On s'aconsella triar amb cura l'interlocutor

tdt party

 Guillem Frontera

Per a qui va ser petit en un poble petit fa prop de setanta anys, quan tenir una ràdio a casa era un privilegi de classe o, com en el nostre cas, la conseqüència de tenir un oncle frare a Waco, Texas, les coses de la vida en general tendeixen a percebre's amarades de remors d'infantesa. Entre els primers records d'aquest servidor hi figuren les transmissions radiofòniques de partits entre clubs de ciutats que un germà més gran m'assenyalava en el mapa. El futbol, crèiem, era un estrèpit constant, irrefrenable, i el No-Do, algun temps després, no ens va ajudar a tenir-ne correcta mesura: un hàbil muntatge cinematogràfic i la veu pàtria de Matías Prats van mantenir durant uns quants anys aquella encamellada ficció.

Fins que la televisió va posar una mica les coses al seu lloc: en cap partit no hi havia hagut mai tantes ocasions de gol com ens havien donat a entendre els narradors radiofònics. Els futbolistes no eren tan ràpids com la ràdio ens deia. Els herois van baixar a la categoria de jugadors de futbol -genials, bons, mediocres o sacs de patates, però jugadors de futbol-. El partit que vèiem per la tele no era el mateix que podíem sentir radiat. L'establiment d'aquesta veritat en els nostres cors ens va ajudar a fer-nos adults, ço és, a admetre que la veritat era un mirall infinit, però fet trossos.

Però el futbol a la ràdio -amb honorables excepcions- continua sent un espectacle sonor trepidant, una lluita sense treva. A cada partit s'haurien d'haver marcat un parell de dotzenes de gols. L'oient es llança a aquest frenesí amb una fe de pedra picada. Sap que la veritat camina més a poc a poc, però necessita de vegades sentir-se bategar en un entusiasme huracanat. La televisió, per la seva banda, ha hagut de reservar el llenguatge més punxegut per als programes de debat futbolístic, aquestes tavernàries aules del malparlar, de la mala educació, del fanatisme i la mentida, de l'estupidesa i l'agressivitat -sempre, com és preceptiu, amb les honorables excepcions que sigui menester-. La brega per l'audiència afegeix a aquest panorama una relació amb la veritat desproveïda de tota mena de compromís. Simplement, la veritat hi apareix tan sols com un inductor més de les especulacions més enquimerades. Les xarxes socials, que serveixen per a tot, tenen un efecte multiplicador de l'abjecció, i els seus oficiants es veuen empesos a ampliar els límits d'allò que ja fa molt de temps que s'esdevé fora de tota noció d'ètica periodística.

Aquest estil, naturalment, s'havia d'estendre a altres territoris, perquè ja se sap que la mala herba i els vapors contaminants són de mal dominar. En altres territoris, el llibre d'estil dels programes de debat futbolístic simplement s'estripa, s'esbudella, es tritura, assoleix un grau de degradació depenent del tema que hom posi damunt de la taula. La graella nocturna presenta uns quants programes igualment de debat caracteritzats per la infatigable reiteració de les mateixes falsedats i per les incendiàries estratègies de fracking per fer aflorar l'odi fins al darrer racó de la geografia de l'Estat. Aquests aquelarres diaris engreixen una sèrie de professionals dels quals poca cosa sabem més enllà de la seva implicació en tota casta de campanyes d'intoxicació. De fet, ara mateix a Madrid hi ha un ofici ben pagat per al qual no és menester més capacitació que una espessíssima manca d'escrúpols, una aversió insuperable per l'objectivitat i un anticatalanisme enverinat -tot, és clar, des d'una extrema dreta no gaire sofisticada.

Aquesta secció de la graella -infinitament més grollera que la del futbol- fa part del gruix dels mèdia favorables al govern del PP, o, en algun cas aïllat, al PP al marge de Rajoy. Ja sé que no és paradoxa, però ho seria si el PP pretengués veritablement ser un partit de centre, ja que pràcticament tot el seu aparell de propaganda està format per mitjans d'extrema dreta. No hi ha uns mitjans de dreta civilitzada que facin costat al govern i al PP. Ja sé que m'expòs a ser poc curós en les comparacions, però diria que l'escamot dels futbolers és un exemple de temprança al costat d'aquests hooligans de l'extremosa dreta espanyola -que, en les qüestions que afecten Catalunya, no es trobaran mai sols.

Una hora repartida en quatre quarts és suficient per fer-se càrrec de l'embalum de l'operació. I em record d'un consell curiós de Dale Carnegie, que convida a evitar les discussions si les volem guanyar. En tot cas, hi sortirem guanyant sempre si triem acuradament l'interlocutor. Comença a ser hora que tots plegats ens comportem com a adults -els qui en sabem- i no perdem més el temps per les bardisses.

(Publicat a l’ARA, 25 d’octubre 2013)

zp8497586rq

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER