L’Elx, el Barça i els “blaveros” catalans

elx11

Antoni Rico

Al País Valencià tenim uns espècimens polítics autòctons anomenats “blaveros”. Són uns individus que tenen com a finalitat negar la unitat de la llengua, fomentar l’anticatalanisme, i per tant l’antivalencianisme, i desenvolupar a partir d’aquests dos elements un espanyolisme regionalista visceral. Per la definició, cap catalanista n’hauria d’estar d’acord amb ells i menys encara col·laborar, per activa o per passiva, amb la seua estratègia política. I efectivament, no conec cap catalanista que n’estiga d’acord. Ara bé, segur que el catalanisme històric i clàssic que tant ha impregnat la societat catalana  i la cultura política del país no hi col·labora per passiva?

Sempre he estat contrari a la imatge que, de vegades, des del País Valencià s’ha donat cap a Catalunya de necessitar padrins. Allò que irònicament anomene “el missioner català”. Efectivament, els problemes dels valencians els han/hem d’arreglar els mateixos valencians. De fet: nosaltres ens els creem, nosaltres ens els resolem. Dit això, davant els atacs lingüístics i culturals, la cosa va més enllà de la política casolana. L’excusa per a desentendre’s des dels altres territoris que compartim llengua no pot ser de cap de les maneres dir “això és cosa vostra”. La llengua que parlem valencians, catalans, andorrans, mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, és la mateixa de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i, per tant, qualsevol atac contra aquesta ens hauria d’afectar per igual, siga al nord, al sud, terra endins o mar enllà. Cal superar la miopia política que ens fa creure que les agressions selectives i territorials a la llengua catalana són exclusives, i gairebé culpa, del territori que les pateix. La TIL, l’espanyolització de la toponímia valenciana o els atacs contra la immersió lingüística, formen part d’una sola i única estratègica de l’estat per aprofundir en el procés de substitució lingüística.

I davant d’això tenim dues opcions: o col·laborar o rebel·lar-nos. Aquells que en som conscients, que creiem que més enllà del nostre país hi ha una nació comuna que anomenem Països Catalans, ens rebel·lem. Ho fem denunciant les mentides contra la immersió lingüística en Catalunya. Solidaritzant-nos amb els mestres i professors en vaga a les Illes. Normalitzant senyals de trànsit amb esprai o brotxa. Però sobretot, ho fem no deixant passar ni una en temes lingüístics ni als que, teòricament, es diuen catalanistes. I això és el que vaig intentar fer el passat 5 de gener al Camp Nou mitjançant twitter. Amb major o menor fortuna, vaig escriure que “Com a valencià sent vergonya al camp nou quan la megafonia diu que juguem contra “el Elche” #ésElx @Catradioesports @LaTdP”. No sé si els responsables ho van llegir, però el cas és que des d’aquell moment la veu en off sempre va parlar de l’Elx. Me n’alegre, i molt. Ara bé, la meua satisfacció no fou total.

M’entristeix profundament veure com encara queden per aquí dalt tants “blaveros” catalans. Molts foren els qui respongueren la meua reflexió a la xarxa traient responsabilitats al Barça amb sentències del tipus “és el nom oficial del club” o “hauries de sentir vergonya pel que feu els valencians”. Sobre la primera excusa, evidentment que, i gràcies per la informació -com si jo no ho sapiguès!-, la junta directiva de l’Elx és la que menys fa per valencianitzar el club, començant pel nom de l’equip. Són una junta espanyolista i com a tal actuen. Ara bé, el Barça també és una junta, i per tant un club, espanyolista? Primera notícia si tenim en compte que sempre va amb el catalanisme per bandera. D’uns espanyolistes no pots esperar res en favor de la llengua. D’uns que es diuen catalanistes, el mínim és que no col·laboren amb la nostra espanyolització. No creieu? Aquests són els presumptes valors del Barça? Com a valencià, calanoparlant i culer no m’identifique pas. La segona excusa és una mena de rentat moral de la consciència. Perquè la majoria dels valencians tinguen poc respecte per la seua llengua -i recordem que també la vostra- els catalans hi heu de col·laborar? Evidentment que el problema comença en terres valencianes, però davant d’això tu tens dues opcions: o col·laborar a agreujar-lo o rebel·lar-te. El “blavero” català col·labora i a sobre es trau culpes, com els nens petits inconscients dels seus actes, dient “i tu més”.

En definitiva, el primer enemic de la llengua i la cultura catalana som nosaltres mateixos. A banda i banda del Sénia o a cada illa, tots som víctimes i botxins dels nostres actes. Superar complexos, estereotips que tenim els uns dels altres, no creure el discurs de l’enemic, i menys encara col·laborar-hi, són elements fonamentals per a poder sobreviure lingüísticament i culturalment. Siguem conscients i rebel·lem-nos contra nosaltres mateixos si cal. El “blaverisme” ni per activa ni per passiva. Si ho aconseguim, sobreviurem. Perquè “malgratot, la remor persisteix”.

Publicat a Llibertat.cat (7 de gener del 2014)

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER