Arrestatz de manipular l’occitan au País Valencian

oc

Domergue Sumien

Existís un grop cultural, al País Valencian, que se ditz “occitanista”. A pauc d’impacte dins lo País Valencian e es gaire conegut en Occitània. Ten un discors que pòt semblar simpatic. Mas en realitat fa mal a l’occitan.

Per comprene çò que se passa, primièr, cal ramentar cossí la lenga catalana subreviu al País Valencian.

Remembrança sus la question valenciana

Se sap que lo País Valencian es una partida dels Païses Catalans e que lo valencian es una varietat de la lenga catalana. L’immensa majoritat del valencianisme digne d’aquel nom (lo valencianisme dinamic, lo que defend l’us del valencian contra l’espanhòl) se considèra coma una partida del catalanisme.

En 1932, una convencion rassemblèt a Castelhon de la Plana los grands movements culturals valencians per adoptar solemnament la nòrma ortografica del catalan segon Pompeu Fabra e l’IÈC. Son las Nòrmas de Castelhon (Normes de Castelló), que son uèi oficialas e, en general, ben aplicadas. Illustran la catalanitat del valencian.

Mas, dempuèi la fin dels ans 1970, una minoritat de militants valencians, nostalgics del franquisme, e aderent a un chauvinisme espanhòl de drecha dura, pretendon que lo valencian seriá una lenga distinta del catalan. Es lo secessionisme lingüistic valencian, tanben nomenat blaverisme, e sos partisans son los blavers. Lo blaverisme dissimula lo conflicte lingüistic real, entre valencian e espanhòl, e inventa un conflicte imaginari entre “valencian” e “catalan”.

Lo Partit Popular (PP, drecha espanholista) sosten mai o mens dirèctament lo blaverisme.

Los grands intellectuals valencians

Los argumentaris mai solids sus la catalanitat del País Valencian se tròban dins las òbras de grands intellectuals del País Valencian: Rafael Ninyoles, Lluís Aracil, Joan Fuster e Josep Guia.
Rafael Ninyoles (nascut en 1943) e Lluís Aracil (nascut en 1941) an contribuit a fondar tre los ans 1960 l’escòla catalana de sociolingüistica (amb de collègas del Principat coma Francesc Vallerdú e Antoni Badia i Margarit). Analisan amb una granda clartat lo conflicte lingüistic entre catalan e espanhòl dins lo País Valencian. Lors òbras son vengudas de referéncias per tota sociolingüistica que trabalha sus las lengas minorizadas. An inspirat l’aparicion de la sociolingüistica occitana, que Robèrt Lafont fondèt vèrs 1970.

— L’assagista Joan Fuster (1922-1992) a elaborat una ideologia culturala que combina la fiertat d’èsser valencian amb la fiertat d’èsser catalan, especialament dins son libre Nosaltres els valencians (1963).

Josep Guia (nascut en 1947) es un matematician, un filològ e un activista politic. Es a la direccion del Partit Socialista de Liberacion Nacionala dels Païses Catalans (PSAN). A elaborat una pensada dobèrtament politizada sus la question valenciana. Afortís que lo melhor biais de resistir a la pression agressiva del blaverisme, es d’afortir sens cap de complèxe que los valencians son ben catalans e que los Païses Catalans, fin finala, es melhor de los nomenar Catalonha al sens larg. Lo País Valencian es simplament la Catalonha del Sud. O argumenta amb gaubi dins És molt senzill, digueu-li Catalunya (1985, revisat en 1997).
Aquel valencianisme agil e combatiu a produch de movements de granda  elegància. Es capable de mobilizar de manifestacions importantas contra las atacas recentas de l’espanholisme e del PP, que vòlon marginalizar lo valencian dins las escòlas e los mèdias (amb la complicitat dels blavers).

E dins lo valencianisme actual, cal destacar en particular l’òbra occitanofila de Carles Martí i Casanova.

Un secessionisme identic dins diferentas lengas

Gràcias a la pensada dinamica dels grands intellectuals valencians, ara, sabèm que lo secessionisme lingüistic vòl impausar un manipòli identic per fragmentar diferentas lengas romanicas:
(1) En occitan
— Lo secessionisme lingüistic provençal (o pseudomistralisme, pseudoprovençalisme) encoratja la subordinacion al francés.

— Lo secessionisme lingüistic niçard encoratja la subordinacion al francés.

— Lo secessionisme lingüistic gascon encoratja la subordinacion al francés.

— Lo secessionisme lingüistic auvernhat encoratja la subordinacion al francés.

 

(2) En catalan
— Lo secessionisme lingüistic valencian (o blaverisme) encoratja la subordinacion a l’espanhòl.

— Lo secessionisme lingüistic balear encoratja la subordinacion a l’espanhòl.

— Lo secessionisme lingüistic de la Franja (“LAPAO”) encoratja la subordinacion a l’espanhòl.
(3) En galègoportugués
— Galèc e portugués son la meteissa lenga. Lo secessionisme lingüistic galèc encoratja la subordinacion a l’espanhòl.
(4) En romanés
— Lo secessionisme lingüistic moldau regrelha en Transnístria, un pseudoestat pròrús que se vòl separar de Moldàvia. Encoratja la subordinacion del moldau (varietat del romanés) al rus.

L’aparicion d’un estranh “occitanisme valencian”

Dempuei los ans 1990, vesèm al País Valencian de militants culturals que prepausan un “occitanisme valencian”. An una posicion distinta del catalanisme e del blaverisme.

Admeton pas que lo “valencian” siá de “catalan” e que lo País Valencian siá dins los Païses Catalans.

Son ben obligats d’admetre que i a una granda semblança entre lo valencian e la rèsta del “catalan”. Mas afirman qu’aquò s’explica per l’apertenéncia de totas aquelas varietats a un grand ensemble lingüistic encara pus vast… que seriá l’“occitan”! A aquel grand ensemble “occitan” alargat, tanben li dison “occitanoromanic”.

Pereu, afirman que lo País Valencian (e lo Principat, e las Balearas) serián dins una immensa “Occitània” que s’espandiriá de Montluçon a Elx.

Condemnan la separacion entre catalan e occitan, tala coma s’exprimiguèt dins l’article collectiu de plusors intellectuals catalans en 1934, amb Pompeu Fabra en tèsta (“Desviacions en els conceptes de llengua i pàtria”, publicat dins las revistas Òc e La Veu de Catalunya).

Aquel corrent s’exprimís mai que mai dins l’associacion Òc-Valéncia, amb la revista Paraula d’òc, de libres e d’opusculs.

L’“occitanisme valencian” es en contradiccion amb la lingüistica

Aquel discors es pus nuançat que las inèpcias abitualas del blaverisme. Pasmens l’“occitanisme valencian” a una vision completament erronèa de la realitat.

La lingüistica (coma sciéncia), e en particular la lingüistica romanica, demòstra sens cap de dobte possible que lo valencian es una varietat de la lenga catalana.

La division dialectala màger dins lo catalan se fa pas entre lo valencian e la rèsta del catalan. Se fa entre un grop catalan occidental (englobant Valéncia, Lhèida, la Franja e Andòrra) e un grop catalan oriental (englobant Barcelona, Perpinhan, las Balearas e L’Alguer). Es donc impossible de separar lo valencian de la rèsta del “catalan” en invocant l’estructura lingüistica.

Los “occitanistas valencians” son ben conscients de la similitud entre lo “valencian” e la rèsta del “catalan”, mas assajan de la minimizar en l’immergissent dins un immens ocean “occitan”. Aquel temptatiu pòt pas foncionar car, encara un còp, la lingüistica romanica es unanima per dire que lo catalan (valencian inclús) e l’occitan son dos ensembles distints, malgrat lor proximitat extrèma. Es insensat de voler reliar Valéncia mai a Tolosa e Marselha e mens a Barcelona.

Lo lingüista occitan Pèire Bèc a donat un sens precís vèrs 1970 al tèrme occitanoromanic: es l’ensemble de l’occitan e del catalan, infinidament pus pertinent e pus solid que de grops contestables coma lo galloromanic (occitan, francés, arpitan) e l’iberoromanic (catalan, espanhòl, portugués…). Lo meteis Bèc sosten l’unitat del catalan, amb lo valencian dedins. Los “occitanistas valencians”, al contrari, utilizan lo tèrme occitanoromanic dins lo sens de “granda lenga occitana englobant lo valencian”, e aital deforman la pensada de Bèc.

L’“occitanisme valencian” rend pas servici al valencian. Lo valencian es l’objècte d’atacas incessantas venent de l’espanholisme. Es menaçat dins l’ensenhament, dins los mèdias e quitament dins l’usatge oral (sustot dins las vilas d’Alacant e Valéncia). L’urgéncia es de refortir l’usatge del valencian en lo solidarizant mai amb la rèsta del catalan. L’urgéncia es pas de se demandar se lo valencian fa partida de l’occitan.

Dempuèi una data recenta, los “occitanistas valencians”, que son pasmens nuançats e corteses, se fan recuperar per de blavers incultes e agressius. Aqueles blavers se meton a invocar lo mot “occitan” dins totes los senses, dins un discors violentament anticatalan (e tacitament pròespanholista). Ara començan de s’incrustar dins los espacis Internet occitanistas e polluisson los comentaris de nòstre Jornalet. Es inacceptable.

L’“occitanisme valencian” fa mal a l’occitan

L’“occitanisme valencian” rend pas servici a l’occitan. Vòl separar valencian e “catalan” en dos idiòmas distints, en los metent totes dos dins un “occitan” desmesurat e lasc. Donc l’“occitan”, fin finala, devendriá pas autra causa qu’una familha de lengas independentas. Aqueles meteisses arguments pòdon servir a las personas que pretendon separar gascon, provençal e auvernhat per ne far de lengas separadas, solament religadas entre elas dins una familha lasca. E es exactament çò que pretendon los secessionistas gascons, provençals e auvernhats quand parlan de “las lengas d’òc” al plural (concèpte inexistent en lingüistica seriosa).

Los “occitanistas valencians” an pas jamai comprés aquela consequéncia nefasta de lor discors. An pas jamai comprés que fan quicòm de perilhós e d’ingenú, amb una desconeissença totala de la realitat occitana. Creson sincèrament que valorizan l’“occitan” en metent lo valencian dedins, mas en realitat, menaçan l’“occitan” car lo considèran pas coma una lenga unida.

En mai d’aquò, los “occitanistas valencians” venon contactar los occitanistas sens la mendre idèa del mal que nos fan. Cèrcan d’alianças al nòrd dels Pirenèus amb lo sòmi fòl de blocar lo “catalanisme” entre un front “occitanista valencian” e un front occitanista “classic” al nòrd dels Pirenèus.

Certans “occitanistas valencians” m’an agut contactat en cresent que los sostendriái. Son d’individús fòrça simpatics, corteses, cultivats e persuadits de servir un objectiu legitim. Mas s’avisan pas de res. Sempre lor ai respondut —fòrça cortesament— que ieu defendi l’unitat indissolubla de la lenga catalana de Salsas a Guardamar e de Fraga a Maon. Sempre lor ai afortit que sosteni lo valencianisme pancatalanista de Rafael Ninyoles, Lluís Aracil, Joan Fuster e, pus politicament, de Josep Guia.

Se de valencians vòlon intensificar las relacions amb Occitània, que sián benvenguts! Excellenta idèa! Mas aquò se deu far en respectant las unitats respectivas de l’occitan e del catalan.

 

(Jornalet. Gaseta occitana d’informacions, 27 de gener 2014)


 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER