El professor Ardit, fundador també del PSV

Ardit1

 

Vicent Àlvarez

El professor Ardit ens ha deixat, molts han estat els testimonis que s’han emès al voltant de la seua aportació com historiador, especialment com investigador de la època moderna valenciana, tasca a la qual es va dedicar durant la major part de la seua vida.

Compartirem el primer curs a la Facultat de Dret de Valencia al 1958, allí encetaríem una relació que duraria alguns anys, jo venia de Xàtiva amb preocupacions coincidents, i Manolo estava en la colla de joves que es declaraven “nacionalistes”, tant ell, com Alfons Cucó, Eliseu Climent, Enric Solà, i Lluís Aracil venien ja del batxillerat amb un idea clara, la de ser un país, amb una llengua i una identitat nacional diferenciada.

Aviat la colla es va ampliar, jo mateix en vaig incorporar. El camp dret, però, no resultà ser allò que Alfons o Manolo volien i sentien i aleshores es passarien a la Facultat de Filosofia i Lletres, on trobaren la seua vocació com historiadors. Uns a dret i altres treballaren tots plegats en la tasca de combat contra la dictadura i en la recuperació de la nostra identitat com país oprimit.

De l’ aportació al coneixement de la nostra història per part del professor Ardit, son testimonis els seus llibres i les nombroses publicacions , d’ això parlaran sens dubte els seus companys de la universitat, per això, voldria treure a la llum altra vessant del seus compromís, aquella que vaig viure directament i, que al meu parer, deu ser coneguda. Es tracta de la seua participació des dels primers moments per bastir un corrent valencianista modern, enfrontat a la dictadura i al sistema.

Manolo va estar un activista més del grup d’ universitaris que al Carrer La Nau van elaborar i distribuir primerament les revistes Diàleg i Concret, ho feu discretament, com ell era, sense voler cap protagonisme, opinant sempre amb prou seny, i fent el que li pertocava, sense deixar de ser un estudiant que treia bones notes. Igualment formà part de l’ Agrupació Democràtica d’ Estudiants Valencians.

Quant arriba el moment de crear una organització clarament política pel 1962, any en el qual també coincidiríem a la mili a Ronda, va estar present en la fundació de l’ embrió d’ allò que més tard esdevindria el Partit Socialista Valencià, la qual cosa implicava militar en la lluita clandestina. Ve al cas resumir breument que volia el PSV, allò que volíem nosaltres. Aquest partit que va cobrir un buit a la política valenciana, intentava vertebrar un valencianisme d’ esquerra amb els nous continguts que a Europa uníem la lluita per l’ igualtat, les noves formes de vida i un tipus d’ actuació diferent a la dels partits clàssics. Dissortadament, aquest intenta no va quallar puix, al meu parer, el difícil equilibri entre els seus plantejament estratègics es trencà.

L’ historiador, que seguí les recomanacions de Fuster o Reglà entre altres, per crear una historiografia pròpia continua sempre essent un ciutadà compromès, un valencianista disponible, una persona d’ esquerra. Adéu Mano

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER