De la qüestió catalana a la contestació a la monarquia.

Caputxeta i el llop

Joan del Alcàzar

N’hi ha molt a la premsa diària espanyola sobre Catalunya, els catalans, Espanya i els espanyols. Sovint els arguments es reiteren i, amb freqüència, s’abusa dels llocs comuns, de frases fetes més o menys encertades i no falten les desqualificacions i les amenaces. Sabem que a determinats mitjans catalans podem trobar paral·lelismes, però la potència dels altaveus d’uns i altres és incomparable i, justament per això, la capacitat d’influir en l’opinió pública és molt distinta. A més, mentre que els segons queden reduïts a l’àrea catalana, la resta penetren en tot el territori espanyol.

Darrerament, sembla que s’han aguditzat les posicions i la tensió ha pujat en intensitat. Una mostra la trobem en un article de Borja de Riquer i Joaquim Albareda [Todo vale contra el catalanismo] on replicaven a les pàgines d’El País un text anterior de Gabriel Tortella [El tigre nunca debió de salir de su jaula]. Debat entre historiadors habemus. D’història contemporània i d’història moderna els primers, d’història econòmica el segon. No vaig a entrar en ells, tot i recomanar la seua atenta lectura, però aborrona que Tortella acabe la seua argumentació (?) tot dient “Es difícil prever qué pueda suceder en el futuro; pero lo que es seguro es que, si el gobierno español hubiera aplicado con rigor la legislación vigente, el tigre seguiría enjaulado”. Riquer i Albareda argumenten en sentit contrari, −crec que tan sorpresos com irritats−, i conclouen demanant-li, per favor, a Tortella que no intoxique más l’ambient mediàtic amb metàfores impròpies d’un demòcrata.

Convindria, no obstant, que l’arbre no ens impedira allò de veure el bosc. La qüestió catalana és un gran problema per a l’Espanya actual, però no és l’únic problema. Un llistat exhaustiu de l’agenda de temes a resoldre el vam poder llegir recentíssimament en un article de José Antonio Zarzalejos en El Confidencial [Una España proletaria y pesimista]. El columnista habitual de La Vanguardia i tertulià de la Cadena SER és un home que pensa, parla i escriu bé, que està −evidentment− en una posició política conservadora des de sempre (director de l’ABC no és qualsevol, i ell ho va ser), però és un home amb trellat.

Diu Zarzalejos que la magnitud de la crisi moral que patim −que és la més grossa de les crisis de l’Espanya actual− ha conduït a la paralització i l’abstracció del govern de Rajoy. El periodista és contundent amb el Don Tancredo de Pontevedra, a qui acusa d’estar només pendent de la crisi econòmica, i d’emboscar-se darrere d’ella per a evitar reconèixer la necessitat de corregir els errors polítics i de gestió comesos que, com la porqueria sobre aigües estancades, suren després d’anys d’ocultacions i autocomplaença.

Arran d’això, el columnista fa un llistat dels problemes presents, i enllaça des de la commoció per la sentència d’Estrasburg sobre la doctrina Parot i els errors que l’han fet possible, al procés sobiranista de Catalunya “cada vegada més inversemblant però tossudament real”. A continuació enumera altres assumptes que van molt malament: des del feudalisme dels partits anomenats nacionals al malbaratament de recursos; des de la corrupció generalitzada a la fragilitat de la Corona; des de la insuportable politització del Tribunal Constitucional a la burocratització de la Justícia. La conclusió és que és necessari estendre un certificat de defunció sobre les inèrcies positives de la transició; és a dir, que ha finalitzat una època.

Hi coincidim en que més enllà de la crisi econòmica, dura i llarga fins a l’extrema fatiga social que patim i més enllà de l’ominipresent qüestió catalana, un fet destaca −a parer nostre− com a evidència de la fi d’època que acabem de subscriure: la crisi de legitimitat de la Monarquia. Mai en cap altre moment anterior, des dels anys del Referèndum per a la Reforma Política de Suárez ençà, ha patit la dinastia borbònica un desprestigi i una contestació popular com el que s’evidencia a hores d’ara.

I això fins al punt que en les altes instàncies s’ha dissenyat un pla per a rescatar-la del mal moment pel que passa. Inclús sembla que la premsa espanyola de referència participa de l’estratègia i s’han reunit com a Fuenteovejuna per a embastar la campanya. No ho tenen fàcil. La monarquia és una altra Institució embrutada i desprestigiada per la corrupció i els desgavells interns, que no ha sabut acomplir amb el paper que tenia encomanat. Cada dia que passa, les Persones Reials estan més allunyades de les persones reals, tots nosaltres.

La monarquia, certament, és molt vulnerable. En realitat, no se sustenta més que en un conte per a infants, que −com la Blancaneus o la Caputxeta Vermella− ha de generar una dosi d’il·lusió ingènua que permeta que els crèduls s’empassen que les fades existeixen i sempre s’imposen a les bruixes, que el Bé sempre triomfa i el Mal és derrotat. Recolzar la Monarquia des de la racionalitat és −particularment davant les generacions més joves, per als nascuts després de 1981 per exemple−, pràcticament impossible. ¿Un senyor és el cap de l’Estat sense que els ciutadans l’hagen triat i el seu fill ho serà sols per això, perquè és el seu fill? Però, quina broma és esta?”. No, no els hi va a ser senzill.

A Espanya ha finalitzat una època, sí. I per afrontar la següent, convindria començar a alleugerir la cartera de problemes a resoldre. Per on començar?

Originalment al bloc Escriure en l’aire, 27 d’octubre de 2013

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER