el periodista Antonio Baños “no som folklore, som política”. I aquesta reflexió és clau per a reconvertir els Països Catalans en un projecte atractiu, de canvi polític, i que abandone el tuf essencialista que en determinats moments ha semblat transmetre. Ens cal, doncs, política, programa, alternativa, poder dels comuns, per sobre de mites i fantasmes. El repte és aconseguir-ho, i voler és poder.

 

Publicat a Llibertat.cat (20 de febrer del 2014)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER