Punt de partida: País Valencià, dignitat i autogovern

la veu del país valencià

Moisès Vizcaino Garrido

La cita de l’autor Amin Maalouf en el seu llibre Identitats que maten. Per una mundialització que respecti la diversitat (1998), d’edicions La Campana, ens pot reafirmar en els habitants del País Valencià que la nostra lluita en ple segle XXI té sentit: “Per a aquells que vulguin impedir la mort de la seva llengua, que vulguin fer conèixer arreu del món, fer respectar i fer estimar la cultura en què han crescut, que desitgen que la comunitat a la qual pertanyen conegui la llibertat, la democràcia, la dignitat i el benestar, la batalla no està perduda d’entrada. Hi ha exemples a tots els continents que proven que els qui lluiten hàbilment contra la tirania, l’obscurantisme, la segregació, el menyspreu o l’oblit, molt sovint poden guanyar la partida. I també els qui lluiten contra la misèria, la ignorància o les epidèmies. Vivim una època sorprenent en què tothom que tingui una idea -sigui genial, perversa o supèrflua- pot fer-la arribar el mateix dia a desenes de milions de persones. Qui creu en alguna cosa, qui té prou energia, prou passió, prou ganes de viure, pot trobar en els recursos que ofereix el món d’avui dia els mitjans per realitzar alguns dels seus somnis” (pàgines 166-167).

L’autonomia concedida, i aconseguida, en la transició post franquista ha estat governada únicament i exclusiva per partits de visió centralista espanyolista, i hui podem afirmar que ens trobem davant del fracàs del model esgotat de ‘Comunidad/tat Valenciana‘, antiexemple mundial de corrupció amb més impunitat (que particularment anomene el model de ‘corrupnitat’) en tots els àmbits de la nostra societat, amb la greu i directa responsabilitat del PP que governa des de 1995: espoli fiscal, balafiament dels recursos públics i estafa econòmica; desprestigi i retallades en els serveis i ajudes públics bàsics de l’estat del benestar social; i atacs constants a la llengua i la cultura del País Valencià.

Davant d’aquest greu i lamentable panorama, plantege la qüestió següent: Ens podem posar d’acord col·lectivament sobre quines són les prioritats per redreçar el País Valencià i la nostra ciutadania?

L’aportació que fem des del projecte comunicatiu La Veu del País Valencià (www.laveupv.com), el ciberdiari que s’edita des de l’1-1-2013, és assumir i treballar per assolir dos objectius fonamentals, des de l’àmbit del periodisme: contribuir al canvi social (per superar i acabar amb les greus injustícies socials que pateix la ciutadania) i vertebrar el País Valencià (per defensar els valors que ens defineixen com a poble).

Superar el patiment de la gent i exigir el dret a existir com a poble, haurien de ser, i són per a La Veu, les dues prioritats més immediates per a bastir col·lectivament una alternativa civicopolítica davant l’estafa politicoeconòmica actual, al fracàs del model de corrupció i impunitat, i a la clara intenció d’eliminar-nos com a País Valencià.

Existeixen ben a prop dos exemples reals i clars d’ideals compartits col·lectivament i que tenen en comú, sota el meu punt de vista, exigir més democràcia, una altra forma d’implicació política de la ciutadania, denunciar públicament l’oligarquia espanyolista dominant des de la transició postfranquista i arribar a la immensa majoria de la societat.

Per una part, els indignats a l’Estat espanyol: el debat, la ILP, els escratxes i les accions de la PAH -plataforma d’afectats per les hipoteques-, nascuda des del moviment 15M dels indignats, ha posat damunt l’agenda política espanyola un problema de la realitat quotidiana que afecta milers de famílies, i que denuncia la injustícia d’una legislació hipotecària feta pels polítics governants a favor del poder econòmic de la banca.

Per un altre costat, els independentistes al Principat de Catalunya: el debat sobre el dret a decidir i l’objectiu de la independència ha trasbalsat la política en els últims anys, marcant clarament la seua agenda política, i ha traspassat les sigles de diversos partits, per a ser compartit per multitud d’organitzacions cíviques, la majoria de forces polítiques i per milers i milers de ciutadans, independentment de la seua adscripció ideològica.

Què podem i què cal fer al País Valencià? Què ens podria unir a la majoria social a totes les comarques i les diferents opcions polítiques anti-PP del País Valencià per canviar la situació tan greu que vivim i marcar les prioritats de la nostra agenda política per a la nostra supervivència com a poble i com a ciutadans i superar l’actual situació? Unes sigles? Un únic partit polític? Una entitat cívica? Reclamar el dret a decidir, l’estat propi, la independència? El possible tripartit (no m’agrada gens aquesta paraula)…?

Des del meu punt de vista, un ideal (compartit col·lectivament), i un moviment (civicopolític transversal i plural) que de forma explícita i conscient, representaren el punt de partida d’una alternativa real a l’actual model de fracàs autonomista de ‘corrupnitat’. No pretenc ací proposar cap fórmula preelectoral, ni cap fórmula de tripartit postelectoral (això correspon a les forces polítiques), ni la creació de cap nova estructura organitzativa.

Pense que, en tot cas, ens cal un ideal, anhel, somni… col·lectiu, clar en conviccions, i alhora senzill d’explicar a peu de carrer, i a toc de piulada en el twitter, a fi d’arribar fàcilment a la majoria social que el puga assumir com a propi, i que el puga defensar en els debats quotidians com a alternativa col·lectiva a la situació actual. Un ideal compartit sense que siga exclusiu ni propietat de ningú en particular, siga quina siga la procedència, la militància política, l’adscripció ideològica o la creença espiritual de cadascú.

M’atrevisc a fer una proposta concreta, ni millor ni pitjor de les que ja existeixen o puguen sorgir, però amb la clara voluntat de forjar un ideal compartit davant el govern del PP. Si en la transició davant el franquisme es va reclamar col·lectivament l’autonomia política del nostre País, al crit de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, ara la proposta d’ideal que formule, es concreta de nou en quatre paraules ben clares: País Valencià, dignitat i autogovern.

País Valencià, enfront de ‘Comunidad/tat Valenciana‘. De tot el que vam perdre i ens vam robar en la transició postfranquista ens queda encara, en el preàmbul de l’Estatut, el nom legal (que no institucional oficial) de País Valencià. Trobe imprescindible recuperar aquesta denominació per fer-la sinònima de projecte possible i alternatiu a la desfeta dels populars, que s’han apropiat de forma quasi exclusiva i excloent de la imposada, impersonal i antihistòrica denominació de ‘Comunidad/tat Valenciana‘. Sí, País Valencià enfront de ‘Comunidad/tat Valenciana‘, no per simple qüestió de noms, que també, sinó per rellançar-lo i usar-lo com a sinònim i marca civicopolítica pròpia de dignitat i autogovern.

Dignitat, enfront de la corrupció i impunitat (corrupnitat) que tantes injustícies i patiments provoca a milers de ciutadans: la dignitat de les persones per  una millor qualitat de vida, i del que hauria de ser un autèntic estat del benestar social al servei de la ciutadania.        

Autogovern, enfront de l’autonomia del fracàs: l’autogovern com a punt intermedi entre l’autonomia (fracassada i dominada pel centralisme espanyolista) i l’autodeterminació (reivindicada clarament per una part de la societat i determinades forces polítiques, però no per la majoria social del nostre poble, ara per ara), i entés com a sobirania plena del País Valencià dins de l’Estat espanyol.

Qui no podria assumir la dignitat i l’autogovern com a punt de partida per assolir el canvi social i la vertebració del País Valencià? Podrien les diferents associacions, entitats, federacions, organitzacions… de l’àmbit cívic assumir de forma conjunta aquest punt de partida comú, que de fet moltes d’aquestes ja ho fan cada dia? Podrien les diverses opcions polítiques del País Valencià ideològicament contraposades al PP, assumir i compartir com a primer punt del seu programa la dignitat de les persones i l’autogovern per vertebrar de debò el País Valencià?

S’imagineu que en les discussions sobre l’actualitat política passàrem de discutir si és possible o no un tripartit a percentatges davant el PP, de si s’entendran o no el PSPV-PSOE, EU i Compromís, de si tindrà èxit o fracassarà a l’endemà el futurible tripartit (que és el marc de discussió actual plantejat i controlat comunicativament des del PP), a confrontar-los una alternativa clara al desastre actual: un projecte de País Valencià de dignitat i autogovern, amb suport d’un gran moviment civicopolític plural i transversal, compartit per milers de ciutadans i que no siga exclusiu de cap sigla en concret?

A l’àmbit de l’educació púbica en valencià, tenim un clar exemple en Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua, des de la qual s’ha forjat un moviment de mestres, alumnes, pares i mares, que demostra la seua transversalitat i pluralitat en les Trobades d’Escoles en valencià. En part, des de la societat civil, hi ha moltíssimes associacions, entitats, ateneus, federacions… que ja formen tota una xarxa cívica per la llengua, la cultura, el medi ambient, la solidaritat… i que treballen pel País Valencià i la seua ciutadania.

Però per a canviar un País, el nostre País Valencià, cal sumar i articular tota la xarxa cívica existent en tots els àmbits i a la majoria de forces polítiques anti-PP, en l’ideal proposat (o en l’ideal que siguem capaços de consensuar algun dia), i assumit per un gran moviment civicopolític transversal i plural, sense ser cap estructura organitzada i respectant les particularitats de cadascú, i assumit pel nostre conscient col·lectiu, per dir que som la part de la societat que tenim una alternativa al model de destrucció i de fracàs que ens ofega: que som el moviment per la dignitat i l’autogovern del País Valencià.

Aquest ideal compartit i aquest moviment pel País Valencià hauria de ser la base social i política necessària, no per pactar simplement un tripartit pur i dur a percentatges a l’endemà de les eleccions de 2015 si és possible, d’acord amb els resultats electorals i mirant-se uns i altres de reüll, sinó per consensuar un programa polític i cívic de la Dignitat i l’Autogovern pel País Valencià i la seua ciutadania per a 4-8 anys, amb tot allò que ens uneix davant la caverna política. Existeixen moltes prioritats de País, que fan necessària l’entesa entre els diferents partits.         

Pot ser aquesta, o una altra, la proposta que podem assumir com a poble i com a ciudatans. Haurem d’innovar i buscar solucions pròpies a la nostra realitat. Però sense un ideal compartit majoritàriament, i sense articular un moviment cívic i polític per a una majoria social, és fa difícil el futur immediat del País Valencià. Senzillament: País Valencià, dignitat i autogovern.

Moisès Vizcaino Garrido
Coordinador i editor de La Veu del País Valencià
Bunyol, agost de 2013.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER