Som ibers, qui ho diria!

La-Dama-de-Elche-a30327049

Escot Figueral

 

La clientela del PP valencià és extensa i agraïda. El seu partit ve guanyant des de fa una garbera d’anys per golejada i, com aquell que diu, sense despentinar-se. El perquè de les seues victòries clamoroses damunt d’aquest país que aguanta tot el que li tiren a sobre, és un misteri. Jo no sabria donar-ne les claus exactes. Rajola, clientelisme, diners fàcils, domini de la televisió… Sí, sí, tot això és cert. Però l’alegria amb què la seua parròquia empoma la corrupció, els robatoris a mà armada, el balafiament sistemàtic, les factures per pagar, la fatxenderia, la mediocritat o la indecència en qüestions de cultura elemental, resulten tan desconcertants que un es queda desarmat a l’hora de trobar la raó de tot plegat. Igual va i al darrere hi ha també atraccions eròtiques ingovernables. Veges a saber! Aquella gomina i aquells morrets mossegadors sota l’indesxifrable somriure de José Maria; aquella morenor otel·liana que exorna les galtes toves de Paco Camps; aquells glutis de Rita que un dia Rubens els elevà a la categoria de culs immortals; o aquelles maneres silvestres del xaparret de Xàtiva, que suggereixen totes les magarrufes i totes les marranades damunt d’un matalàs de borra d’u cinquanta, dient trèmulament i bàrbarament a la partenaire: «Aleshores, dis-me aleshores, no pares!». En la vinya del Senyor n’hi ha de tot i per donar i vendre, i els somnis entorn de la picor d’engonals són tan misteriosos com el carro triomfal amb què es passeja amunt i avall i davant dels nostres nassos el Partido Popular de la Comunidad Valenciana.

A la parròquia l’excita l’anticatalanisme. Té la qualitat de la millor perversió eròtica inconfessable. Més que José Maria, Paco, Rita i el caganiu de Xàtiva junts, mostrar-li a un adherent fervorós del PP –sobretot de camí de Trànsits de València endins– una estampeta de Mas o, no diguem ja de Carod-Rovira, ara en hores baixes, i encara més una quadribarrada lluint dos consonants tan vulgars com la P i la V –PV–, i de seguida tremparan o segregaran certs fluids lúbrics que me’ls desbaraten i me les desbaraten. Ja podeu comptar les envestides i les arrapades, la fúria i les ganes de penetrar-vos l’ànima si us tenen a tir. Nosaltres som la raó dels seus plaers obsessius i malaltissos, com els jueus eren la raó dels nazis i les dones ara mateix la dels talibans. Uns plaers tan bèsties que poden acabar amb l’extermini, però què hi farem amb aquesta mena de mantis capaços de devorar els amants després de la copulació.

Perquè els plaers tinguen tota la seua capacitat delectable, cal espaiar-los una mica. Això ho sap el més ben pintat. La repetició cansa, desmotiva. El PP portava disfrutant d’altres delícies una bona temporada. Se’l veia d’allò més gojós en les carreres de bòlids que costen un ou, en regates de barquetes de repica’m el colze, en l’emulació d’aquella peli de Woody Allen «Agafa els diners i corre», en les visites papals i les transaccions reials, en els bous i altres indecències. A la parròquia se la veia perdre l’esma. I per animar-la de nou tiren mà de l’obscenitat més sòrdida i del vici més barat possible. Són «nonis» –un localisme saforenc que vol dir mamífer perissodàctil de la família dels èquids, de cap voluminós i orellut–, però guilopos. Les saben llargues, aquests pervertits.

L’anticatalanisme posa a mil la feligresia del PP, si més no una part, la més concupiscent, mascles i femelles.  Per no perdre un vot, què no farien! Ara bé, l’anticatalanisme se l’ha de servir amb imatges renovades, vocabulari de trinca, «idees» –passeu-me el mot– modernes. Sefarín, Maluenda, Cotino i companyia no poden exhumar la mòmia d’Antonio Ubieto, ni la moixama de María de los Desemparados Cabanes Pecourt, ni la bubota de don Julián San Valero ni l’espectre de Giner Boira. Aquestes apergaminades despulles de la Transició fan el gust de les olives sabateres, i una tel de floridura cobreix els pamflets amb què nodrien rebentaplenaris, carlesrecios i aficionats a l’escarni, la surra, la bomba i l’oració de «no mos fareu catalans». No anem ara a tornar a comptar si al Repartiment n’hi havia tants d’aragonesos i tants de catalans, i que si els mossàrabs i San Pasqual Bailón, que només un colla de descreguts en nega l’existència.

Ara cal acudir a una «argumentació» –passeu-me una altra vegada la paraula– més seductora, més actual. Els valencians d’avui dia posseïm el mateix ADN que els valencians del neolític. Som una comunitat doblement, triplement, infinitament mil·lenària. Una soca primigènia incòlume (ells no ho diuen tan florit, alto!; la literatura la posa un servidor), que ha transcendit el temps, sana i estàlvia de totes i cada una de les invasions que han passat entre Morella i Guardamar, per a deixar-nos res més que un quants capitostos i un grapat de genteta que no ha tingut més remei que fondre’s amb els indígenes eterns. Tu i jo, nosaltres, som més que res ibers i no ho sabíem. La llengua ibera ningú l’entén, però no hi fa res: dins seu es troba l’origen del valencià; i el gust per la festa, el soroll, la terrissa i l’hermosura de la dona perfilada en la Dama d’Elx: «La parla dels valencians –diuen les eminències del PP–, que part sense dubte de la més profunda prehistòria, s’escriu ya des del segle VI abans de Crist ab el llenguage ibèric». I, per si no quedava clar: «En la cultura ibèrica trobem els valencians el germen de la nostra actual, plasmada de manera fefaent en los documents arqueològics que es van descobrint: festes, costums, folclores, economia, religió, societat y llengua». Com que s’han quedat sense documents d’arxiu, perquè un darrere de l’altre els l’hem passat pel baix ventre, ara diuen que tenen pedres. Què bé queda per als parroquians, ja superexcitats, això de «de manera fefaent en els documents arqueològics!», encara que siga pura fantasia.

¿Sabeu qui és l’«intel·lectual» –passeu-me la paraula, per tercera vegada ja– que hi ha al darrere?: José Aparicio Pérez. Jo us he fet un favor de llegir-lo, perquè us n’estalvia la tasca. No cal que ho feu, l’assegurança m’ha pagat l’omeprazol, encara que no la valeriana. Veus, davant espècimens com Aparicio u té la sensació que hi ha hagut alguna errada en l’evolució dels homínids. Una línia que no han acabat de controlar els paleontòlegs. Fer remuntar els valencians als Neandertals no sé si atribuir-ho a una imaginació exacerbada, al fet de tenir les galtes ben dures o a la falta d’algun regó. Que a Aparicio Pérez se li haja expedit un DNI, cau dins de la lògica, perquè cal efectuar alguna mena de control sobre la població problemàtica; però que se li haja atorgat un títol universitari, diu malament de la meua empresa, que concedeix títols i certificats com qui reparteix caramels a la porta d’escola. Sobretot Aparicio, un nacionalista espanyol iracund, és un fans dels ibers i ha encomanat la passió als qui sempre li paguen el beure. Escriu amb els peus el castellà, i ignore amb quin apèndix o víscera el lapao aproximatiu que gosa gargotejar. La seua prosa és indigerible (per això l’omeprazol), però als del PP l’única prosa que els interessa és la que en el fons siga efectiva per a l’excitació de mansos i conilles.

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER