No en pensen una de bona

HEMICICLO--644x362

Manuel S. Jardí

Demanar joc net al tafur és un impossible. Tant com pretendre que el govern valencià, el partit i la nòmina patibulària que li dóna suport a les devaluades Corts Valencianes troben el sentit d’una administració territorial que hauria de servir la ciutadania. Un territori, si més no distint de La Rioja, Extremadura, Múrcia i Castella, entre d’altres. Tant de temps d’absolutisme i de saqueig els ha fet oblidar no només per què guanyaven les eleccions, sinó per què presentaven candidatures. Amb una caixa intervinguda pel govern espanyol en procés de recentralització descarada; una manifesta inutilitat a l’hora de gestionar les competències legalment assignades; ignorants davant la devastació perpetrada i consentida, i amb pèssimes perspectives de guanyar les pròximes eleccions –si arribat el cas són convocades-, en lloc de retirar-se i deixar pas a uns altres equips més interessats a rescatar els serveis públics i mirar d’atendre les urgències de la ciutadania de la demarcació, comencen a donar-li voltes a tota classe de mecanismes i paranys per a trucar la partida. És improbable que (ni així) canvien la tendència que els aboca a desocupar els entramats institucionals, però per provar-ho que no quede. És aquest context i no cap altre el que empenta el (des)govern d’Alberto Fabra i el PP indígena a canviar les regles de joc, rebaixant a 79 el nombre de diputats del Parlament autonòmic, que ara mateix està establert en 99 escons.

El nombre d’escons d’un parlament respon a un sentit de proporcionalitat en relació a l’estructura demogràfica. Cosa distinta és el grau d’insatisfacció amb què es desenvolupa la funció representativa, bé per pròpia deserció dels titulars, per obediència cega a l’autoritat o per ganes de soterrar Montesquieu tantes vegades com calga. És cert que ara mateix, amb el segrest i submissió de l’anomenat poder legislatiu per part de la majoria absoluta, i amb els resultats coneguts quant a degradació democràtica, tot plegat afavoriria la proposta de rebaixar el nombre de diputats a elegir. Tampoc no en caldrien 79, ni de lluny. Amb quatre parlamentaris amb vot ponderat en funció dels sufragis comptabilitzats, n’hi ha de sobra. Cinc portaveus a tot estirar, si hem de comptar el grup dels imputats de la dreta, no fóra cas que s’organitzen la supervivència als afores del PP mentre esperen la citació dels tribunals de justícia. Per descomptat que el somni del PP, més enllà de la feina bruta que anirà fent en aquest camí de les restriccions democràtiques, no passa de ser un brindis al sol. La proposta necessita del consentiment d’una part de l’oposició, i ara mateix no és el cas. Ho tenen magre, per tant, fins i tot en el cas que el colp d’estat anara a més i alguna estranya disposició legislativa es passés per baix cama el que queda d’ordenament legal autonòmic.

Tampoc no és casualitat que tota la reforma proposada es limite a una rebaixa de 20 escons. Per què 20, i no 14, 36 o 53? És que ho han calculat per a garantir-se la majoria absoluta en qualsevol dels supòsits que no contemple l’enfonsament total del PP? Naturalment els tafurs que es dediquen a aquesta classe de càlculs s’estalvien de proposar altres reformes imprescindibles en el sistema electoral per afavorir la participació de la ciutadania, no només cada quatre anys. Amb un altre sistema de conversió dels vots en escons més ajustat a les demandes democràtiques del segle XXI, la rebaixa dels 20 diputats difícilment resoldria les angúnies d’aquesta dreta encarada al precipici. Però això suposaria que el PP conserva algun vestigi –desconegut i insòlit, d’altra banda- de decència i de vocació democràtica. Una utopia tan impossible com la proposta que fan per a ajustar el nombre d’escon als seus desitjos més inconfessables.

 

Publicat a La Veu del País Valencià (28 de juliol de 2013)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER