Toni Mollà
«Déu ha mort i el seu lloc l’ocupa l’Estat», ja assegurava al segle XIX Friedrich Wilhelm Nietzsche. Potser per això els militants del laïcisme preventiu adoptem una actitud escèptica davant del projectes estatistes. El creixement dels tentacles de l’Estat ha envaït, de fet, els espais més sagrats de la llibertat individual i la societat civil. D’ací que la lluita contra la corporatització de la vida civil haja esdevingut un dels principals reptes de la democràcia real. Ara bé, també és cert que tots els estats no són iguals. Les tradicions polítiques depenen de les mentalitats -manifestes o latents- dels seus conciutadans. L’individualisme, per exemple, té uns contorns diferents als països de tradició protestant i calvinista o als de la factoria catòlica. Ho veiem en el nivell d’autoresponsabilitat que assumeixen els mateixos ciutadans o la desigual permissivitat moral davant de la corrupció, posem per cas. El paper del déu Estat de què parlava Nietzsche també divergeix entre l’Europa de la postguerra -filla del pacte civicopolític anomenat Estat del benestar- i l’estat mínim defensat per la ciutadania nord-americana, al marge fins i tot de les preferències republicanes o demòcrates.
Per paradoxal que semble, una de les derivades més visibles de les crisis econòmiques és que reforça cadascú en les pròpies conviccions. Els partidaris de l’estat anorèctic exigeixen privatitzacions (millor encara si se’n beneficien els amics, coneguts, saludats i còmplices) i retallades massives del sector públic. Els partidaris de l’Estat fort, per la seua banda, desitgen el reforçament de les estructures estatistes. En aquest context, la informació (sovint només propaganda) esdevé un actor estratègic per a difusió de les idees, els valors i les actituds que han d’explicar i gestionar la crisi. Una de les conseqüències de la crisi dels anys 80 del segle passat és que el pensament neoliberal ha esdevenigut el catecisme únic fins i tot entre els laboristes britànics i la socialdemocràcia franco-alemanya i espanyola, ofegats a poc a poc en una espiral del silenci que delata la seua impotència i reforça el seu arraconament en l’opinió pública.
En aquest panorama, els països nòrdics -al marge també dels conjunturals partits de govern- han bastit un model social i polític flexible i adaptable a l’aire dels nous temps en què la combinació, d’una banda, de mercat i govern, i, de l’altra, de societat civil i desenvolupament tecnològic, ha creat un circuit virtuós de creixement econòmic i de protecció social. Els estats nòrdics han aconseguit corregir millor que ningú (millor que Alemanya o França, els països mediterranis i, per descomptat , millor que els Estats Units) els efectes corrosius de certes tendències globals i, al mateix temps, han augmentat el benestar de les classes més desvalgudes. Les polítiques públiques -educatives, sanitàries, assistencials, tecnològiques i comunicatives- de Noruega o Finlàndia ens vénen al cap de seguida. Ara com durant la crisi dels 80, el reforçament de l’Estat del benestar ha estat la resposta política a la crisi actual. Curiosament, ara també com llavors, l’Estat espanyol s’ha posat la bena davant dels ulls i, en compte de mirar al nord enllà com recomanaven el poeta Salvador Espriu i un jove Jordi Pujol, s’ha emmirallat en les propostes de l’eix atlàntic -fill de les desregulacions de Ronald Reagan i Margaret Thatcher-. Lluny d’aprendre dels errors antics, l’única resposta dels governants espanyols (amb els convergents en aquest aspecte més espanyols que mai) ha estat la disminució de la despesa pública, les retallades i la venda del patrimoni en nom d’una suposada eficiència del sector privat. Certament, les funcions econòmiques i socials de l’Estat del benestar s’han de revisar d’acord amb els contextos particulars. Però el fonamentalisme del mercat -com el vell estatisme- no ha resolt mai cap mena de crisi del sistema, sinó que, ben al contrari, l’ha estès pel cos social com una metàstasi cada dia més incontrolable. Les velles idees no serveixen per als problemes nous i la dictadura de la incompetència discursiva (i la improvisació política) dels nostres governants és més que alarmant. El procés d’elecció entre l’assignació de recursos públics i l’adopció de mesures de política econòmica sobre els dominis públics o privats hauria de ser posterior a l’establiment d’un diagnòstic compartit per l’arc polític però, sobretot, per la ciutadania.
La disjuntiva entre el mercat i/o el govern és la pregunta clau de la teoria econòmica des de fa més de 200 anys. No la resoldrem nosaltres, certament. Però repetir un error contrastat empíricament no és un bon camí. Entre els fronts de les polítiques públiques, el més important és el distributiu, que és la clau de l’Estat del benestar. L’erosió galopant d’aquest front a tot el món occidental (amb Grècia al capdavant i nosaltres a l’espera) impugna inexorablement la noció de drets socials i el mateix concepte de ciutadania, que és tant com posar en crisi el concepte de democràcia. És a dir, de l’única paraula del santoral laic més sagrada que el nou déu de Nietzsche.
(Publicat a El Periódico, 13 d’octubre 2011)
