Cahner, enginyer del sobiranisme

M. Cahner

Salvador Cardús

La mort de Max Cahner, més enllà de provocar el profund sentiment de pèrdua que tenim els que vam tenir la sort de poder-hi col·laborar, o de desvetllar les institucions del seu endormiscament a l'hora de distingir els grans homes i dones que han fet el país, ens permet prendre una certa perspectiva reflexiva just ara que, en temps tan accelerats, la realitat es torna borrosa a la mirada.

No repetiré tots aquells mèrits que aquests dies s'han recordat de la capacitat impulsora de Max Cahner. Només diré que m'ha passat un moment pel cap imaginar aquest país esborrant tot allò que va ser directament fruit de la seva iniciativa. I m'ha semblat que veia un país desèrtic. Un país que a hores d'ara no tindria el muscle necessari per poder mantenir l'expectativa de llibertat que exhibeix, sovint, sense prou consciència de quins han estat els fonaments sobre els que s'aguanta. És clar, em direu, que si no ho hagués fet en Cahner, ho hauria fet algú altre. Potser sí. O potser no. Però en qualsevol cas, em costa creure que ho haguéssim fet amb prou anticipació, amb prou rigor i, sobretot, formant d'un pla complet de país.

És lògic que aquests dies es recordin les grans obres de Cahner, aquelles que han deixat un pòsit material. Biblioteques, teatres, ràdios i televisió, editorials i enciclopèdies… Tot el país, sabent-ho o no, ha gaudit de l'obra de Cahner: la té a les lleixes de casa, hi ha anat a veure teatre o a escoltar música, n'ha llegit els llibres que va empènyer –els Fuster, els Candel…–, el pot reconèixer a l'escola dels fills per la llei de normalització lingüística o hi és cada vegada que se sintonitza TV3 o Catalunya Ràdio. Però Max Cahner també va treballar en esferes més discretes però no menys consistents i bàsiques.

Concretament, ara voldria recordar que Max Cahner va concebre el projecte de dotar al nacionalisme tradicional d'un pensament solvent, capaç de plantar cara a l'hegemonia ideològica del progressisme –llavors, a mans del socialisme, gairebé en exclusiva– que cap allà als anys vuitanta proclamava amb arrogància la fi del nacionalisme, mentre contribuïa a asfixiar-lo. Cahner es va inventar unes Jornades sobre el Nacionalisme Català a la fi del segle XX per reunir un grup de joves universitaris i periodistes també progressistes per empènyer-los a repensar el nacionalisme; va entrar com a editor a l'AVUI per facilitar-ne la projecció pública; va ocupar la presidència de la Universitat Catalana d'Estiu per prestigiar-la acadèmicament; va reprendre l'edició de l'antiga capçalera de la Revista de Catalunya… Tot alhora i, és clar, tot dins d'un pla que només ell veia en tota la seva plenitud. Així és com treballava Max Cahner: un veritable enginyer del sobiranisme.

Fa quatre dies que hem omplert una gran Via Catalana. Però sense Max Cahner no hauríem trobat un camí tan fresat per seguir-la.

Publicat a tribuna.cat (18 d'octubre del 2013)
zp8497586rq

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER