Ferran Suay
El PP exerceix plenament com a partit representatiu d’una ideologia, el franquisme, que té molt diverses implicacions i conseqüències. El vessant més ideològic del franquisme no causa grans problemes al PP. L’avantatge de no haver fet mai una autèntica transició és que els permet de seguir collint els fruits de 40 anys de persistent analfabetisme polític, i beneficiar-se de la preocupant manca de cultura i hàbits democràtics de la població. Una incultura democràtica que facilita enormement la manipulació basada en consignes grolleres i arguments de pa sucat amb oli.
Aquest franquisme ideològic ha donat al PP un magnífic rèdit electoral, i és comprensible -des del seu punt de vista- que no l’abandonen. Potser l’única preocupació que els genera és la possibilitat de ser suplantats, en l’exercici de la rendibilització sense escrúpols de l’herència franquista, per partits com UPyD.
És una altra dimensió del franquisme, l’organitzacional, la que els està creant dificultat, i pot arribar a tenir un cost elevat per a ells. El franquisme organitzacional és l’estil de funcionament que es basa en mantres tan coneguts com ara “lealtad inquebrantable” o “adhesión incondicional”, com a únics criteris de promoció interna. A l’empara d’aquest franquisme cristal·litzat en la llei de partits perpetrada durant la transició, i amb les suculentes aportacions il·legals, provinents del saqueig de les arques públiques, el PP ha construït una organització extremament vertical, en què els líders arriben a ser-ho en virtut del seu seguidisme submís, i es rodegen exclusivament d’estómacs agraïts i llepons incansables.
És cert que això resulta còmode per als líders profundament mediocres sorgits d’aquesta maquinària de selecció inversa que són els partits espanyols. També ho és que, en èpoques de bonança i majories absolutes, aquest estil genera unes unanimitats molt convenients per a la propaganda, i molt còmodes de gestionar per a les cúpules del partit. El problema és que en política és impossible que totes les èpoques siguen d’abundància. Les vaques flaques acaben arribant, i per a gestionar crisis i moments difícils cal disposar de personal competent. Un personal completament absent de les files d’un partit en què qui progressa és qui té una llengua més obsequiosa, sense que cap altre mèrit o capacitat siga tingut en compte.
És cert que això resulta còmode per als líders profundament mediocres sorgits d’aquesta maquinària de selecció inversa que són els partits espanyols. També ho és que, en èpoques de bonança i majories absolutes, aquest estil genera unes unanimitats molt convenients per a la propaganda, i molt còmodes de gestionar per a les cúpules del partit. El problema és que en política és impossible que totes les èpoques siguen d’abundància. Les vaques flaques acaben arribant, i per a gestionar crisis i moments difícils cal disposar de personal competent. Un personal completament absent de les files d’un partit en què qui progressa és qui té una llengua més obsequiosa, sense que cap altre mèrit o capacitat siga tingut en compte.
Un magnífic exemple és el recent decret de nomenament de la nova direcció de RTVV, que té uns defectes de forma, que probablement faran que fins i tot una justícia tan poc independent i tan submisa al poder com l’espanyola, acabe per anul·lar-lo. Com pot ser que un partit tan instal·lat en el poder no tinga un sol jurista competent, capaç de redactar un text formalment impecable? Resulta francament ridícul. O potser caldria dir ‘franquistament ridícul’, perquè és d’això del que es tracta, de l’impacte del franquisme organitzacional sobre l’acció de govern (passeu-me l’eufemisme) d’un partit que fa mesos que està funcionant en ‘mode pànic’.
El mode pànic mai no és bo, ni per a individus ni per a organitzacions. És comprensible, això sí, que ara mateix no puguen evitar-ho. Assetjat pels ja incomptables casos de corrupció, per la condició de delinqüents evidents d’una bona part dels seus alts càrrecs, i per la por cerval a que alguns dels més perjudicats (Bárcenas, Blasco…) prenguen la decisió de no enfonsar-se sols i vulguen compartir els seus coneixements sobre la trama criminal i mafiosa del partit, només els bons hàbits i els automatismes ben greixats que caracteritzen el funcionament dels bons professionals de qualsevol sector, poden salvar un partit d’entrar en caiguda lliure.No serà aquest, crec, el cas del PP, perquè els únics hàbits i automatismes ben instal·lats i a punt són els de llepar les sabates del superior de torn, i això, ara mateix, no els serveix per a res. Ara és quan necessitarien professionals competents en sectors com ara la comunicació, el dret o la generació de noves idees. En comptes d’això, disposen d’esbirros servils que ocupen llocs de (poc) treball generosament remunerats. I aquests no els salvaran de res.Una ullada ràpida als líders de què disposa el partit al País Valencià ajuda molt a confirmar la meua hipòtesi. El cas de Fabra és paradigmàtic. Un individu gris que no és capaç ni d’encadenar unes quantes frases amb sentit, estrepitosament mancat de qualsevol qualitat de lideratge digna d’aquest nom. Un polític que és incapaç ni tan sols de posicionar-se, ni que siga per ambició personal, enfront dels qui, des de Madrid, li ordenen la destrucció de patrimoni, estructures, paisatge i legalitat del nostre país, a major benefici d’ells.És aquest franquisme, el de la submissió abjecta, el de la indignitat permanent de posar-se sempre als peus dels amos, el que pot acabar passant factura a un partit que ha sabut construir una estructura mafiosa altament depurada, però que no ha sabut dotar-se d’un sistema que aparte de la jerarquia andròmines inservibles i inútils rematats que, quan arriba el moment, no estan capacitats ni per a lligar-se les sabates, sense demanar instruccions al seu superior jeràrquic.En qualsevol fàbrica de nines els haurien pogut explicar que no hi ha titella que puga funcionar només amb la frase “siempre a sus órdenes“. Ni que siga per a mantenir mínimament viu l’espectacle de la pseudodemocràcia heretada del franquisme, els caldran uns altres ninots, amb una mica més de versatilitat.
Publicat a La Veu del País Valencià (17 de novembre del 2013)
