Qui té por del tripartit?

protesta

Manuel Alcaraz

“Comprométete o calla. Ven o vete…”

Félix Grande

El PP encadena hemorràgies i el seu equilibri es torna precari. Pot semblar ben estrany que la més gran fuita de sang se li produïsca pel costat dret, però no ho és tant. És el resultat de sumar dues realitats. D’una banda, el seu convenciment que la cosa natural és que ells siguen els qui governen provoca que consideren la seua estada en l’oposició un oprobi que ha de remeiar-se com més prompte millor: tot va valdre per a arribar al poder, esprement la crisi en la batedora de les promeses falses i irreflexives i de les exageracions sense aturador, cosa que genera ara un buit d’horitzó i els dóna aspecte de xerraire canalla. A això cal afegir-hi, d’altra banda, les tombarelles escorades a estribord cada vegada que abdiquen d’elaborar pronunciaments propis amb ingredients liberals, cedint la producció cultural a intel·lectuals veterotestamentaris i a la Catòlica i, els darrers temps, a les associacions de víctimes del terrorisme. El PP, en les actuals condicions d’incertesa extrema, ha preparat acuradament el camí per al sorgiment d’altres forces o per a regalar el discurs a alguna de les què ja han comparegut –marques blanques amb ànimes negres. Quant els costarà la broma, ja ho veurem.
Tot plegat incideix en terres valencianes, per bé que ací tenen els seus pecats particulars: el PP va de cap en la CV a la desfeta, i per les seues angoixes el coneixereu. Que està contra les cordes es nota en el fet que l’únic discurs vertebrador a què pot recòrrer és el de fer por amb el tripartit. Tant de bo per a l’esquerra, és clar, a la qual li van fent un nom: si no t’estimen que et tinguen por, qualsevol cosa abans que passar desapercebuts, com era el cas. En un altre moment la cosa hauria colat, segurament, però avui la majoria té més por a que li tanquen centres de salut i aules, que els cobren medicines i els lleven beques o pensions, que a l’espantall de torn. I la imatge de podadora i dalla és dels de la gavina. I tal vegada encara es podria argumentar que els valors predominants (en part generats o mantinguts per la mateixa por) són conservadors, que la societat valenciana encara no ha rentat les seues culpes, la seua cobdícia i ambicions. Podria ser. Però la veritat és que una gran part de valencians han eixit escarmentats de les vel·leitats dels promotors de la política, dels constructors de fiascos i dels beats de l’especulació. Diuen els pregoners del PP que a l’esquerra només la uneix l’afany de desplaçar al PP, i en part tenen raó. Perquè eixe desig és més que raonable, atès que fins i tot centenars de milers de votants del PP saben que el que va unir al PP van ser les xarxes de corrupció i clientelisme, les faraonades d’excèntrics depredadors dels pressupostos i l’analfabetisme en la gestió i la previsió del futur. No és poca cosa.
El que no acabe d’entendre és per què les esquerres es mostren encara tan cautes per a llançar el missatge de futur i proclamar que els pactes entre forces democràtiques són legítims, i que poden ser flexibles i de geometria variable, ja es veurà, i tant se val com se’n diga, jo què sé, Aliança pel Canvi o alguna cosa així. Molt més legítims, en qualsevol cas, que els pactes subterranis de pecadors i pescadors en aigües tèrboles, que els matrimonis d’amor i conveniència dels qui ens han dut fins ací. Jo crec que les esquerres han fet com calia el seu paper en la fase anterior: van traure a la llum la corrupció i han establert una perspectiva comprensible que lliga els abusos quotidians amb les insuficiències actuals; han demostrat, en fi, que res del que passa a hores d’ara, res dels patiments actuals, és casualitat, i que fins i tot  en les matèries en què la desgàcia és compartida amb altres Comunitats, assoleix ací perfils de fàstic i pena: l’única cosa de què som exemple a Espanya.
Però crec que ara estem en una altra fase. La població ja està advertida i ha entès el que ha succeït i encara que poden arribar noves males notícies, el que trobem ara és una dissonància insuportable: l’únic discurs del PP és que la crisi s’acaba, però la realitat tangible és que les condicions de vida de la majoria es deterioren i que, per consegüent, si és veritat la primera part de l’equació, només significa que, contra tota promesa, l’eixida de la crisi serà una estafa construïda sobre un frau i que els pocs que la van provocar seran els qui s’enriquiran segons la macroeconomia. Això comportarà, probablement, major activació social i no m’estranya poder llegir plomes mullades en tinta conservadora que abominen de la “violència” –en menys del 1% de mobilitzacions hi ha hagut actes violents- i de la presència mateixa de les masses en el carrer. Alguns volen canviar les coses en amigables xarrades de cafè, però la cosa no va així, no val que el missatge siga: “ja que sou pobres, sigueu bons”. Critiquem la violència, si n’hi ha, però entenguem que molts ciutadans se senten íntimament agredits: la perspectiva llavors canvia. Perquè són les polítiques de la dreta les que poden encebar la bomba i només una imaginació que il·lusione amb un futur diferent la que la desactivarà. Però alhora l’ambient és soterradament més sord: ja no n’hi ha prou amb la bandera i el crit. L’única cosa que podrà ser llegida sense ambigüitat és la voluntat ferma de canvi. I per a això ja no n’hi ha prou amb la queixa pel que va ser, ni la denúncia, ni la solidaritat del comunicat de premsa: el dibuix del futur, la sembra de l’esperança és l’única pancarta vàlida. Però encara no sabem fer-ho. Contra els corruptes vivíem millor, però una vegada que tenen nom i cognoms perden la gràcia. Constata Claudio Magris que la política es fa en els carrers i en les institucions de moltes maneres, però que “el que compta o hauria de comptar és tornar a casa, a la nit, contents no solament d’haver cantat les cançons que commouen els nostres cors o d’haver bramat contra l’adversari, sinó sobretot, si fos possible, d’haver convençut almenys un elector de l’altra part de canviar la pròxima vegada el seu vot”. Doncs això.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER