Cal nacionalitzar i socialitzar Mercadona

mercadona

Antoni Infante

De tant en tant apareixen notícies relacionades amb mobilitzacions contra la direcció de Mercadona. Els sindicats convocants solen ser la CNT o la CGT i els motius sempre estan relacionats amb sancions, acomiadaments de persones crítiques o similars. En general solen ser minoritàries i més si tenim en compte les extraordinàries dimensions econòmiques, laborals i polítiques d’aquesta empresa, que passa per ser una de les més importants dels Països Catalans i amb presència a la pràctica totalitat de l’estat espanyol.

Mercadona és una companyia de distribució que va nàixer al País Valencià el 1981 i en poc més de 30 anys ha obert 1.453 supermercats, que representen una quota de mercat estatal del 13,5% segons dades de la mateixa empresa i on treballen més de 70.000 persones. El seu president, Joan Roig, apareix a la revista Forbes  com la segona fortuna de l’estat espanyol amb més de 5.800 milions d’euros acumulats (prop d’un bilió de les antigues pessetes). Un multimilionari que sempre que parla en públic ho fa per exigir que treballem més, amb menys salaris i menys cobertures socials. Una de les 17 persones, de semblant tarannà totes elles, que seuen periòdicament amb el monarca espanyol per tal de perfilar els grans eixos de les polítiques (anti)socials que després implementen els governs de torn.

Hi ha gent, especialment les que treballen als mitjans de comunicació especialitzats en notícies econòmiques, que es desfan en elogis davant els resultats de Mercadona. També funciona un corrent d’opinió, induït des del mateix equip de màrqueting de l’empresa, que parla de meravelles quant a les relacions laborals amb la plantilla. Les crítiques sindicals, però, se solen centrar en aspectes de les relacions laborals. Hi ha quelcom que no quadra. Com es pot fer en 30 anys una empresa d’eixes magnituds, alhora que s’acumula tal fortuna i a la vegada les 70.000 persones que hi treballen estant poc menys que al paradís terrenal?

Una mirada més enllà de la publicitat. Mercadona és la “nostra” Wal-Mart[1], dotada d’una quàdruple estratègia: eliminar la competència, derivar bona part de l’explotació social a les empreses proveïdores, una política de selecció de personal basada en els seus lligams amb els governs i l’església i una política de comunicació enfocada a amagar les tres primeres estratègies.

Eliminar la competència. Mercadona va créixer al caliu de les primeres reformes laborals (agost de 1984) en època de governs del PSOE, que, entre d’altres coses, possibilitava contractes en formació i pràctiques amb desgravació de la pràctica totalitat de les quotes a la seguretat social. Mercadona va utilitzar aquest recurs a fons. Els menors costos laborals que això suposava li van servir per anar eliminant i/o absorbint la seva competència a barris i pobles on les botigues i cadenes de menys dimensions no podien competir. Des d’aleshores ençà la relació amb els diferents governs ha segut una peça clau del seu èxit. Ara no solament s’aprofita de la legislació afavoridora, sinó que marca quina ha de ser: hem de treballar com a xinesos/es.

Derivar l’explotació. Una dècada més tard i feta la primera expansió i amb un volum de vendes/compres important, va començar la pràctica de convertir-se en client únic de les empreses proveïdores, convertint les persones treballadores d’aquestes empreses en persones hiperexplotades. L’any 1993, Mercadona deixa de treballar amb ofertes puntuals i comença la política basada en el que denominen Sempre Preus Baixos, per tal de fidelitzar la clientela. La pedra basal és aconseguir els preus més baixos possibles de les empreses proveïdores sense rebaixar substancialment la qualitat estàndard. Això té un alt cost social. És en aquestes empreses, que prèviament l’han acceptada com a únic client, on es produeix el “miracle” de Mercadona. Allò que l’empresariat deixa de guanyar amb les seves relacions comercials, l’ha d’extraure de l’única forma possible: exprimint les persones treballadores al màxim. És el format Wal-Mart.

Política de personal. Tot i la deriva de bona part de l’explotació als treballadors i les treballadores de les altres empreses, això no lleva que les relacions laborals internes siguen el paradís proclamat interessadament. Us recomano llegir aquest interessant article a la web de la CGT: http://www.cgtpv.org/El-metodo-Mercadona.html, o visitar aquest fòrum sobre Mercadona de la CNT: http://mercacoso.cnt.es/foro/index.php. Xantatges, pressions, hipercompetitivitat, represàlies, culpabilització per les baixades de vendes, sancions, acomiadaments, depressions, càmeres de vigilància, examen anual de conducta etc. etc. No, Mercadona no és el paradís.

Ara bé, tot i això no s’explica el baix perfil de conflictivitat, si no tenim en compte un altre element de l’estratègia de Juan Roig: Cada vegada que Mercadona inaugura un nou supermercat, la política de selecció de personal passa per l’església  de la zona. Sí, la veritable selecció de personal es fa a partir de les persones recomanades pel rector, la feligresia, els kikos, etc. Ho fan tan bé, que la majoria de les vegades la persona recomanada no és ni tant sols conscient de la implicació. I a més està la necessitat de cobrar un salari.

Política de comunicació. La quarta pota de l’estratègia Mercadona està en la política de comunicació. O millor dit d’incomunicació. Intentar aparèixer sols quan l’interessa com a model a imitar o quan Juan Roig és presentat com empresari d’èxit, amagar els conflictes laborals, tapar les relacions lleonines amb les empreses proveïdores, comprar el silenci dels partits polítics amb finançament i una llarg etc.  La política de comunicació de Mercadona és l’opacitat.

Mercadona representa també l’oportunitat de poder canviar les coses. Tot i que és correcta, no ens podem quedar solament amb la crítica sindical. Cal una alternativa global. Ara que al nostre país, mitjançant el procés independentista, s’obren oportunitats de decidir com volem viure, és l’hora que ens plantegem amb seriositat que les empreses d’aquesta mena poden i deuen ser nacionalitzades i autogestionades per la gent que hi treballa. No tenim per què aguantar empresaris que es jacten de la seva bona gestió (basada en l’explotació directa o indirecta) i amb les mentides, mentre acumulen més i més milions d’euros.


[1] Wal-Mart, dedicada al comerç minorista, és la major corporació mundial. Les seves practiques antisocials l’han col·locada al centre de les crítiques sindicals mundials. Els seu mètodes s’estudien a les escoles de negocis de tot el món. Un comitè ètic noruec va concloure en un informe remès el novembre de 2005, que Wal-Mart “viola de manera sistemàtica els drets humans i els drets laborals dels seus treballadors i treballadores”, “fa servir de forma sistemàtica menors d’edat, en condicions de treball perilloses, discrimina les dones i no compensa les hores extres de les persones empleades”.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER