Després de l’apagada

Moniato

Manuel S. Jardí

A més de moniato, l’encara president de la Generalitat, Alberto Fabra, té la cara folrada de baqueta. El mandatari, que passarà a la història més fosca i inquisitorial del País Valencià per haver tancat la radiotelevisió pública, no es va poder contenir en el Congrés dels Diputats –com a figurant en la celebració del dia de la Constitució, un carnestoltes que s’haurien de fer mirar-, en assegurar que hi havia empreses de tele-tenda, i també d’altres del sector privat interessades a ocupar les freqüències que el govern de la Generalitat ha desocupat a la grega. Com qualificar un polític que compara un servei públic amb un supermercat obert en horari d’emissió? Aquest senyor encara no li han explicat les diferències entre l’espai públic i el negoci privat. Probablement perquè el PP porta anys i panys de confusió en benefici propi i dels amics.

És molt possible que, tot just després del despropòsit i a la vista de les conseqüències que sens dubte provocarà en la intenció de vot de la caverna, el PP indígena s’afanye a buscar la manera d’esmorteir els efectes del tancament de RTVV. No els resultarà fàcil. Per principi, els models de gestió privada de radiotelevisió són distints i distants dels objectius del servei públic. Arribat el cas, no poden haver coincidències entre els objectius, ni quant a inversions, ni prioritats, ni atenció a la llengua castigada, ni tantes i tantes variables que ben segur a Fabra –un cadàver polític- se li escapen, perquè mai no havia tingut motius per a pensar-ne mentre transcorrien els anys de saqueig i manipulació de Canal 9… i de la ràdio, abocada gairebé a la clandestinitat quant a xifres d’audiència.
Hi ha molt de risc en segons quines operacions. Com ja va avançar l’ex degà de la Facultat de Dret, Carlos Alfonso, al fil del tancament, la confessió de Fabra de posar fi a les emissions a fi d’eludir la sentència del Tribunal Superior de Justícia que declarava nul l’acomiadament massiu de treballadors, comporta moltes possibilitats de portar al president de la Generalitat davant els tribunals. Ja tarden les instàncies que calguen a enllestir el procés. Tancar RTVV és més car, molt més car, que no haver negociat amb els sindicats la sostenibilitat i supervivència de l’empresa. Això Fabra també ho té clar, per bé que tant ell com l’allau de sicaris, propagandistes i voltors intenten, sense èxit, fer prosperar una versió oficial amb sobredosi de mentides. No se n’eixiran.

L’adjudicació de les freqüències que ocupava RTVV a les empreses de tele-tenda o d’altres afins al règim pot acabar, així mateix, en els tribunals per frau de llei. D’altra banda, ni la tele dels bisbes, ni la del grup Vocento, ambdues amb llicència d’abast autonòmic, estan molt lluny d’equiparar la producció i els continguts, fins i tot prenent com a mesura les èpoques més negres de Canal 9. Acabar amb la tertúlia interminable, quatre processons i les imatges dels bous embolats que tinguen a bé subministrar els aficionats difícilment esborrarà de la memòria col·lectiva el balanç de danys. Malament, doncs, per a Fabra i la dreta cavernícola.

A l’esquerra, en fi, cal reclamar-li que no baixe la guàrdia. Això vol dir exigència quant als processos judicials encetats i per encetar contra el tancament de RTVV, però també vigilància respecte del procés de desmantellament que fa perillar els fons audiovisuals –més de 25 anys d’història en imatges i so-, tecnologies en perill de malbaratar-se, amenaces de saqueig, temptació de fer desaparèixer documentació compromesa i d’altres riscs. I, per descomptat, mantenir el compromís de reobrir la radiotelevisió pública i posar-s’hi a treballar ben aviat, tot i defugint egoismes partidaris i ambicions personals. En quatre paraules, que no la caguen.

 

Publicat a La Veu del País Valencià (8 de desembre del 2013)

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER