Toni Redon
Les enquestes publicades enguany al País Valencià indiquen, gairebé en la seva totalitat, que el canvi polític podria ser una realitat. Els sondejos fins i tot augurarien la derrota de la totpoderosa alcaldessa de València, Rita Barberá, després de 23 anys governant la capital del Túria. Tot i que les eleccions no se celebraran fins d’aquí a dos anys, el nou panorama ha despertat certa eufòria a les files del PSPV o de Compromís. Per exemple, el secretari general del PSPV, Ximo Puig, va afirmar recentment que el PSPV ja està en “pregovern”.
No és estrany, de fet, que en converses privades amb militants i simpatitzants de Compromís surti el tema. “Fa temps que ens preparem per governar”, diuen. Com indiquen les enquestes, el canvi, concepte tan sacralitzat com sovint buit de contingut, passa, en essència, per un retrocés important del PP, per una caiguda suau del PSPV i per un augment significatiu de Compromís o d’Esquerra Unida. Tot esperant, al seu torn, que UPyD no entri amb gaire força per aliar-se amb els populars. Tot i aquest trencaclosques, l’oposició ja es veu mirant la plaça de la Verge des del finestral del Palau de la Generalitat.
El nou escenari té molts interrogants, com l’abstenció o la futura fidelitat del vot cap al PP. Amb tot, el paper de Compromís és un dels que desperta més incògnites. Els seus resultats poden ser fonamentals per consolidar el canvi. El rol que hi pugui tenir dependrà de la seva capacitat per superar tres reptes:
Repte intern
La realització de primàries per escollir el candidat que ocupi el Palau de la Generalitat representa un pas endavant que la formació ha donat en benefici de la transparència i la democràcia, però ha fet rebrotar difícils equilibris interns. L’arrossegament de la mediàtica Mònica Oltra (Iniciativa del Poble Valencià), amb un clar perfil combatiu vers els polítics populars, ha emmascarat tot sovint el lideratge d’Enric Morera (BNV), al partit des de la fundació del Bloc, a finals dels anys noranta. La Coalició Compromís té el repte de trobar una candidatura que uneixi la hiperactivitat d’Oltra amb l’escassa renovació que representa Morera. El tàndem pot funcionar a l’oposició, però governar representa una història molt diferent.
El relat del canvi
En un context en què els casos de corrupció són constants i el desmantellament dels serveis públics és una realitat quotidiana (aquí en teniu un exemple), l’oposició ha aprofitat per flagel·lar el govern dia sí dia també. Amb el PSPV en fora de joc (i ja en fa uns quants anys), Compromís s’ha erigit com la cara que controla el govern. Tanmateix, com bé sabem per la literatura sobre corrupció, aquesta no té efecte si l’alternativa de govern no és creïble. Segons la darrera enquesta del CIS amb dades sobre el País Valencià, el 73,91% dels potencials votants de Compromís es consideren d’esquerres, la qual cosa hauria de portar el partit a adaptar-se a aquesta realitat. Ho està fent? Més encara, els ciutadans ho perceben així? En aquest sentit, és bo recordar que gairebé un 36% dels valencians i valencianes que es consideren d’esquerres expressen que, “amb tota seguretat, no votarien mai” Compromís.
Potencials votants amb perfils diversos
Tal com vam mostrar fa un any, el suport electoral rebut per la coalició nacionalista ve d’exvotants del PP (32%) i del PSPV (30%). A més, un de cada quatre votants vindria de l’activació de l’abstenció. Aquesta lògica, congruent amb la clivella rural-urbana del País Valencià, situa, però, Compromís amb la necessitat de modular el seu discurs a electorats diferents. El graner de vots del partit se’n pot veure ressentit. Com s’observa al gràfic adjunt, no tots els ciutadans que expressen una probabilitat alta de votar Compromís ho tenen del tot clar. En concret, el 36,95% també votaria EUPV; el 23,9%, el PSOE, i el 9,78%, el PP. També hi ha un important nombre de persones que creuen que votaran el PP o el PSOE, però que també dubten de fer-ho per Compromís.
Amb tot, allunyat del fantasma de la barrera electoral, Compromís ha aconseguit fins ara una correcta síntesi entre les diferents ànimes i tot apunta que ja no haurà de patir pel vot estratègic (el conegut com a vot útil). No obstant això, com passa en tota perspectiva de canvi, arribarà un dia, pròxim al cicle electoral, que els votants vagin més enllà de l’afirmació “canvi” per preguntar-se: “el canvi, per a què?”. I, en un context d’ofegament mediàtic com el seu, Compromís haurà de respondre satisfactòriament a la pregunta si vol complir les afalagadores perspectives electorals.
