Minories

Bloc

Sebastià Carratalà

Al llarg de l’última setmana, des de tribunes no afins a la dreta espanyola precisament, s’ha preguntat per la veu dels catalans que, segons ells, ara no en tenen, de veu. Resulta sorprenent, si més no, que busquen l’opinió de la minoria en aquest moment a Catalunya quan durant dècades no els han preocupat el més mínim, ans al contrari, les veus menystingudes i que sovint s’han intentat fer callar des del poder establert. Veus que continuen provant d’amagar en altres territoris.

¿Manifesten, aquestes mateixes persones tan molestes pel silenci mantingut, al seu parer, pels qui no s’identifiquen amb les postures favorables al dret a decidir, alguna inquietud per les veus tantes vegades maltractades, discriminades i criminalitzades del nacionalisme valencià? Mai no hem sentit cap interès per part seua, segurament no saben ni que existim ni quins són els nostres problemes, i si en tenen, de coneixement, pitjor encara, perquè ens ignoren. No coincidim en la concepció del País Valencià: ells no ho són, de nacionalistes, és clar. No els cal, pertanyen al grup de pobles “excel·lits”, com deia Joan Fuster, és a dir, “complets o en via d’acomplir-se en el seu destí normal de poble”.

A nosaltres davant de les adversitats –¿adversitats?, demanaran sorpresos si algú els ho planteja-, només ens queda “la lamentació i la reivindicació”. Tot i això, prossegueix l’escriptor suecà, “el nacionalisme català, contra el que podrien fer sospitar els escarafalls dels seus antagonistes carpetovetònics, mai no fou un nacionalisme virulent i resolut” (Diccionari per a ociosos, 1964). I aquests darrers anys, ha persistit en el pacifisme, però ha esdevingut decidit, tal com s’ha pogut comprovar en la Via Catalana. Una mostra evident d’aquest caràcter que no concorda amb el dictamen d’aquells que, justament quan la tendència social majoritària es mou cap a posicions ideològiques diferents a les seues, creuen que manca llibertat d’expressió per als qui en dissenteixen, i que sense la presència d’aquestes veus –que malgrat el que sostenen, se senten ben altes pertot arreu-, no pot haver-hi debat veritable. És necessari –hi tornen- tindre en compte els qui recolzen plantejaments diferents, tot i que en siguen pocs. Totalment d’acord, però sempre i a qualsevol lloc.

Al País Valencià, l’esquerra nacionalista espera amb impaciència el seu suport davant dels atacs continus que pateix. Tanmateix, a aquests lluitadors per la llibertat potser no els agrade conèixer determinades coses que ocorren ací quotidianament, o potser hi estan d’acord. Els mitjans de comunicació catalans s’han venut a la causa independentista, diuen; ningú dels qui apareixen no discrepa d’aquests postulats. I els valencians, començant per la radiotelevisió pública, a qui s’han venut? I els de la resta de l’Estat espanyol? Difícilment veurem enlloc tanta manipulació i falta d’imparcialitat, fins i tot tanta grolleria. Què ens han d’explicar als valencians que formem part de la minoria política sobre la falta d’informació veraç, els silencis espessos i eloqüents, el menyspreu constant, la marginació, les acusacions de traïdoria? Per què no fan l’esforç d’escoltar-nos? Per què no ixen en defensa de la nostra veu si tan convençuts estan de la importància de les minories?

El filòsof i polític anglès Shaftesbury (1672-1713), que va combatre per assolir les llibertats inexcusables per a la dignitat humana i per a la dignitat general o comuna, apunta, en la seua Carta sobre l’entusiasme (1708), que “on el zel de l’Estat o la mala vida dels grans, o alguna altra causa, té el poder suficient per restringir la llibertat de crítica en alguna part, això és suficient per destruir efectivament el benefici de la llibertat de crítica en el tot. No pot haver crítica de costums, imparcial i lliure, allà on, a un costum religiós peculiar o a una opinió nacional, hom la té per intocable, i no sols l’eximeix de tota crítica, sinó que l’enalteix de la manera més exagerada”. Així, no es poden obviar les demandes democràtiques d’una societat amb l’argument de la inconstitucionalitat, i menys encara amb el d’atiar la divisió, una qüestió que no es contempla amb idèntica intranquil·litat ni en la presa d’altres decisions igualment rellevants ni en altres autonomies.

Insisteix el parlamentari del partit whig: “Veritat és que pot semblar que aquesta llibertat va massa lluny. Tal vegada pot dir-se que no en fem bon ús. Això és el que cadascú dirà quan el toquen, a ell, i siga examinada lliurement la seua opinió. Mes, ¿qui serà jutge per dir què hi ha que examinar lliurement i què no, on pot exercir-se la llibertat i on no, quin remei cal prescriure en general a això? ¿N’hi haurà algun millor, de remei, que el d’aquesta mateixa llibertat de la qual es queixen?” Segur que no. I a Catalunya, per aplicar-lo, caldrà deixar que parlen les urnes en un referèndum.

Quant al País Valencià, demanaríem als defensors de les minories que es feren ressò de les nostres aspiracions, ja que les institucions i els mitjans dominants les oculten. Ni que fóra per donar veu als que ací no hem cedit a la pressió social i política imperant –tan nociva segons pareix més al nord-, uns quants milers que com a mínim també hauríem de ser dignes de la seua consideració.

Publicat a La Veu del País Valencià (20 de setembre del 2013)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER