Píndoles: discurs i realitat, ràbia, ídem, majoria silenciosa, impunitat

Rajoy

Xavier Aliaga

Discurs i realitat. Els governants sempre tracten de fer encaixar la realitat en el seu discurs i no a l’inrevés. Fer-ho amb més o menys talent forma part de la prostituïda transacció d’implícits entre política i societat, tampoc anem a esgarrar-nos ara les vestidures. A l’executiu de Mariano Rajoy, però, se li nota massa la distorsió entre la realitat que ells volen fer veure, i que sols existeix en despatxos amb moqueta, i la que perceben els ciutadans. Diria més encara: sembla com si els fera ràbia la no coincidència, com si combateren una conspiració per negar suposats efectes benèfics de les seues polítiques que, simplement, no existeixen.

Ràbia. Sols així es pot entendre que el ministre d’Hisenda, Cristóbol Montoro, assegurara que els sous a Espanya estan pujant “moderadament”, la qual cosa sols pot indicar que és un mentider patològic, amb mala fe, a més, i que ha d’abandonar qualsevol responsabilitat de govern, o que no té cap contacte amb la realitat que administra. O siga, el mateix, hauria d’anar-se’n. Com ara quan la vicepresidenta,Soraya Sáenz de Santamaría, acusava mig milió d’aturats de fer frau a la Seguretat Social, distorsionant les dades per llançar el missatge que no hi ha tant d’atur com sembla, que el que hi ha és molt d’aprofitat. Mala fe o incompetència absoluta. O ambdues. Jugar amb foc: la ràbia que demostren alimenta la dels seus administrats.
Ídem. A tot això: una televisió recuperava fa uns dies talls dels ex ministres socialistes Pedro Solbes i Elena Salgado parlant de “moderació salarial”. Potser en aquell moment l’eufemisme no fóra tant lacerant, però respon a una idèntica filosofia de salvaguarda  per part d’unes elits polítiques dels interessos de les elits empresarials (posicions bescanviables) en detriment de la classe treballadora.
Majoria silenciosa. Enhorabona: la “majoria silenciosa” de Catalunya ja ha eixit al carrer. I resulta que, fins i tot en la hipòtesi més boja de 160.000 persones en el carrer, aquell suposat gran corrent en favor de la unitat d’Espanya és bastant tebi. Però els catalans no poden passar-se la vida eixint al carrer per veure qui la té més llarga, perquè aquella qüestió sembla bastant clara. En un Estat civilitzat es faria una llarga campanya sobre els punts forts i febles de la independència i s’aniria d’una vegada per totes a un referèndum vinculant. A Espanya no és així: a la representant de la dreta governant a Catalunya, que es pren la molèstia de buscar una solució alternativa, digueu-li tercera via, la tornen a Barcelona amb la sola de la sabata marcada a les natges, una forma d’alimentar els arguments del rival de forma definitiva. Tan sols es limiten a invocar una Constitució que la gran majoria d’espanyols i catalans no han votat, com si això impedira d’ofici qualsevol possibilitat de diàleg o negociació. No ho saben, o no volen saber-ho, però amb això estan remant en favor de la independència.
ImpunitatEl Mundo publica hui que el PP valencià es va finançar amb diners negres. Fenomenal revelació, per demostrada, no per inesperada. Allò substancial és saber quines repercussions polítiques, socials i judicials tindrà tot açò. Ben poques, m’atreviria a avançar: com el cas Bárcenas (o el cas Malaya) està demostrant, la legislació i el sistema polític i judicial està construït per fer quasi infranquejable el mur d’impunitat. Vull dir que, amb una mica de sort, potser paguen un parell de bocs expiatoris per calmar l’ansietat de la massa. Però estem molt lluny, però que molt lluny, d’alguna cosa que s’assemble a la catarsi regeneradora que necessitem.
Publicat a Sotalacreueta.blogspot.com (14 d’octubre del 2013)

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER