Sitges

palau-maricel-sitges1

Ferran Garcia-Oliver

Entre Sant Pere de Ribes i Sitges s’estenen els camps de vinyes. Encara fa pocs anys estaven deixats de la mà de Déu, però la demanda de cava i de vins blancs de qualitat han retornat la fecunditat a una terra que demana el cep com l’oasi la palmera. Les malvasies, que prestigiaven l’avara producció d’aquests rodals des de feia segles, s’han perdut, com tantes altres coses. Diuen que la collita d’enguany, si res no ho malmet a última hora, serà de gran qualitat, perquè ha plogut quan calia i ha fet la calor necessària però no excessiva, i així el raïm ha pogut madurar lentament, que és el que convé. Ara, a la darreria d’agost, el sol del capvespre posa una mica de somni en el verd intens de les vinyes, i, contemplades des dels turons que les encerclen, semblen les cabelleres rebeques d’un déu pagà amb els rínxols capriciosos dels xinglots. Cap a llevant sospira el mar, l’eterna sorpresa del mar.

Els vinyets, que amoroseixen el Garraf esquerp, cap al Penedès passen a ensenyorir-se del paisatge. El cava i el vi han portat diners a semalades arreu de la comarca, però abans han sigut necessaris també capitals a cabassos per a inversions productives i sàvies investigacions enològiques. La construcció de caves han donat l’oportunitat als arquitectes del país a fer demostracions de bon gust, per tal que aquesta mena de temples –catedrals en alguns casos– del vi no desdiguen les bondats de les aquarel·les naturals de terra, turó i cep, volades per una perdiu escadussera o aquella parella de xoriguers vigilants.

L’interior d’aquests edificis, severs però elegants, és una bonica experiència per als ignorants del sofisticat i complex procés d’elaboració del cava. De seguida la temperatura baixa quinze o més graus respecte de l’exterior. La frescor l’agraeixes, però no voldries quedar-te tancat tot un dia en aquestes catacumbes ombroses. Hi ha misteri, com hi ha silencis, i un munt de sensacions inefables, perquè en realitat deambuleu per un laberint amb parets tapiades d’ampolles de dalt a baix, apilades segons l’etapa de fermentació i avanç del suc, que per als millors caves pot arribar fins als quaranta-vuit mesos. El celler que visitem té una capacitat per a tres milions dues-centes mil ampolles, i a hores d’ara en conté vuit-centes cinquanta mil. El vuitanta per cent se’n va cap totes les parts del món, la resta es queda als Països Catalans i es distribueix per Espanya. L’habitual campanya nadalenca de boicot al cava català pels nacionalistes de la roja y gualda fa mal, per descomptat, però no tant com voldrien, tot i que els Monagos i genteta de fogoses passions identitàries es fan un fart de vendre taps als lladregots catalans, els quals els ho paguen d’allò més bé. Quan arribeu a la “capella”, compreneu que el misteri i els silencis tenien a veure alguna cosa amb la mística, sobretot si un es bevedor de xampany. La capella és també la “biblioteca” de la marca, sota una volta alta i corprenedora, cafida de nínxols quadrats i ogivals, talment capelletes laterals sota l’advocació de l’anyada concreta, de la primera a l’última del 2012. La llum exsangüe perquè no danye les santes relíquies invita al recolliment.

Quan torneu a pujar a dalt i deixeu arrere els fongs, la humitat i l’olor forta és com tornar al món real. I tant real! Ara ve el tast dels caves i dels vins, en una sala de disseny per a traure’t el barret si en portaves. Tot està preparat per a la seducció del paladar i la incitació dels sentits: les copes de cristall fi, el mobiliari modern, la il·luminació suggestiva, els estucats, els aparadors amb les belles ampolles com peces de museu, els finestrals que esguarden els camps de vinyes… L’eufòria és inevitable a mesura que el tast progressa, escandit per les explicacions del personal de la casa. Ningú com ells per vendre, malgrat que a la bóta li diuen barrica i creuen que “provar” és el mateix que “tastar”, què hi farem. Gairebé els has d’agrair que et deixen comprar un parell de caixes de vins i caves, que et duran en un carretó fins al maleter del cotxe. El negoci del vi és per a emprenedors ambiciosos, i prou que ho són. Els nostres prohoms i empresaris valencians, mentrestant, munten museos taurinos i ploren perquè s’han quedat sense PAIS.

Allò que en les contrades rurals del Penedès i el mateix Sant Pere de Ribes és calma i placidesa, a Sitges és tumult i excitació. La vila és una petita joia elaborada pels diners, la fantasia i la vanitat dels indians. Ai, si més avall del Sénia els nostres Bacardís haguessen ajuntat diners, fantasia i vanitat per dignificar els seus pobles amb una arquitectura perdurable, plena de gràcia i atractius! Sitges té la blava flassada del mar als peus, i tots els pintors del món que han passat per ací han ficat l’església, enfilada damunt d’un tossal, en els seus llenços. Els versos dels poetes també s’han aturat pel rodal, s’han demorat més avall per la platja i remuntat cap a l’ermita de Sant Sebastià. Sitges, sense la gernació de turistes, en una vesprada tardoral i de cels nets i esbatanats, deu ser un d’aquests indrets màgics, i perdoneu-me la paraula, de la Mediterrània, com Taormina, Portlligat, Santorini…

Els modernistes i el modernisme feren de Sitges un santuari per als seus entreteniments de l’esperit, i també un cau per als plaers legítims i els vicis inconfessables. Russinyol li tenia pres la mida, com més tard Pla a Cadaqués o Sagarra al Port de la Selva. Des de les olimpíades del 92, Sitges ha fet un salt prodigiós en la captació del turisme internacional. Té l’inconvenient que els preus de qualsevol cosa s’han posat pels núvols. Les cebes, la factura del mecànic, la nit d’hotel o el menú del restaurant poden costar dues i tres vegades el que costa a Sant Pere. El 2010, Sitges tenia el trist record del preu del sòl per metre quadrat més alt d’Europa, que ja és dir. La crisi ha queixalat la inflació, i la casa més lletja que un pecat, als afores i vora la carretera, que valia 1.150.000 eurets l’han hagut de rebaixat a 550.200, tal com diu el cartellot de propaganda.

Però l’autèntica mina d’or de Sitges són els gais. Un servidor no havia vist mai una dula tan voluminosa. Van amb l’uniforme inconfusible del barret, samarreta de tirants multicolor, estridents pantalonets curts marcant anques i baixos i xancletes. A la nit ja exhibiran les musculatures, treballades disciplinadament al gimnàs, i els tatuatges sota robes de mira i no em toques. Sobretot veus parelles, agafades de la mà, felices de no haver de donar comptes a ningú i que els deixen en pau. Al carrer del Pecat, la temperatura homosexual puja uns graus més, tot dins una normalitat cívica nòrdica i fins prussiana. La gent del poble, que no es mama el dit, els accepta perquè els omplin de bitllets els calaixos de les botigues i dels hotels. La vesprada d’un dissabte d’agost Sitges és una olla de grills fantàstica, on conviuen en una harmonia que penja d’un fil Versace i Catalunya Freedom, el top manta i la quincalleria de Matxu Pitxu amb la tenda de roba més exclusiva, impactant i cara, el gai amb l’hetero, el hippie passat de rosques amb el dandi de vint-i-un botons, tot sota una atmosfera d’hedonisme que, pels temps que corren, a un li fa pensar en l’ocàs de l’Imperi romà.

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER