Símbols, censura i llibertat d’expressió

monument batalla d'almansa gandia

Juli Capilla

Darrerament –gairebé cada dia!– se succeeixen episodis i anècdotes significatius que atenyen els símbols nacionals.Una qüestió que, a priori sembla menor, i que, pel que es veu, no n’és tant. Símbols, banderes i altres signes identitaris “il·legals” apareixen de manera natural –sempre hi han estat presents, de fet– a Navarra, a Catalunya, a les Illes i al País Valencià. (Que no n’apareguen en altres punts de la geografia ibèrica és, també, molt clarificador, i diu molt de la situació en què es troben aquestes altres regions, de la seua plenitud nacional.) I és que, per a qualsevol comunitat, els símbols són del tot transcendents perquè representen la visió que té un determinat col·lectiu de si mateix, l’abast de la seua identitat específica, les seues aspiracions polítiques. És evident que, a Espanya, la qüestió nacional o plurinacional no està resolta, ni de bon tros, perquè almenys en els territoris adés indicats hi ha qüestions simbòliques o nacionals pendents. Però aquests territoris no són els únics amb qüestions simbòliques a clarificar. També n’hi ha, de “problemes”, al País Basc i a Galícia; i, vulguen o no, a Astúries, Andalusia, Canàries, Ceuta i Melilla… Tot plegat esbossa un panorama realment conflictiu a l’Estat, un mapa del tot provisional per a una “España invertebrada” i desafecta, una veritable impura natione com no n’hi a l’Europa occidental.

Val a dir, doncs, que aquestes manifestacions simbòliques qualificades d’espúries o il·legals pel nacionalisme espanyol –de dreta, sobretot, però també per part d’un sector de l’esquerra– denoten que no tots s’identifiquen amb el símbols oficials; més encara, hauríem de dir que “en som molts més dels que ells volen i diuen” els qui preferim els símbols extraoficials o oficiosos. A Catalunya, per exemple, hi ha una majoria nacionalista –avalada pels resultats electorals– que ha posat en escac l’Estat amb la proposta d’una consulta de caràcter sobiranista, amb l’estendard de les estelades com a símbol. Al País Valencià, l’esquerra sempre s’ha mostrat refractària a acceptar els signes oficials pactats durant la Transició: el nom de la llengua (si s’entén com a excloent), el nom del país i la senyera. A les Balears, des que Bauzà es va encimbellar al capdamunt del poder, el PP s’hi ha trobat amb la resistència de tot l’espectre de l’oposició, i fins i tot de gent del seu propi partit. Gent que rebutja amb fermesa els tics totalitaris del president de les Balears i dels seus sequaços. I a Navarra, hi ha una minoria forta, amb representació parlamentària, que es nega a renunciar a la seua idiosincràsia basca: lingüística, cultural i política.

I què fa la dreta, que és la que ara com ara mana majoritàriament en aquestes regiones desafectas i a Espanya, davant aquesta allau simbòlica de caràcter contestatària i dissident? Mira d’esborrar o de negar aquesta realitat, a cop de decret i de prohibicions, de censura i d’imposició de la seua visió homogeneïtzadora i monocolor d’Espanya. A Navarra, posem per cas, l’aparició de la ikurriña durant el txupinazo va ser ignorada per TVE, com si no hi hagués passat res, per bé que la premsa, estatal i internacional, se’n va fer ressò a bastament. A Catalunya, la delegada del govern espanyol, María de los Llanos de Luna, ha demanat un informe a l’advocacia de l’Estat, adscrita al Ministeri de Justícia, per veure de quina manera pot procedir contra l’ostentació de símbols “il·legals” –ço és, les estelades– que exhibeixen escoles i instituts públics, però també per poder actuar contra les entitats oficials, ajuntaments, diputacions, etc., que no compleixen amb la legalitat en aquesta matèria, en al·lusió a la bandera rojigualda. I, a les Balears, el president Bauzà ja té quasi enllestit l’esborrany d’una Llei sobre l’ús de símbols institucionals cuinada ex professo que pretén foragitar, també dels edificis escolars, els llaços quadribarrats amb què la comunitat educativa ha expressat el seu rebuig unànime contra el TIL, el decret sobre Tractament Integral de Llengües amb què el govern balear aspira a anorrear la immersió lingüística en català; una immersió que, d’altra banda, ha estat majoritàriament demanada per la població de les Illes –fins i tot enguany n’ha pujat la demanda!

D’anècdotes i episodis d’aquesta mena al País Valencià, en tenim per donar i vendre. Cal remuntar-se a la Transició per entendre de quina manera els símbols identitaris van ser aprovats –a desgrat, i a la baixa–, a les Corts Valencianes; en unes circumstàncies –cal subratllar-ho, això– ben difícils, que van “obligar” l’esquerra majoritària a claudicar, si més no conjunturalment i sense convicció, en benefici d’una “solució” aparentment de consens que redundés en una democràcia que es percebia del tot precària i en permanent perill de dissolució. (L’esdevenir històric de les darreres dècades, però, ha demostrat fins a quin punt n’era, de precari i insatisfactori, aquell pacte de conveniència.) Van ser aprovats els símbols ara oficials, sí, però mai no han estat assimilats per una part nombrosa de la societat valenciana, la qual cosa palesa el fracàs de l’acord, per insatisfactori i poc adequat a la realitat històrica, lingüística i cultural dels valencians. De fet, el partit majoritari de l’esquerra, el PSPV, mai no ha fet caure “País Valencià” de les seues sigles; ans al contrari, l’intent d’eliminar-les va ser contestat, en un congrés celebrat el mes d’octubre de 2008, amb un no rotund per una àmplia majoria de les bases del partit. I, si fa no fa –i amb tots els matisos que vulgueu, que n’hi ha–, el mateix ha succeït amb la resta de partits d’esquerra, els sindicats i el món associatiu valencià de signe progressista:pràcticament tots fan servir la simbologia no oficial quan es refereixen al nom del país, a la bandera i a la unitat de la llengua.

Els darrers capítols sobre els símbols –o les “senyes d’identitat” dels valencians, com els agrada dir-ne als prohoms del Consell– dibuixen un repertori anecdotari esperpèntic, amb un PP que fa el ridícul més espantós. El Govern valencià, acorralat per la corrupció, la negligència i una gestió nefasta de la res publica, malda encara per atiar la bandera del secessionisme i de l’anticatalanisme. Sempre ho ha fet, sobretot en hores baixes i davant d’una perspectiva electoral més o menys pròxima, però ara ho fa desesperadament i sense cap garantia d’èxit. La sol·licitud del PP d’una revisió per part de la RAE de la definició del valencià, tot al·ludint a un suposat origen ibèric de la llengua que suposadament la diferencia del tronc comú de la llengua catalana, ha estat un espectacle de circ lamentable, amb uns pallassos escenificant un numeret tan estereotipat i tan sabut que ni tan sols ha fet riure la canalla més ximple o de mentalitat més pueril. D’altra banda, l’intent de criminalitzar el nom del país per part del Govern del PP, també ha estat esgarrifós, per tal com mira d’esborrar la dissidència i d’escapçar, de manera barroera i totalitària, la llibertat d’expressió. I és que, com més va, més nerviós i terròs es mostra el PP, quan es tracta de contrarestar la simbologia contrària o divergent a l’oficial. Un darrer episodi l’ha protagonitzat l’alcalde de Gandia, Arturo Torró, també del PP. Ara fa uns dies va anunciar que té la intenció de canviar d’ubicació l’escultura “25 d’Abril 1707”, de l’artista alcoià Antoni Miró, que hi ha en una de les entrades a la capital de la Safor. L’excusa del batle de Gandia no pot ser més anodina o burleta: “Los madrileños que vienen no la entienden y muchos vecinos tampoco, porque está en una rotonda y no es fácil dejar el coche, y tampoco hay una leyenda que explique la Batalla de Almansa, en la que los valencianos perdimos nuestra identidad” (El País, 22 de juliol).

Dissortadament, aquestes manifestacions antidemocràtiques i de caràcter autoritari, no són patrimoni exclusiu de la dreta. El proppassat cap de setmana, per exemple, es va produir la ruptura del pacte per l’alcaldia entre el PSPV i Bloc-Compromís a l’Ajuntament de Vilallonga de la Safor. Una ruptura consumada de manera unilateral per l’alcalde socialista, Enric Llorca, qui va destituir del Govern municipal els dos regidors de la corporació nacionalista, Santi Alberca i Alfred Giner. Les raons que han portat l’alcalde a expulsar-los de l’alcaldia, segons publicacions del diari Levante (del 20 i del 21 de juliol), es deuen a discrepàncies de gestió, però també identitàries. I és que a l’alcalde socialista no li va parèixer correcte que durant la celebració de la diada del 9 d’Octubre el departament de Cultura, regentat pel Bloc, fes servir una senyera sense franja blava i, a més a més, que encarregués un llibre sobre la història de la localitat que no respecta, a paper del senyor Llorca, la cooficialitat del topònimen valencià i en castellà aprovada pel Consell de la Generalitat. (De fet, el llibre en qüestió, Vilallonga. Història i geografia d’una vila de la Safor, de l’historiador Abel Soler, es va presentar de manera oficiosa el divendres 19 de juliol en l’institut de la localitat, però només n’hi havia dos exemplars, ja que l’alcalde socialista ha decidit de vetar-ne la distribució perquè “se ha incumplido un acuerdo para que el gobierno local difundiera en todo momento la doble denominación recientemente aprobada para el topónimo del municipio, esto es, Vilallonga-Villalonga, en valenciano y en castellano”.)

Tot plegat palesa que, a l’Estat espanyol, la qüestió identitària no està resolta, ni de lluny, i que la dreta espanyola i espanyolista –i algun esbirro de l’esquerra, també espanyola i espanyolista– malda per aniquilar la pluralitat nacional a base de restringir o d’anul·lar per complet –en la mesura de les seues possibilitats, que en són moltes– tota manifestació simbòlica dissident o contrària a l’única nació veritablement oficial, reconeguda i protegida per les lleis de l’Estat.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER