Max Cahner Garcia

max-cahner

Joaquim Nadal

El traspàs ben recent de Max Cahner Garcia reclama, ara mateix, una valoració d'urgència per focalitzar l'atenció, molt diluïda, sobre la personalitat i l'obra d'aquest editor, filòleg i polític que ha deixat una petjada molt profunda a la cultura catalana. Un balanç d'urgència que vol deixar de banda i enrere totes les contradiccions i totes les bregues que el mateix Cahner va protagonitzar al llarg de la seva vida, portat sempre pels seus impulsos reformadors i constructors i per una impaciència vital per veure culminats els seus desigs i projectes orquestrats per servir una cultura mancada, justament, de racionalitat planificadora i d'estructures i infraestruc­tu­res d'estat.

Caldrà, naturalment, repassar aquells anys de la lluita més dura i de la represa més esperançada, coincidint amb l'agitació estudiantil i la tasca abnegada dels cercles intel·lectuals clandestins que conspira­ven de forma incessant per maquinar totes les maniobres necessà­ries per fer present i viva la llengua catalana i la força de la nació.

Promou la recuperació, primer esporàdica (1956) i, més tard, amb continuïtat irregular (des de 1986) però imparable de la Revista de Catalunya, que estableix un pont amb la tradició intel·lectual anterior a la guerra i dóna força a una eina que pot seguir sent un pilar de la catalanitat compromesa. Participa en l'impuls de Serra d'Or, aixoplugada a Montserrat, i amb molta altra gent converteix la revista montserratina en un referent.

La seva tasca, però, no es limita a aquestes activitats i comença a dibuixar de forma precisa un projecte cultural de gran envergadura. Amb Ramon Bastardas crea, l'any 1961, Edicions 62, que assoleix molt ràpidament una gran acceptació i que amb la col·lecció Llibres a l'Abast popularitza obres de referència en tots els terrenys, començant per la pionera Nosaltres els valencians (1962), de Joan Fuster. La combinació d'autors catalans i de traduccions d'obres fonamentals, i del moment, va contribuir a crear un bagatge compartit que va nodrir diverses generacions de catalans. Al costat de Llibres a l'Abast, Cahner va idear una col·lecció de grans obres, pilars de la cultura, la llengua i la historiografia, Estudis i Documents, que va arrencar amb la traducció de Catalunya dins l'Espanya moderna (1964), de Pierre Vilar, i va esdevenir el mirall imprescindible de la modernitat sòlida. Paral·lelament, en la seva obsessió per establir els fonaments de l'arquitectura de la Catalunya moderna, la idea i la materialització de la Gran Enciclopèdia Catalana (1964) crea un equip, uns equips, de treball pluridisciplinaris que apleguen especialistes en totes les matèries i impulsen la recerca en els terrenys de la ciència, la història, la llengua, l'economia amb el nivell propi d'un país modern i endreçat, que Catalunya no era encara però maldava per ser.

Per superar els entrebancs i les dificultats deixa pas a nous equips a 62 i funda, el 1972, Curial Edicions Catalanes, on manté la dualitat entre una col·lecció més a l'abast i una gran col·lecció de llibres fonamentals i de referència, al costat de l'acollida generosa a les revistes de nova creació Recerques, Randa i Els Marges, que va aixoplugar en diferents moments. És a Curial on s'embarca en l'edició de les diferents obres cabdals de Joan Coromines, pilars més propis d'una edició institucional i programada, que dels impulsos d'un editor agosarat.

Professor a la Universitat de Barcelona (1984-2006), va mantenir tothora el seu compromís cívic assumint la presidència de la Universitat Catalana d'Estiu (1992-1994) i la presidència i edició del diari Avui (1987-1991). No va deixar mai la seva condició d'investigador i filòleg, i fruit dels seus treballs ens ha deixat l'edició de l'Epistolari del Renaixement (1977-1978) i, més recentment, la inacabada i monumental obra Literatura de la revolució i la contrarevolució (1789-1849). Notes d'història de la llengua i la literatures catalanes, 4 volums des de 1994 i encara dos de pendents. En aquest treball dóna mostra d'un nivell d'erudició, informació, detall i coneixement que esdevé eina imprescindible per explorar, sobre noves bases documentals, una època amb poques referències fins ara per establir la connexió entre la literatura en català i les circumstàncies històriques i polítiques.

Requereix una atenció especial la seva etapa com a conseller de Cultura del govern de la Generalitat (1980-1984), que va tenir en tots sentits un caire fundacional. L'estructura organitzativa, les infraestructures bàsiques, els pilars doctrinals d'una política cultural van ser definits i armats per la tenacitat de Max Cahner, que va afegir, a la seva convicció i capacitat de lideratge, totes les dosis d'exigència i autoritat, enèrgicament, per moure i somoure totes les inèrcies i totes les resistències. Caldrà, ara, rellegir amb detall la vindicació que en fa de forma extensa i documentada Albert Manent en el seu llibre Crònica política del departament de Cultura (1980-1988), (Barcelona, A Contravent, maig de 2010). El mateix Albert Manent va ser un dels seus col·laboradors principals, com també Aina Moll que, des de la direcció general de Política Lingüística, va endegar un dels processos més complexos i amb més unitat que es recorden al voltant de la llengua. En aquest llibre es pot trobar la lluita per establir un marc adequat i ampli per a les competències, la feina per recuperar les velles tradicions de la Mancomunitat i de la Generalitat republicana escapçades durant molt de temps. L'impuls de les Reflexions crítiques sobre la cultura catalana (1983), amb Pierre Vilar, Joan Triadú, Josep Ferrater Mora, Josep M. Castellet, Joaquim Molas, Xavier Rubert de Ventós, Miquel Tarradell, Josep Termes i Joan Fuster, va iniciar una col·lecció de debat i reflexió, que ara es fa enyorar.

Vam coincidir i vam tenir desavinences, competíem i col·labo­rà­vem, alhora, des de dos nivells d'administració diferents i, finalment, va prevaler per damunt de tot l'amistat, el respecte, el reconeixement intel·lectual i polític, i una passió compartida des de posicions diferents per la nació, per Catalunya.

Publicat a El Punt Avui, dissate, 19 d’octubre de 2013

zp8497586rq

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER