Conèixer per a transformar

nocu començament PV

Gustau Muñoz

El nostre coneixement  de la realitat és fragmentari i provisional, tot sovint fet d’idees manllevades, de dades de segona mà i de prejudicis. El coneixement seriós i ben fonamentat, empíricament contrastat i inscrit en un esquema teòric operatiu, és un bé escàs. La mera intuïció sol jugar males passades. L’amuntegament de dades estadístiques i d’indicadors dispersos, sense marc teòric adequat (hipòtesis per contrastar, a partir d’un bon esquema “preanalític”), manufacturat als despatxos i sense contacte directe amb la realitat, dóna quasi sempre resultats decebedors.

Tot això té molt a veure amb un problema que em preocupa. De fet, què sabem a hores d’ara del País? Vull dir, què sabem de l’estructura profunda, dels canvis que probablement s’estan produint al fons de la nostra realitat social com a reacció davant la devastació d’una crisi (i d’una política) que anorrea  la seua  base de sustentació?

El País Valencià té un avantatge considerable per sobreposar-se a una situació tan desfavorable com l’actual. Molts fets socials que causen perplexitat tenen arrels històriques profundes. Per què Andalusia Occidental, per exemple, pateix el flagell d’uns índexs d’atur altíssims? Per què no s’enlaira, en termes econòmics, malgrat les autovies de franc o les línies d’AVE? Hi té molt a veure una estructura de la propietat llegada pels segles, que no s’ha alterat mai. Encara hi té molt de pes la gran propietat latifundista, hi ha molta població subalterna, poca societat civil, molts títols de noblesa, massa clientelisme i polarització social,  malgrat els canvis polítics o els aires de modernitat impostada.  Amb prou feines hi ha emergit una  estructura social i un teixit productiu  moderns. A canvi, és innegable el pes d’Andalusia en els diferents graons del poder polític i de l’Estat.

Els valencians, per contra, pesen poc en l’Estat. No són tinguts en compte. Són marginals i, sovint, objecte d’irrisió. De vegades injustament, però també guanyada a pols. Tanmateix, comptem amb un avantatge important. Que pot ser clau i estratègic.

Els valencians varen fer al segle XIX  una gran revolució agrària basada en el conreu intensiu de la terra i la irrigació, que donà com a resultat una agricultura comercial, dinàmica i exportadora amb un èxit incontestable. Res a veure amb l’Espanya interior, socarrada, latifundista. I molt lluny també de l’agricultura minifundista i d’autoconsum de les regions de més al nord. Una singularitat gens amarga.

La cosa, certament, venia de lluny. El sistema de ciutats prové de l’estructura medieval de viles-mercat, i el predomini de la petita propietat té molt a veure amb una història diferenciada. Successius conreus, amb les transformacions  i l’esforç humà i social corresponents, hi han tingut vocació comercial i exportadora o han estat base d’aprofitament industrial (el canyamel, la morera, el cànem, la vinya, l’arròs, la taronja…).

A la segona meitat del segle XX, amb l’agricultura en una davallada històrica, els valencians varen consumar una revolució industrial que, d’altra banda, no mancava de precedents. La indústria ja estava implantada al País, però a partir de 1966/68 fou ja el sector dominant, amb un esclat impressionant de petites i mitjanes empreses en què molta gent hi va posar empenta, iniciativa i enginy, tot aprofitant la mentalitat comercial i exportadora preexistent. Una història d’èxit, que demana una nova narrativa.

Aquest nou model valencià (la “via valenciana” d’Ernest Lluch) va causar sorpresa i admiració. Altres zones de l’Estat depenien de grans enclavaments industrials, de grans empreses estatals, de l’INI, de subvencions a l’explotació minera, etc. O tenien una industrialització que venia de lluny, primerenca i intensa. O tenien el favor de l’Estat, com la regió de Madrid. El País Valencià, no. I va aconseguir una fita, perquè una base industrial dispersa i àmplia, competitiva i eficaç,com la que va construir amb esforç propi, no es fa per decret.

Però aquest nou model productiu valencià tenia fortes limitacions i estava exposat a problemes seriosos, derivats de l’escala, l’estructura de costos, el component tecnològic, l’organització,  el finançament, i la competència exterior. Per resumir diríem que es van perdre diversos trens, tot i la bona voluntat i la intel·ligència esmerçades als anys 80.

La darrera etapa de l’economia valenciana és ben coneguda. Ha girat al voltant de la bombolla immobiliària. S’ha exagerat fins a límits grotescos una manera de fer més generalitzada, que ha tingut efectes nefastos per a l’economia espanyola i que és a la base de la dramàtica crisi actual.

Perquè ara aquesta darrera etapa (de Zaplana a Camps) de l’economia valenciana s’ha ensorrat, enmig d’un estrèpit de pols, corrupció i grans decepcions. La construcció i el turisme no són la base de res. La construcció s’ha enfonsat i no tornarà mai a ser el sector motor que fou. Entre altres coses, els milers d’habitatges buits i sobretot el tancament per molts anys de l’aixeta financera li ho impediran. El turisme pot acompanyar, pot ser un sector complementari interessant. Però de cap manera serà mai la base d’una economia forta, competitiva, productiva, de valor afegit, capaç de sustentar una societat desenvolupada i d’avantguarda.

Els valencians, per tant, s’han de reinventar. No serà la primera vegada. Però com?

La hipòtesi és que, avesats històricament a tirar endavant, amb iniciativa i enginy, a les profunditats de la societat valenciana, de manera descoordinada, espontània i sovint anònima, ja s’estan posant les bases d’aquesta reinvenció. Caldrà anar als llocs per comprovar-ho. No sabem com s’està fent, caldrà esbrinar-ho.

Des d’aquesta pàgina web “País Valencià Segle XXI” volem contribuir a generar elements d’aquest nou coneixement directe de la realitat social valenciana, analític i preanalític a la vegada. Per això, després de l’estiu el nostre col·laborador Josep Sorribes (autor, entre altres obres importants, del volum Un país de ciutats, PUV, 2002), amb un ampli equip de suport, iniciarà una sèrie d’anàlisis i reportatges sobre més de mig centenar de ciutats i poblacions del País Valencià, que aportaran informació i coneixement de primera mà sobre com s’hi estan reconfigurant les opcions vitals en els terrenys econòmic, social i cultural. Per a esbrinar si de debò s’estan esdevenint, i on, processos creatius d’innovació social prometedora. O si, pel contrari, la davallada de la depressió econòmica i social ens arrossega a un abisme del qual serà difícil eixir. L’experiment pot ser força interessant. Només amb un coneixement efectiu de la realitat estarem en condicions de contribuir a transformar-la. Perquè l’espontaneïtat social, en l’època que vivim, és essencial i bàsica, insubstituïble, però té límits clars. Sense acompanyament polític i potenciació des de les institucions (que també hauran de reinventar-se radicalment), aquests límits apareixeran aviat. Per això cal confiar en un canvi social des de la base. Però també en un canvi polític. Una dialèctica enriquidora contra el marasme actual.

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER